17.07.2012 - 06:00
Entres al pis de la Mary Ann Newman del carrer setze de Manhattan com qui entra al punt neuràlgic de la vida catalana de la ciutat. Algun dia algú hauria d’explicar la història d’aquest pis, perquè fa més de trenta anys que els catalans que han viscut a la ciutat hi han passat en algun moment o altre. La llista d’hostes que ha rebut és potentíssima: Pasqual Maragall, Quim Monzó, Marta Mata, Jordi Beltran, Carlota Subirós, Àlex Susanna, Xavier Rubert de Ventós, Guillem Jordi-Graells, Xavier Montanyà, Jordi Puntí, Senén Florensa, Isabel Olesti, Pep Subirós. I aquests són, tot just, alguns dels coneguts. Jo hi he vist Bernat Puigtobella, el jove editor de Núvol, ex-assessores de Joan Clos que ara es busquen la vida a la ciutat, urbanistes catalans de pas, professors d’any sabàtic i americanes fent tesines sobre el programa ‘Polònia’ de TV3. Tothom hi va i la cosa continua: no m’estranyaria gens que, si és cert que Josep Guardiola s’acaba instal·lant a Nova York, hi acabi anant a petar. Li convindria. Per situar-se una mica, diguem, i perquè la porta del seu pis és la porta d’entrada a aquest país. Porta que, atenció, no és mai tancada amb clau. Com si visqués en un poble de la Catalunya rural, Figuerola del Camp posem per cas, el pany de la porta del seu pis no es fa servir. L’únic que has de fer és obrir-la i entrar.
No seria just definir la Mary Ann Newman com la neboda d’Arthur Miller, que ho és. Tampoc no és, simplement, la neboda d’una espia de la CIA a l’Espanya franquista, que també ho és. Ni tan sols n’hi ha prou dient que va ser ella la impulsora de la càtedra Barcelona-Nova York els anys vuitanta, ni la directora del Catalan Center de Nova York, i encara menys la definiríem dient que va ser la coordinadora institucional de l’Institut Ramon Llull. No. Per mi, la millor manera de definir Mary Ann Newman és dient que ella és la Gertrude Stein dels catalans: de la mateixa manera que Stein representava un paraigua per als americans que visitaven París, Newman és un paraigua per als catalans que visiten la ciutat. Les reunions al saló de la Stein van ser cèlebres i font de creativitat. Quants projectes no han nascut al saló de la Mary Ann? Quants contes del Monzó, drames de la Subirós, articles del Xavier Montanyà, conferències de Rubert de Ventós o visions d’estat de Pasqual Maragall no han nascut aquí? Ens aconsella, ens guia, i ens il·lustra sobre nosaltres mateixos perquè ens coneix de dalt a baix i des de fa decennis. Com qui diu, jo encara no havia nascut que ella ja parlava l’idioma d’Eugeni d’Ors. Aquesta novaiorquesa deu guardar per alguna banda el primer número de l’Avui, que va comprar el Sant Jordi del 1976 a l’estació de França de Barcelona. Veig que té el ‘Teach yourself Catalan’ d’Allan Yates amb el qual va polir l’idioma après als carrers de Barcelona i també té a mà el ‘Primavera, Estiu, etcètera’, de la gran Marta Rojals, llibre que l’ha atrapat tant que ves que no en faci alguna cosa en el futur per als 300 milions d’americans.
Mary Ann Newman ha viscut a cavall de Catalunya i dels Estats Units des fa fa dècades i ens coneix, amb perdó, com si ens hagués parit. Et parla de Joaquim Moles i els moletes amb precisió quirúrgica, de la recent visita d’Artur Mas, del seu admirat Guastavino, l’arquitecte valencià que va construir 250 edificis a Nova York i més de 1.000 als Estats Units, i ho barreja amb Vallbona de les Monges, Santes Creus, Farragut, John Brademas, Jujol i John Malkovich. Et parla de com La Llumenera de Nova York, revista catalana editada aquí el segle XIX, demostra la connexió entre Catalunya i el Carib, i evidentment és a través d’ella que jo vaig conèixer Farragut, i et descobreix que ella, de fet, el va descobrir a través de Quim Monzó a l’hotel Astoria de Barcelona, en un dels salons plens d’obres d’Opisso.
Tampoc no n’hi ha prou de dir que Mary Ann Newman és Creu de Sant Jordi, ni que va treballar al Fòrum de les Cultures fins que es va adonar que no hi pintava res i per tant els va deixar, ni de com va ser mà dreta de Pasqual Maragall, ni de com va viure el 23-F a Barcelona. No, amb tot això no n’hi ha prou per a descriure Mary Ann Newman, perquè tot això és passat. I Mary Ann Newman, si alguna cosa és, és futur i optimisme ianqui per les venes. Ella és l’exemple que ‘we could do better’, citant la periodista MacKenzie McHale de la sèrie Newsroom. Sí, ‘we could do better’ i per això Mary Ann Newman munta ara la Farragut Fund for Catalan Culture in the U. S. I això sí que és important, perquè en un moment com aquest, en què les exportacions catalanes es disparen a l’estranger i s’enfonsen a Espanya, la Farragut Fund pot representar una autèntica porta d’entrada a un mercat de 300 milions de persones. Sí, ella s’ha encaparrat a muntar ara la Farragut Fund, una iniciativa que veurà la llum, com qui diu, demà. Sí, demà, demà en parlarem, d’aquesta iniciativa liderada per una dona que, si no existís, l’hauríem d’inventar.
