11.06.2012 - 19:38
El premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, ha publicat al New York Times la seva valoració del rescat bancari del cap de setmana: ‘Un altre rescat bancari‘. ‘Un cop més l’economia s’enfonsa, la desocupació es dispara, els bancs tenen problemes, els governs s’afanyen a rescatar; però, per alguna raó, es rescata tan sols als bancs, no als desocupats’, sentencia de bon principi Krugman.
L’economista nord-americà reconeix que els bancs espanyols necessitaven un rescat perquè ‘Espanya estava clarament a prop d’un bucle de desgràcies’. ‘Els governs poden aturar aquests cercles viciosos amb una injecció de capital; en aquest cas, la pròpia solvència del govern d’Espanya era dubtosa, de manera que el capital havia de venir d’un fons europeu més gran’. I afegeix que ‘no hi ha res necessàriament dolent en aquest últim rescat -però moltes coses depenen dels detalls’.
En canvi, Krugman alerta que crida l’atenció que mentre els dirigents europeus acordaven aquest rescat ‘estaven enviant senyals clars de no tenir cap intenció de canviar la política que ha deixat sense feina a gairebé una quarta part dels treballadors espanyols -i a més de la meitat dels joves’. A més, critica que el Banc Central Europeu es negués fa pocs dies a baixar el tipus d’interès quan l’eurozona s’encamina a una nova recessió i la desocupació no para de créixer.
Krugman denuncia que a Espanya i altres països europeus amb problemes se’ls ha dit que podien recuperar-se amb una combinació d’austeritat fiscal i ‘devaluació interna’, és a dir, rebaixar salaris. ‘Ara ha quedat clar que aquesta estratègia no pot funcionar si no hi ha un creixement sòlid i també una inflació moderada al nucli europeu, principalment a Alemanya’, afirma l’economista.
‘Si observen tot això tindran una imatge de l’elit política europea sempre disposada a entrar en acció per defensar els bancs però, per la resta, absolutament reticent a admetre que la seva política falla a les persones a qui se suposa que ha de servir l’economia.’ I Krugman conclou: ‘Caldrà una catàstrofe sense pal·liatius perquè hi hagi una acció política real que vagi més enllà dels rescats bancaris. Però no desesperin: al pas que van les coses, especialment a Europa, la catàstrofe sense pal·liatius pot ser ben a prop.’
