11.07.2012 - 17:51
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha presentat les mesures derivades del plec de condicions que Europa imposa pel rescat financer. Dues de les veus que més ressò tenen en l’anàlisi de la crisi són les dels economistes Paul Krugman i Xavier Sala i Martín. Tots dos han reaccionat amb rapidesa en els seus blocs (Krugman i Sala i Martín) a l’anunci de Rajoy i, com era previsible, han ofert visions oposades.
Krugman considera que les retallades i l’augment de l’IVA no és el camí per sortir de la crisi: ‘Rajoy imposa una austeritat encara més dura que incrementarà la desocupació sense fer passos gaire significatius per resoldre els problemes fiscal i de competitivitat. Quin sentit té això?’ El Nobel d’Economia reconeix que ‘No és divertit ser primer ministre d’un país deutor sense moneda pròpia. A diferència dels Estats Units o del Regne Unit, Espanya no té opcions fàcils’. I afegeix: ‘Dit això, les noves mesures d’austeritat acabades d’anunciar no tenen cap sentit.’
En canvi, Sala i Martín considera que ‘per primera vegada des de l’inici de la crisi el 2007, sembla que el govern espanyol té un pla coherent. Un pla que no és de voluntat pròpia ni de disseny propi (perquè ha estat dissenyat per Europa i imposat com a contrapartida del rescat bancari), però és un pla. Una estratègia per sortir de la crisi. Això és el millor.’ Si Krugman considera que el camí no és retallar, Sala i Martín diu que ‘les retallades no seran suficients. Lamento ser portador de males notícies en un dia que segurament la prima de risc baixarà i la borsa celebrarà les retallades, però retallar despeses i apujar impostos per 65 mil milions d’euros no genera automàticament una reducció del dèficit de 65 mil milions d’euros (del 8,9% del PIB al 3% pactat a Europa).’
Sala i Martín resumeix la seva visió de l’anunci de Rajoy: ‘En resum, hi ha un pla… finalment. El pla va en la bona direcció perquè retalla despesa i reordenen els impostos amb l’objectiu de creixement, i es torna a parlar d’oferta i creixement econòmic. Però el pla és insuficient i no podrà complir l’objectiu de dèficit.’
I Krugman es pregunta: ‘Què me’n dieu de la competitivitat? Deixeu-me ser franc i brutal: l’estratègia europea pels estats deutors és simplement aconseguir la deflació relativa (salaris més baixos) a través de molta desocupació. Això conduirà possiblement a una lleugera acceleració de l’increment de la competitivitat espanyola. Potser sí. Però no serà prou significatiu.’
Krugman: Els problemes d’Espanya a tres nivells
‘Espanya encara problemes a tres nivells. El nivell més alt és el problema dels bancs; per ara deixem-lo a banda. Darrera d’això hi ha el problema del deute sobirà. El què fa que el problema del deute sigui tan seriós és el problema submergit de la competitivitat: Espanya necessita incrementar les exportacions per recuperar els llocs de feina perduts per l’esclat de la bombolla immobiliària. I també encara anys d’alta depressió econòmica fins que els costos hagin caigut prou respecte la resta d’Europa per aconseguir la millora necessària en competitivitat. Per tant, les noves mesures d’austeritat contribueixen a la solució d’aquests problemes?’
Sala i Martín: Devaluació fiscal
‘Pel què fa als impostos, es fa una versió tímida (perquè la reducció de l’1% de les cotitzacions és poc) del que he anomenat ‘devaluació fiscal’, que consisteix en fer el mateix que en una devaluació de divises (encarir els productes estrangers i abaratir els domèstics) apujant l’IVA i reduir les cotitzacions. L’objectiu d’aquesta devaluació fiscal és que, sabent que les retallades i l’increment d’impostos són necessàries però agreujaran la crisi a curt termini, l’alternativa és la demanda exterior (les exportacions). Mentre no incrementa la productivitat de les empreses espanyoles, s’ha d’aconseguir la devaluació abaratint els productes espanyols en relació als estrangers. Una manera de reduir costos relatius a Espanya és la reducció dels sous relatius, tal com proposava Krugman. L’altra alternativa és la devaluació fiscal.’
Krugman: Reduirà el dèficit?
‘Bé, el dèficit d’Espanya serà menor. No serà 63 mil milions d’euros menor, perquè la major depressió de l’economia espanyola reduirà els ingressos; posa-hi 40 o 45 mil milions d’euros menys de deute, que és aproximadament el 5% del PIB espanyol. Algú creu que això marcarà una gran diferència en les perspectives fiscals a llarg termini, o restaurarà la confiança dels inversors?’
La competitivitat millorarà o no?
Sala i Martín diu que ‘en les reformes estructurals, l’objectiu és incrementar l’oferta de l’economia en un moment que la demanda es contrau’. I afegeix: ‘Aquestes reformes van en la direcció de facilitar l’activitat empresarial, els serveis professionals, el transport i l’electricitat, i el foment de la competència. En aquest àmbit el govern no ha estat tan explícit com en l’àmbit fiscal. Però és important que l’agenda de la competitivitat hagi ressuscitat i, sobretot, que els europeus l’hagin volguda posar al memoràndum per obligar Espanya a fer alguna cosa més que discursos.’
‘Què me’n dieu de la competitivitat?’, pregunta Krugman, i respon: ‘Deixeu-me ser franc i brutal: l’estratègia europea pels estats deutors és simplement aconseguir la deflació relativa (salaris més baixos) a través de molta desocupació. Això conduirà possiblement a una lleugera acceleració de l’increment de la competitivitat espanyola. Potser sí. Però no serà prou significatiu.’
Retallada del sou dels funcionaris
Sala i Martín considera que ‘el fet emblemàtic del pla de Rajoy és la retallada del sou i els privilegis dels funcionaris. I diu que és emblemàtic ‘perquè, malgrat que la massa salarial del cos de funcionaris és la partida més gran del pressupost de l’estat, és una partida que fins ara no s’havia tocat a nivell estatal’. ‘La retallada del funcionariat simbolitza que finalment el govern ha entès que la reducció del dèficit va de veritat, encara que el memoràndum d’ahir (les condicions del rescat europeu) ‘recomanava’ també que es prenguessin decisions per avaluar la productivitat de cadascun dels funcionaris (se suposa que per castigar els improductius i premiar els productius).’
Més probabilitat de generar creixement
Per Sala i Martín, ‘les altres retallades importants per la seva significació inclouen les subvencions a partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials, l’eliminació d’empreses públiques amb pèrdues, l’eliminació de sindicalistes que no fan res, la introducció de criteris d’avaluació de la productivitat dels treballadors públics, etc’. L’economista de la Universitat de Columbia creu que ‘tot això és bo. Ho és perquè hi ha molts estudis empírics que demostren que les crisis fiscals que es resolen amb reducció de despesa tenen més probabilitat de generar creixement a mig termini que les que es resolen amb increments massius d’impostos. Fins ara, el govern espanyol no havia fet esforços significatius per reduir la ‘seva’ despesa: simplement ‘sacrificava’ als contribuents incrementant els seus impostos i centrifugava el dèficit a les comunitats autònomes. Sembla que finalment ha arribat l’hora de la retallada a l’administració espanyola.’
