11.06.2012 - 06:00
La revista Nature va publicar la setmana passada un article, signat per una vintena de científics, que va tenir un gran impacte per l’avís que feia: si no canvien els patrons de creixement i de consum, en una vintena d’anys la Terra pot arribar a una situació de col·lapse irreversible. Un dels autors, Jordi Bascompte, és professor d’investigació del CSIC a l’estació biològica de Doñana i assessor de la revista Science. En aquesta entrevista de VilaWeb explica per què som gairebé al caire de l’abisme.
—On som?
—En un moment comparable al de tenir una tassa al caire de la taula; l’hem anat empenyent sobre la superfície d’aquesta taula, i tot ha anat més o menys bé, fins que hem arribat al final, al final de la taula. Arribats en aquest punt, ara no hi ha una relació de causalitat proporcional entre un efecte i la conseqüència, perquè si empenyem la tassa, per minúscul que sigui el gest, passarà a un estat totalment diferent: en comptes de ser a un metre i mig de terra, com ara, serà a terra, i feta miques.
—Com s’explica?
—Tendim a pensar de manera lineal: si afegeixo nitrogen en un llac, l’aigua començarà a fer-se tèrbola; si n’hi afegeixo el doble, serà el doble de tèrbola, i així successivament. Tendim a pensar que hi ha un relació proporcional entre una causa i una conseqüència. Però, en els ecosistemes sabem que això no va així; al llac, hi podem anar acumulant concentracions de nitrogen i aparentment el llac no respondrà; és capaç d’aguantar la pertorbació, fins que arriba al punt de catàstrofe.
—I això és el col·lapse de què parleu…
—Sí, hi ha un moment en què el canvi és abrupte; és un canvi molt gran.
—I ara hi som a prop.
—Sembla que sí, tenint en compte un seguit de proves: els canvis molt ràpids i molt sobtats, d’una magnitud enorme, que hi hagut a la Terra amb el registre fòssil; la prova a petita escala d’experiments com el del llac, i una teoria matemàtica que explica bé el funcionament dels ecosistemes.
—I quan hi arribarem?
—Ningú no ho pot dir, però és important que entenguem com funciona el canvi en aquesta mena de sistemes; és un canvi abrupte. I és molt probable que siguem a prop del caire de la taula. Si és així, és fàcil també que ens en puguem allunyar, empenyent la tassa en la direcció contrària. Si no, és probable que en unes poques dècades arribem a aquesta situació.
—Quin factor pot desencadenar aquest col·lapse?
—L’efecte global és la combinació del creixement tan ràpid de la població humana i l’ús d’energia externa en massa que fan els països del primer món. Aquesta és l’arrel de tots els mals.
—Apunteu que la solució és de limitar el creixement de la població i del consum d’energia global. Com es fa això en tan poc temps?
—És molt difícil. Al primer món, mirant de fer servir energies molt més netes. No es tracta que deixem d’utilitzar alguns béns. No cal tenir l’aire condicionat parat, si fa molta calor; allò que cal, per exemple, és que a l’hora de construir una casa s’orienti degudament i es facin servir mitjans aïllants prou eficaços. Això sol fa que l’energia que es necessita per regular la temperatura d’aquesta casa baixi un 30% o un 40%. Són canvis difícils perquè som animals de costums i ens costa canviar.
—I la població?
—No podem anar a països del tercer món i demanar-los que facin el que no hem fet nosaltres en cent anys. Però hem de mirar de reduir el creixement, i això vol dir millorar la qualitat de vida de la gent, reduir la pobresa del tercer món. Eliminar la fam del món és menys car que la inversió en defensa que fan alguns països. No és una inversió que no es pugui assumir.
—Dieu que l’egoisme ens ha portat al col·lapse.
—El mal més gran ha estat de desconeixement, perquè la gent en general no té gens ni mica la intenció de destruir. Però no sabem el cost associat de moltes coses que fem.
—Algunes de les conseqüències de què parleu ja s’observen, en certa manera, en alguns llocs del món.
—Sí, però son fenòmens encara locals. És probable que aquests fenòmens passin a una escala més global. A moltes zones del planeta on ja hi ha sequera, les sequeres seran més grans, i això desencadenaria una sèrie de canvis secundaris; si hi ha una pobresa molt gran en una regió, això farà que la gent emigri a un altre lloc, cosa que portarà associats tot de problemes socials, sanitaris, polítics…
—I quan la tassa es trencarà, què?
—Una vegada hem arribat a la situació del llac amb les aigües tèrboles, amb una pèrdua de la biodiversitat, per recuperar-lo l’haurem de netejar-lo molt a fons; no n’hi haurà pas prou de retirar el nivell de nitrogen que hi havíem introduït. Si ara pot semblar que és car intentar protegir la biodiversitat, un cop la tassa s’haurà trencat serà moltíssim més car, més complicat i costarà molts més anys. La disjuntiva no és si tenim un problema o no; és si l’ataquem ara o quan serà massa tard.
—Hem de canviar el xip.
—Sí, hem viscut pensant que això era més o menys un procés infinit. No ens hem adonat que això no és sostenible. El nord-americà mitjà, per exemple, fa un ús d’energia axosomàtica brutal, i solament és possible degradant, en un percentatge molt gran, els ecosistemes de països llunyans, sense que en vegi directament els efectes. Per exemple, del Brasil, els arbres es tallen en massa. Això no és sostenible. Ho podem anar fent, potser durant quinze anys, vint o trenta, però hi ha un límit. I quan el traspassarem, la situació serà molt dolenta. Hem estat egoistes perquè hem fet servir els recursos pensant-nos que eren infinits.
