24.05.2012 - 10:47
La dansa i les lesions van inevitablement lligades. Darrere els elegants moviments s’amaga un sobreesforç que suposa un desgast físic i mental. Un ballarí o ballarina passa de baixa una mitjana d’un mes per any, encara que, gràcies a la microcirurgia i als avenços mèdics, cada vegada la rehabilitació és més ràpida. Segons la doctora Emilia Pérez, la pràctica de la dansa per sí mateixa és beneficiosa, les causes de les lesions ‘cal buscar-les en la tècnica incorrecta o en la preparació deficitària’.
Una persona que es dedica a la dansa es veu envoltada d’un espiral d’emocions esforç, disciplina i sobrecarrega anímica. La pel·lícula Black Swan, dirigida per Darren Aronofsky, és un exemple de la competència i l’alt nivell d’exigència que pateix la ballarina. La pressió psicològica portada a l’extrem repercuteix negativament en la seva feina i en les seves relacions personals. De la mateixa manera, la por a ser reemplaçat en una funció o a endarrerir-se en la formació fa que, sovint, les ballarines no acompleixin el temps de recuperació i repòs en cas de lesió.
Lesions més freqüents
Els peus, les cames, la columna lumbar i les cervicals són les zones més vulnerables del cos dels ballarins i ballarines. Normalment, les lesions en dansa són fruit de la reiteració de moviments en una postura no fisiològica forçada. La fisioterapeuta especialitzada en medicina de les arts, Ana Velázquez, comenta que els problemes físics són més freqüents que en altres esports, ja que la repetició dels mateixos gestos suposa un sobreesforç energètic nociu.
El cos és l’instrument bàsic dels ballarins i ballarines, la seva eina de treball, i per això és important seguir les recomanacions dels fisioterapeutes. ‘Els estudiants de dansa són més fàcils de portar, ja que amb els professionals hi ha molta competitivitat i has de ser una figura rellevant per què et respectin la lesió i no donin el teu paper a un altre’, explica Ana Velázquez.
El primer pas d’un tractament és un diagnòstic encertat. Ana Velázquez assegura que a la Seguretat Social no hi ha especialistes en dansa i que les ballarines se senten desprotegides perquè no hi poden parlar dels seus problemes en un vocabulari específic. En aquest sentit, pensa que la millor opció és buscar una clínica privada dedicada a l’esport o a les arts escèniques. Les lesions mal diagnosticades o mal tractades poden esdevenir cròniques.
L’estat emocional condiciona l’estat físic
Els desequilibris emocionals tenen una repercussió en la feina de qualsevol persona, però en el cas de la dansa hi ha una explicació mèdica. La tensió, la pressió o la fatiga són una causa directa d’algunes de les lesions de la professió. Aquests factors fan que baixi el nivell de magnesi, una de les substàncies més necessàries pel múscul, juntament amb el potassi i l’oxigen. La tensió muscular, per tant, està originada per l’estrés.
La postura és una de les gran preocupacions d’un ballarí o ballarina. Segons Ana Velázquez, ‘cada cop que algú té una alegria o una tristesa molt grossa s’altera la postura natural del cos’. La posició canvia perquè la tensió muscular provoca un encongiment de les fàcies, les membranes que envolten els músculs.
L’entorn: un suport o una amenaça
L’esforç, el rigor i l’exigència són algunes de les claus de la pràctica de la dansa. Marcela Herrera, psicòloga esportiva, explica que la pressió a la qual se sotmeten algunes ballarines ‘pot causar una distorsió en els fites i el propi sistema d’autoavaluació del potencial d’un mateix’. És per això que, sovint, és necessari algun tipus d’ajut. Dins d’una companyia o grup de ball s’han de potenciar la convivència i cooperació entre els diferents membres per tal d’eliminar conflictes interns.
Un altre dels aspectes que treballa la psicologia de la dansa és la relació amb l’entorn, especialment amb la família. ‘Una interacció saludable permetrà el ballarí o ballarina treure tot el seu potencial, sentir-se acollit en els moment de crisi i superar la pressió’ segons Marcela Herrera. La influència dels pares és més intensa en els joves que encara s’estan formant, però una excessiva implicació perjudica les motivacions de l’alumne/a. Per això, les teràpies psicològiques també van dirigides a la família i, fins i tot, al professorat de dansa.
