Herta Müller: ‘No és la llengua la que fa les catàstrofes’

Ahir, Herta Müller, la Nobel de Literatura 2009, va pronunciar la conferència ‘La llengua com a pàtria’ al CCCB. Una petita exposició al vestíbul del centre ressegueix la seva trajectòria. És una història convulsa que ha marcat durant trenta anys la seva literatura: nacuda a Romania el 1953, en una comunitat de parla alemanya, Müller va patir la dictadura de Ceauşescu i la va portar a l’exili. Els anys de repressió i autoritarisme la van marcar i la van encaminar cap a la literatura, mitjà d’expressió on podia expressar la cruesa, la por i l’horror d’una vida amputada per la dictadura. Herta Müller viu a Berlín des del 1987. Ahir al migdia es va trobar amb la premsa i va respondre algunes preguntes que hem aplegat.

L’editorial Bromera ha traduït alguns dels seus llibres: els relats ‘L’home és un gran faisà en el món’ i les novel·les ‘En terres baixes’, ‘La bèstia del cor’ i la darrera, ‘Tot el que tinc, ho duc al damunt’.

—La llengua com a pàtria o la llengua com a literatura?
—La llengua no és necessàriament una pàtria. Jorge Semprún deia que la pàtria no és la llengua sinó allò que es viu amb la llengua. El problema és que s’ha de poder viure i s’ha de poder dir el contingut de la llengua. I en una dictadura la llengua deixa de ser una pàtria per convertir-se en un element hostil. Paul Célan deia que la seva llengua materna era la mateixa que la dels assassins de la seva mare. Però no es va arribar a separar mai de la seva llengua. Potser no se’n va poder separar. En canvi, Semprún va adoptar-ne una altra. Per altra banda, no és la llengua la que fa les catàstrofes. Els nazis van trencar la llengua, la parlaven d’una manera molt vulgar.

—La crítica literària destaca l’estil poètic que utilitza en la seva narrativa. Vostè que conrea diversos gèneres, en quin se sent més còmoda, en la novel·la, la poesia, l’assaig?
—Quan escric no penso pas en gèneres. I tots van junts perquè jo només tinc un cap. En els darrers anys he fet textos més curts, sobretot per falta de temps, perquè des que vaig obtenir el Nobel que viatjo molt. Però, sigui com sigui, la llengua és la mateixa. Les diferències són intuïtives, perquè jo aplico a la meva escriptura una unió de tots els gèneres. Ara, si hagués d’escollir-ne un, potser triaria la lírica, perquè és l’oració dels no creients com jo. Recitar poesia em donava molta força quan em feien interrogatoris. La literatura m’ha donat sempre un suport que no he trobat en altres àmbits.

—Diuen que la seva literatura està influïda pel realisme màgic de Gabriel García Márquez.
—No sé si es podria parlar d’influència. Suposo que parlen de realisme màgic per la utilització de les metàfores. Aquesta recerca de metàfores es deu a la societat on he crescut. M’he socialitzat a Romania, escric amb alemany, però el romanès sempre l’he tingut enganxat a mi. És una llengua molt suggerent, molt metafòrica, una llengua dura però no vulgar. La meva situació vital em porta a sentir que no acabo de formar part d’enlloc. I necessito aquestes metàfores per tocar la realitat. Envejo els autors que escriuen amb gran claredat. Jo no ho puc fer.

—Per què utilitza unes metàfores tan boniques per descriure situacions tan dures?
—La metàfora de l’àngel de la fam, per exemple, no és meva. És una metàfora del poeta Oscar Pastior. En recreo la seva experiència en un camp en el llibre ‘Tot el que tinc ho duc al damunt’. Van ser dos anys de converses amb ell i havia de respectar les seves metàfores. Però, tanmateix, jo en faig moltes també o bé les agafo de la llengua popular. També m’he adonat que el llenguatge tècnic utilitza moltes imatges poètiques. I et diria que la por a la mort no elimina els nostres sentiments sinó que els revolta. No perds les fantasies sinó que les transformes. En les èpoques de dictadura s’ha llegit molta poesia. Potser perquè tranquil·litza. Ara, no es tracta d’embellir la realitat, sinó de fer justícia.

—També hi ha aquelles metàfores que el règim totalitari utilitza per amagar les experiències repressives.
—Generalment, la llengua dels règims totalitaris té molt poques metàfores i són molt pobres: recordo que a Ceauşescu li deien ‘fill del poble’, i a la seva dona, ‘mare de tots els nenes’. Les ideologies són incapaces de fer bones metàfores. Encara que ara penso en els germans Castro, Fidel i Raúl, a Cuba, i m’adono que tenen una llengua més florida, i això em provoca mal de panxa. Potser és que simplement en Ceauşescu era un home que donava poc de si. I ara penso que en l’actual àmbit de poder i de crisi també es creen metàfores, com ara ‘fons de rescat’, una metàfora que ens fa por. Els polítics acaben empobrint el llenguatge.

—On posa la frontera vostè entre la memòria per a no repetir els errors del passat i l’oblit?
—No ho sé. L’oblit és una paraula molt complicada. Per què oblidar? I, qui ha d’oblidar? A vegades les víctimes han d’oblidar per poder sobreviure. Però, i el botxí, ha d’oblidar?

—Quan va obtenir el Nobel, una part de la societat romanesa no se’l va sentir seu. Com ho va viure vostè? I, pensa tornar a viure a Romania?
—Hi va haver divisió d’opinions, és normal. Per als romanesos no sóc romanesa, perquè pertanyo a la minoria germànica. A més, l’any 2009, quan em van donar el Nobel, Romania encara patia una certa persecussió per part dels serveis secrets. Penseu que el número dos dels serveis secrets va manifestar que la meitat de l’import del Nobel l’hauria d’haver donat al servei secret per la contribució que ha tingut en la meva obra. Sí, un discurs carregat de cinisme. I pel que fa a tornar a Romania, penso que no hi tornaré. La meva comunitat ja no existeix. I ja fa molts anys que vaig marxar a viure a Alemanya. No és imprescindible viure allà on has nascut. A més, ara tot és molt confús encara, amb una democràcia poc consolidada, no hi ha una autèntica confiança, encara es donen molts exilis, també per la crisi econòmica que afecta sobretot els joves, hi ha una corrupció esfereïdora… La crisi fa estralls.

—Com valora el paper que juga Alemanya tibant de l’Europa actual? Quin paper hauria de jugar?
—En aquesta pregunta no els puc ajudar perquè no hi entenc gens de geopolítica ni d’economia financera. Quin paper hauria de jugar? No crec que li correspongui el paper de líder. Però també penso que és una exageració el que diuen alguns grecs, que els alemanys ocupen Grècia. Però vaja, aquesta crisi em supera, com m’imagino que ens supera a tots, perquè no entenem què passa.