18.07.2012 - 06:00
Edward Hugh, economista gal·lès instal·lat a Catalunya, va causar impacte fa dos mesos quan va dir que Catalunya seria intervinguda per l’estat espanyol al novembre. Avui l’amenaça d’intervenció és real. I Hugh creu, encara més, que es consumarà. En aquesta entrevista de VilaWeb, parla de la situació complicada en què es troba Catalunya, que fa ‘els deures’ més aviat i més a fons que ningú i que, a sobre, és amenaçada. Diu que es troba al fons d’un pou, i que abans de morir d’asfíxia ha de sortir-ne fent públic el conflicte amb Espanya, amenaçant de seguida amb la ruptura.
—Encara us sembla possible la intervenció de Catalunya al novembre?
—Tècnicament, és més o menys evident que passarà. Una intervenció d’Europa com la d’ara, també semblava apocalíptica a molta gent, i ja la tenim aquí; i Europa pressiona Madrid per les comunitats autònomes. No destaquen Catalunya per sobre de les altres, però hem de tenir en compte que les comunitats amb més població són Andalusia i Catalunya, i que de poca cosa serviria una intervenció d’Astúries, per exemple.
—Catalunya i Andalusia, per a demostrar a la UE que fan una intervenció efectiva?
—En el cas català poden adduir que l’historial de compliment del dèficit no és pas el millor; i en el cas andalús, que el govern té una gent que no és favorable al programa econòmic.
—Però Catalunya ja fa temps que fa els deures.
—Sí, però nosaltres mai no hem explicat bé per què Catalunya és diferent de les altres autonomies; per això no entenen la situació. Catalunya ni tan sols consta en la llista dels deu països aspirants a ser nous estats. I mirant fredament els números del dèficit de Catalunya, no es veuen les retallades que s’han fet. Es veu una comunitat autònoma que té 8.000 milions de deute de les empreses públiques. Des de fora, i sense saber que hi ha el problema del dèficit fiscal, sembla que Catalunya no sigui el bon alumne que ens diuen. Això és un problema.
—El govern de la Generalitat ja diu que està atrapat…
—Ens trobem com la gent del ghetto de Varsòvia, que no sabem si hem de parlar amb els zeladors o no. Perquè ens fan senyals que sembla que, si no fem gaire soroll, potser hi haurà alguna possibilitat de sortir-nos-en; i aleshores callem. Però aquesta política, en la situació en què es troba Espanya ara, té greus inconvenients, no funciona. Perquè Espanya lluita per salvar la seva vida, i en aquest context, nosaltres, els catalans, no som els més importants.
—I això aboca Catalunya a ser intervinguda?
—La Generalitat té greus dificultats per a cobrir totes les despeses que van més enllà dels interessos de deute i els salaris. I per una altra banda hi ha el problema dels bons als ciutadans, per a finançar el deute a terme mitjà i llarg; és un deute que es va acumulant i que hem d’anar refinançant fins que el puguem pagar. Però mai no ho podrem fer amb els sistema fiscal que tenim ara. Al novembre hi haurà un venciment important d’uns bons. I ara mateix no crec que sigui possible ni desitjable d’apel·lar una altra vegada a la gent, sabent que no es podrà pagar. No ens tocarà més remei que recórrer a aquest fons de liquiditat de les autonomies.
—Un fons sotmès a estrictes condicions per Espanya.
—Si es recorre al fons de liquiditat, el risc passarà del ciutadà a l’estat espanyol. No penso que això sigui dolent, però, és clar, ells posaran condicions. Tot això va de debò. Som en un moment molt difícil, no és una broma. La situació és molt greu. Ja veieu que l’FMI ha dit que hi hauria recessió enguany i l’any que ve a l’estat espanyol. I, això no ho diuen, si no es troben solucions, potser el 2014 encara hi haurà un any com el 2011, amb una mica de creixement, però després, el 2015, podem caure un altre cop.
—Hi haurà una intervenció total de l’estat espanyol?
—Sí. De Guindos reconeix que el deute a aquest preu d’ara és insostenible. Espanya ha fet el que li han demanat que faci, i ara caldrà veure quina resposta dóna Europa. Ara com ara, tothom està nerviós per allò que pugui dir el tribunal constitucional alemany al setembre, sobre la legalitat del pacte fiscal europeu i del mecanisme d’estabilitat. Fins al setembre ens mourem en terra de ningú. I, després, potser hi haurà un programa de compra des del Banc Central Europeu, o un programa per a treure Espanya dels mercats… Alguna cosa faran, perquè la situació d’ara és insostenible.
—Què passarà amb la possible intervenció de Catalunya, si abans hi ha la intervenció total d’Espanya per la UE?
—Això acceleraria la intervenció de Catalunya. Com diu en Mas-Colell, a la UE ens escolten, sí. Però res més. Ells no prendran partit per ningú dins d’un estat. Això s’ha d’entendre. La UE és una unió d’estats. Per ells, un pla per a recentralitzar les comunitats d’Espanya no és pas alarmant.
—És possible un nou govern de tecnòcrates a Espanya, com va passar a Itàlia?
—No ho sé. Suposo que provaran de treballar amb aquest govern, perquè De Guindos ja és un tecnòcrata, per ells. I potser miraran de reforçar més De Guindos que no Montoro. En el cas d’Itàlia, Monti només aguantarà un any; és a punt de desaparèixer del mapa, i Berlusconi torna a protagonitzar titulars. Monti ha estat una mesura a curt termini. Si fessin igual a Espanya, si caigués Rajoy, els qui diuen ‘que se jodan’ agafarien les regnes; la dreta del PP agafaria el partit i encara hi hauria un govern més de dretes que no ara.
— Quina sortida té Catalunya en aquesta situació de possible intervenció?
—Catalunya té un problema molt complicat. Perquè, si amb el pacte fiscal fa una proposta de cafè per a tothom, no anirà enlloc. I si fa una proposta que només pot pactar amb ERC i Solidaritat, anirà cap a un altre camí. I no sé si en aquests moments el govern està disposat a prendre aquest camí.
—I si l’agafés, aquest camí, com ho veurien les institucions internacionals?
—Això no em fa por. Sempre he dit que hem d’amenaçar Espanya. Amenaçar amb la ruptura, començant amb una consulta, tan aviat com sigui possible, sobre la independència, per més que no estiguem del tot preparats. Simplement, per dir que som aquí. Si ho fem de manera ben educada, ens faran més cas des de Brussel·les i des de Washington que no de cap altra manera. M’agradaria una Europa de les regions, sóc un pujolista clàssic en aquest sentit. Però ara això no és factible. I com que veig que Catalunya es troba en una mena de pou en què no pot respirar, abans de morir d’asfíxia hem de provar de sortir-ne. L’època de mirar de negociar en privat sense dir les coses en públic s’ha d’acabar.
