21.05.2012 - 06:00
‘Hi havia molta pressió, però no volia caure en l’error de fer el disc que els altres esperaven, sinó el que em tocava fer en el moment que em trobava. I ara tocava aquest disc’. Ho diu en aquesta entrevista de VilaWeb TV, Sílvia Pérez Cruz, una de les veus més impressionants de casa nostra, enaltida per crítica i públic. Després de passar anys component, tocant i cantant en projectes diversos, l’any passat es va decidir a emprendre el seu camí en solitari. El resultat és ’11 de novembre’, un àlbum que recull tot el seu bagatge eclèctic.
Folk, fado, havanera, pop, jazz, flamenc, música clàssica… Tot allò que Pérez Cruz ha anat absorbint amb els anys s’aplega en aquest ’11 de novembre’, un disc d’homenatge al seu pare, Cástor Pérez, cantant i investigador de l’havanera, que es va morir el novembre del 2010. Tan importants en la seva carrera han estat el seu pare com la seva mare: ‘Ella tenia una escola d’art i, a la meva germana i a mi, ens ha ensenyat molt sobre bellesa i expressió. I sempre va donar importància a la música; de fet, ens va apuntar a una escola de música quan teníem tres anys’ (ara en té vint-i-nou).
Va introduir-se en el jazz quan en tenia quinze, gràcies a un professor ‘d’aquells que et marquen per sempre’ i als divuit, quan va anar-se’n a Barcelona, va entrar a l’ESMUC amb la intenció d’estudiar-hi saxòfon (‘fins aleshores, la veu era una cosa de casa i prou’), encara que finalment també va fer-hi tota la carrera de cant. Allà comença una carrera musical que durant deu anys l’ha duta per uns quants països amb projectes com Las Migas, Immigrasons (amb Refree), Toti Soler o Javier Colina.
La mort del seu pare, el 2010, li va fer veure ‘que el temps passa i les coses s’han de fer quan necessites fer-les’. Aleshores ja tenia un grapat de cançons i en aquell moment va posar-se a compondre per al disc que seria el primer de la Sílvia Pérez Cruz: ‘Tenia molta energia i ganes de posar-m’hi. Havia trobat el meu propi discurs, el meu estil, i tenia moltes ganes de compondre.’
Pérez Cruz ha preparat minuciosament el disc, preocupada per cada petit detall, fins a aconseguir que l’obra fos ‘tot un conjunt, de dalt a baix’. ‘Estic contenta perquè ho he aconseguit. Potser no és el disc que esperes, com a intèrpret, però és l’obra que tenia ganes de fer. Hi ha coses, que les toco jo, fins i tot malament, però més m’ho estimo així, perquè necessitava que fos fràgil.’
Cançons pròpies cantades en català, castellà i portuguès, amb l’estil corresponent a cadascuna; com ‘Não sei‘ o ‘Días de paso‘, que interpreta en directe a l’Espai VilaWeb. I poemes musicats de Feliu Formosa, Maria Mercè Marçal i Maria Cabrera. Aplegades totes en un disc que, diu, és ‘una barreja inconscient d’estils’. Una barreja marcada, això sí, pel seu segell personal, per una veu inconfusible que no passa desapercebuda a ningú. ‘És un disc que has d’escoltar amb molta estima i moltes vegades. T’has de deixar portar, perquè és molt protagonista i vol que l’escoltis’.
Tota la informació musical, a VilaWeb Música.
