30.05.2012 - 06:00
Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va fer filologia clàssica i és traductor i editor de professió. Dirigeix l’editorial Alpha, fundada l’any 1926 per Francesc Cambó, que edita la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge, i acaba de publicar el seu primer assaig, ‘El gos cosmopolita i dos espècimens més‘ (Acontravent). A partir del relat reflexiona sobre la banalització del terme ‘cosmopolita’, a través de tres personatges ben diferents: Diògenes, l’Holandès Volador i Ramon Mercadé, el català que va assassinar Trotski.
—Que us faria res explicar-nos la gènesi del llibre?
—Al principi hi va haver una reflexió sobre la llengua: hi ha paraules que tenen un poder hipnòtic. Per exemple ‘cultura’, ‘progrés’… I la paraula ‘cosmopolita’ té aquest poder gairebé màgic. I vaig omplir d’històries i reflexions aquesta paraula, per fer-la baixar al terreny dels fets.
—Però per què vau triar precisament ‘cosmopolita’?
—És una paraula que es fa servir molt i en una direcció: per presentar un fet com si fos universal. La paraula adjectivada deixa de ser local. I em va interessar fer veure els límits d’aquesta idea banal. ‘Cosmoplita’ em permetia de qüestionar aquests pressupòsits. De fet, jo entenc que la literatura fa aquest servei, de donar espai als fets que surten dels esquemes; fer veure que la vida no coincideix mai amb els esquemes que fem servir per parlar de la vida i per entendre-la.
—Què entenem per ‘cosmopolita’ i què vol dir en realitat?
—Hi ha moltes maneres històriques de ser cosmopolita. En alguns discursos periodístics o polítics, quan fan servir la paraula ‘cosmopolita’, estableixen, no pas d’una manera evident, una jerarquia entre cultures. No s’agermanen les cultures, sinó que l’una se situa en un estadi universal i l’altra es redueix a un estadi local. Però, de fet, en els fenòmens culturals no hi ha mai res que sigui universal en si. Tot fenomen és d’entrada local, vinculat a un entorn, a una tradició. Això no vol dir que hagi de ser esclau d’una tradició. En parteix, potser també per contraposar-s’hi.
—No hi ha valors universals, doncs?
—No. Si ens creiem el diàleg universal, hem d’assumir que és des del punt de vista local, d’un lloc, d’una tradició. Quan algú fa servir la paraula ‘cosmopolita’ contra algun localisme, l’única cosa que fa és amagar que només té un punt de vista local, com tothom.
—Contraposar el ‘cosmopolitisme’ al localisme a vegades a vegades es fa en relació amb la xenofòbia…
—Una de les pitjors condemnes és de desposseir ningú dels elements que li permeten d’instal·lar-se al món amb una certa comoditat. I aquests elements són els valors culturals. Negar aquests elements sí que trobo que és xenòfob. Afirmar que hi ha cultures no vol dir posar fronteres intocables. Ben a l’inrevés: només podem establir un diàleg entre cultures, si no reprimim els diversos punts de vista culturals. Si s’afirma el cosmopolitisme sense respectar les diferències culturals, sí que s’estableixen jerarquies.
El llibre també és una mostra d’interès per tres cultures: la grega, l’alemanya i la catalana. I no és casual, perquè són les cultures que conec: vaig estudiar a Alemanya i vaig fer clàssiques. El fet de tenir un punt de vista local no vol dir que miris el teu entorn i prou. Al contrari, el llibre és escrit des d’aquí, però no parla d’aquí.
Tot això és part del rerefons del llibre, però que quedi clar que ‘El gos cosmopolita’ no és un llibre doctrinari. És un llibre que explica, sobretot, històries, amb visions diferents.
—Feu servir el relat per fer assaig…?
—La prosa catalana del segle XX és sobretot assagística, amb Pla, Gaziel… Hi ha una llarga tradició. Però com que, aquests últims anys, es parla més de novel·la, un assaig d’aquest estil sorprèn. Però no és una raresa ni és tan original; simplement, es fixa en històries i moments no gaire tractats en la literatura catalana, això sí. És el cas de Diògenes.
—El relat construeix el to de ‘El gos cosmopolita’?
—Va ser difícil de trobar el to. Tenia la voluntat de defugir la retòrica acadèmica, que hauria estat fora de lloc. I, per una altra banda, sentia fascinació per unes històries que s’havien d’explicar d’alguna manera. Tendeixo a rescriure i a revisar. I a cada revisió, he suprimit coses supèrflues. Ho vaig passar molt bé escrivint sobre Diògenes i també el capítol d’en Ramon Mercader. En canvi, l’Holandès em va fer patir força.
—Al llibre també surt el concepte de l’home líquid del sociòleg Zygmunt Bauman. Hi contraposeu, amb humor, el de l’home gelatinós.
—Bauman fa una crítica de l’home líquid, però, en canvi, se’n parla com si fos una doctrina a seguir. Em fa l’efecte que voldríem ser líquids, però que som més sòlids que no ens pensem. L’home gelatinós és l’home sòlid que voldria ser líquid i que no se’n surt.
—L’humor hi té gaire paper, a ‘El gos cosmopolita’?
—Més que l’humor, diria la ironia. Hi fa una funció, de distanciament. El relat et presenta uns personatges amb els quals pots sentir empatia, fins i tot quan són tan extrems com Diògenes. Però, tot i identificar-t’hi, la ironia te’l mostra des de fora i permet de qüestionar-ne els punts de vista. La ironia va molt bé per a evitar l’alliçonament.
