12.06.2012 - 12:31
Quan, el passat mes de febrer, el Tribunal Suprem espanyol va decidir inhabilitar el jutge Baltasar Garzón, hi va haver get que li va donar suport. Uns altres simplement es van limitar a respectar la decisió, però hi va haver veus que es van alçar per recordar que la trajectòria professional del magistrat també comptava amb episodis foscos. Aprofitant que enguany es compleixen 20 anys de Barcelona’92, repassem l’operació judicial encapçalada per Garzón, que va autoritzar la detenció – en què hi va haver maltractaments i tortures- d’una seixantena d’independentistes catalans, abans, durant i després dels Jocs.
L’independentisme català sempre es va mostrar contrari als termes en què s’estaven plantejant els Jocs de Barcelona. De forma general, es criticava la poca visibilitat de la realitat catalana en l’esdeveniment, des de les cerimònies d’inauguració fins al dia a dia de l’olimpíada. En l’aspecte esportiu, la demanda que un Comitè Olímpic Català pogués prendre part en algunes de les competicions va ser desestimada des de l’inici i, econòmicament, es posava en dubte que la cita fos una solució al dèficit d’inversió de l’Estat a Catalunya. Tot plegat, sumat a una crítica constant a la politització del certamen, que havia servit de principal argument electoral pels partits en els comicis municipals dels darrers anys a la ciutat comtal.
L’estat espanyol va actuar amb el pretex que l’independentisme català suposava una amenaça per la seguretat dels Jocs. Terra Lliure va acabar el procés de dissolució el 1995, però l’any anterior als Jocs ja havia anunciat la seva fi. Tal com explica la cronologia adjunta, el jutge Baltasar Garzón va comandar una operació policial en què, el mateix estiu del 1992, una seixantena d’independentistes van ser detinguts. Els arrestos, que segons el jutge tenien un caràcter preventiu, van ser àmpliament criticats entre la societat civil catalana. Veus com la de Carles Campuzano, Rafael Ribó, Àngel Colom, Josep Maria Terricabras i Enric Marin, entre d’altres, es van alçar públicament contra l’operació policial, que consideraven injustificada i fora de la llei. La reacció, però, va créixer de manera notable quan van començar a arribar testimonis de tortures per part de la policia durant les detencions, les quals van ser denunciades davant la justícia per part de les víctimes.
Vint anys després, la majoria d’aquests detencions encara no han estat investigades i, com aleshores, els mitjans de comunicació esquiven la qüestió, situant globalment els jocs en poc menys que la perfecció absoluta. Les presumptes víctimes, però, no obliden. Com ja van fer en el moment de la inhabilitació de Garzón, diverses associacions i víctimes aprofiten la proximitat de l’aniversari olímpic per reivindicar-se, a través de la publicació d’articles o amb la recent estrena del documental ‘Operació Garzón contra l’independentisme català’. El 2 de novembre de 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va fer pública la sentència, que obligà l’estat Espanyol a indemnitzar cada denunciant amb 8.000 euros (120.000 euros en total) i a pagar els costos generats pel procés legal (12.009 euros), per la no investigació de les denúncies de tortures fetes.
Font: BASSA, David. L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona’92
Enllaços
Array
Array
