21.06.2012 - 03:30
Aquesta és el títol del llibre que l’Ajuntament de Barcelona, amb la col.laboració de la Catedra Joan Fuster de la Universitat de València, l’Ajuntament de Sueca i VilaWeb, publicarà a final d’any coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació de Nosaltres els valencians i la presència a la capital catalana d’una exposició commemorativa. Tenint en compte que Joan Fuster és el nostre gran tapat, o un dels nostres grans tapats, per no dir desconegut i ignorat, benvinguts siguin llibres, exposicions, xerrades i processons pel mig de la Rambla darrere la seva imatge.
Precisament per la Rambla va passejar Joan Fuster i Ortells, veí de Sueca i 31 anys d’edat, la primera nit que va trepitjar la ciutat. Era un 10 de febrer de 1954, havia plogut i l’acompanyaven tres homes de lletres, que el van anar a esperar a l’estació de tren i després el van acompanyar a un hotel del carrer del Carme. Fuster començava a despuntar pels seus escrits a un parell de revistes editades pels exiliats de Mèxic i els grups d’intel·lectuals que exercien la poca o molta resistència i activisme cultural que l’època permetia tenien ganes de conèixer-lo. Grups en plural, perquè malgrat ser pocs, com a bons catalans no anaven tots al mateix ramat: hi havia els cotoners i els montserratins, per exemple. Les diferències, com acostuma a passar, eren bàsicament de matís o de química personal.
La irrupció de Fuster a la Barcelona de final dels cinquanta va fer furor. Tothom en va quedar enamorat: cotoners, montserratins i els qui anaven per lliure. Ja aleshores, la solidesa del seu discurs, la seva capacitat dialèctica i el seu carisma no deixaven indiferent. Era un seductor intel·lectual. A més, no estava per orgues: “Mentre el problema de València no siga considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència”, escrivia ja el 1950 en un article emblemàtic. El 1950, poca broma.
Són molts els qui descobreixen que el país no s’acaba a l’Ebre gràcies a Joan Fuster. Cotoners, montserratins i cartògrafs. Sempre la idea de Països Catalans, amb fonaments difícils de rebatre, amb les dosis justes de lògica i passió. Fuster viatja i organitza viatges, escriu articles, es reuneix amb tothom, publica llibres, fa activisme, pregunta, demana, respon, anima i no es cansa mai. Des de Sueca, sense telèfon, escriu milers de cartes, fent-ne còpia de moltes amb paper carbó per a gaudi d’estudiosos i admiradors. S’escriu amb Riba i Espriu, Carner i Pla, Manent i Pujol, Triadú i Molas, Maluquer i Cahner, Tasis i Bartra, Raimon i centenars de corresponsals més. La lectura dels volums de la seva correspondència, editada per 3i4, és una fervorosa recomanació ara que s’acosten dies teòricament propensos a la lectura. Que els seus articles no siguin de lectura obligatòria per als estudiants de periodisme només és una incongruència més del sistema o dels plans d’estudi o del professorat que tampoc els ha llegits. Llegir els seus aforismes -precursors fantàstics dels actuals tuits- i dietaris és un luxe a l’abast de tothom.
Admirat per uns pocs, idolatrat per encara menys adeptes, i ignorat per la gran majoria, Fuster va ser un intel·lectual immens, superlatiu, miraculós. El seu estil era brillant, contundent, eficaç, amè, divertit, irònic, escèptic, enciclopèdic, àgil, militant. Avui fa vint anys que va morir i enguany en fa noranta que va néixer i cinquanta que va publicar la bíblia dels Països Catalans. Tant de bo totes aquestes xifres rodones serveixin perquè sigui descobert i redescobert, llegit i rellegit, pensat i repensat.
