15.05.2012 - 06:00
La lluita contra els desnonaments i per la dació en pagament de la hipoteca ha estat una de les que ha pres més força aquest últim any. Si bé ja fa uns quants anys que va començar, el moviment del 15-M li ha donat una forta empenta: s’han creat plataformes a desenes de municipis i s’han aturat més d’un centenar de desnonaments. La cara més visible d’aquest moviment és Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Amb ella parlem en aquesta entrevista del paper de la plataforma i dels seus objectius, entre els quals hi ha la dació en pagament i també la reconversió de parcs d’habitatges d’entitats bancàries en lloguers socials.
–Hi ha hagut un abans i un després del 15-M en el moviment contra els desnonaments?
–Sens dubte. Ara sembla que aturar desnonaments sigui normal, però en aquell moment ningú no s’ho plantejava, i encara menys les persones afectades. Va ser un pas molt important, anunciar públicament l’aturada d’un desnonament i atrevir-se a desobeir una ordre judicial. El 15-M va suposar que el moviment, que va néixer a Catalunya, s’estengués a tot l’estat: van néixer més de 60 plataformes i es va crear una xarxa de proximitat que ha fet sostenible la lluita contra els desnonaments.
–Quin paper ha tingut aquesta xarxa?
–Una cosa és convocar per aturar un desnonament, o dos o tres, però quan es converteix en una pràctica mensual és molt important que hi hagi una xarxa de proximitat on les persones, de manera àgil, puguin mobilitzar-se quan arribi un avís de desnonament. I per a això les assemblees de barri han estat clau. Les xifres ho diuen: quan vam començar, abans del 15-M, havíem aturat uns 70 desnonaments, entre Catalunya i Múrcia; a partir del 15-M es van multiplicar les plataformes d’afectats per la hipoteca i en aquest any s’han aturat uns 180 desnonaments. És una mostra de la capacitat de resposta i l’articulació territorial que suposa el 15-M.
–Teniu tres fronts de lluita: aconseguir la dació en pagament retroactiva, una moratòria dels desnonaments i el lloguer social. Anem a pams…
–Són les demandes bàsiques des d’un principi. De fet, la dació en pagament retroactiva és una demanda de mínims que ha de servir per a solucionar el problema del deute i posar fi a l’aberració i l’anomalia jurídica de l’estat espanyol, que fa no només que la gent es quedi sense habitatge sinó que tingui un deute de per vida. Per això demanem que l’entrega de l’habitatge sigui suficient per saldar el deute, i a més, que sigui amb efectes retroactius, perquè si ara tenim aquest debat és perquè ja hi ha hagut més de 350.000 execucions hipotecàries. La gent ha de tenir el dret a una segona oportunitat, tal com el tenen les empreses immobiliàries, que són mil vegades més irresponsables que les famílies i que sí que poden fer dació en pagament, amb actius immobiliaris molt més depreciats i que podran sanejar amb diners públics, gràcies a la reforma financera que acaba d’aprovar el govern. És a dir, que els únics que no reben cap suport són els més febles: les famílies afectades que, contra la seva voluntat, no han pogut pagar la hipoteca. Per això demanem, com a mínim, la dació en pagament retroactiva.
–L’altra cara de la moneda és el dret a l’habitatge, que també reclameu.
–És un dret sistemàticament vulnerat. I això, malgrat que el que menys falta fa en aquests països són precisament habitatges. Som l’estat d’Europa amb més habitatges buits i l’últim cens parlava de quasi sis milions d’habitatges buits. Això vol dir que més del 20% del parc d’habitatge és buit. És un atemptat al sentit comú i una vulneració de drets humans: milers de famílies es queden al carrer mentre hi ha milions de pisos buits fent-se malbé. Exigim que s’aturin els desnonaments de manera immediata i que aquest parc hipotecat que no es pot pagar es reconverteixi en lloguer social assequible, és a dir, que no suposi en cap cas més del 30% dels ingressos familiars.
–Com es reconverteixen aquests habitatges en lloguer social?
–Tots aquests habitatges buits que estan tutelant les entitats financeres són una oportunitat per donar un parc públic de lloguer social. L’estat espanyol no ho ha fet, a diferència d’altres estats europeus. Però si nacionalitza entitats financeres com Bankia, com a mínim que sigui a canvi d’alguna cosa. És intolerable que es rescati els responsables de la crisi a canvi de res amb els nostres diners; que els regalem diners públics mentre la gent es queda al carrer. Doncs que el rescat sigui, com a mínim, a canvi d’aquest parc d’habitatges.
–Heu estat batallant per la ILP de la dació en pagament, en quina situació es troba?
–Després de posar-nos moltes dificultats, vam poder començar la recollida de signatures per sant Jordi. Des que hem posat taules al carrer, hem constatat que realment comptem amb el suport de la majoria de la població: es fan cues per signar! En portem desenes de milers.
–I quan en tingueu mig milió, la presentareu al congrés espanyol?
–Esperem tenir-ne més, per demostrar que hi ha un clam popular. Tenim de temps fins l’octubre, quan les presentarem. Un cop entrades, el congrés té com a màxim sis mesos per a tramitar la ILP i discutir-la. Però com que és un mecanisme de participació ciutadana tan limitat i precari, resulta que no és vinculant, i hi ha majoria del PP, que ja s’ha manifestat en contra de les nostres demandes, així que pot passar que la descartin, votin en contra o facin esmena a la totalitat.
–I si passa això?
–Ara mateix el govern espanyol té un gran problema de crisi de legitimitat, amb les mesures altament impopulars que ha anat aprovant. Si aconseguim dur aquestes demandes, amb el suport de centenars de milers de persones, seria massa arrogància per part del govern ignorar-la. El problema, a més, no deixarà d’existir. El mig milió de famílies afectades continuarà allà, i serà impossible que el país es recuperi econòmicament si no es dóna una sortida a aquestes famílies, que faran economia submergida i seran usuàries dels serveis socials. És un problema econòmic i polític, no només de drets fonamentals vulnerats. Amb tots aquests elements damunt la taula, el govern haurà d’aprovar alguna mesura i haurà de donar resposta a la ILP. Si cometés la imprudència i l’arrogància de no aprovar la ILP, estaria justificant que les protestes socials creixin encara més.
–Què en penseu del decret de bones pràctiques del govern espanyol, que De Guindos va anunciar que preveia la dació en pagament per a famílies al llindar de l’exclusió?
–Una presa de pèl, per no dir un insult a totes les persones afectades. S’ha fet una gran operació de màrqueting. El ministre De Guindos primer va filtrar a la premsa que obria la porta a la dació en pagament, però un cop publicat, vam constatar que s’havia aprovat una mesura que, un cop més, beneficiava les entitats financeres. Primer perquè deixa fora el 90% de la gent afectada, que no compleix les condicions; i segon, perquè la poca gent privilegiada que podria acollir-s’hi no té dret a la dació en pagament sinó a un refinançament, que és precisament el que els bancs proposen des del principi de la crisi i que els afectats rebutgen.
–Què suposa un refinançament?
–Vol dir, bàsicament, augmentar el deute, allargar l’agonia i no resoldre el problema. En una crisi de llarga durada com l’actual, suposa ajornar el moment de l’impagament i augmentar el deute final. Això, que a les entitats financeres els permet disfressar la morositat momentàniament, als afectats no els serveix, perquè els augmenta el deute. I és aquesta la proposta del decret. Només en casos extrems en què sigui inviable el refinançament poden acollir-se a la dació en pagament.
–La dació en pagament està prevista i regulada en altres estats? El nostre cas és una anomalia?
–Sí, és una anomalia. La dació en pagament literal és prevista a pocs llocs. Passa que a la majoria de la resta d’estats europeus hi ha més regulació del mercat creditici del que hi ha aquí, i no s’han permès les hipoteques que s’han fet aquí. Per tant, ja no han deixat existir el problema. En segon lloc, a la UE hi ha mecanismes de segones oportunitats, que s’han aplicat en casos d’impagaments, un cop arriba la crisi. És a dir, formes –directes o indirectes– perquè les famílies puguin resoldre els seus dubtes en un termini raonable i puguin tornar a començar.
–Per exemple?
–Un exemple és la via concursal: quan una empresa hi entra, fa que s’aturin tots els procediments d’execució i, al final, pot haver una condonació de fins el 50% dels deutes i queda liquidat. Es pot tornar a començar. Aquí, això les famílies també ho poden fer, excepte en el cas de les hipoteques, que queda exclòs del procediment. En canvi, a altres països, s’hi inclou. És un incentiu perquè la situació es resolgui i es desencalli. Al llibre ‘Vides hipotecades‘ (pdf) ho expliquem.
–No hi ha mecanismes, no hi ha intenció del govern de solucionar-ho… cap a on anirà aquesta situació?
–És la gran pressió del lobby financer. Malauradament, s’ha deixat l’economia del país a les seves mans. Són els qui tenen més poder, impedeixen que es legisli contra els seus interessos. Precisament nosaltres apostem per canviar aquesta correlació de forces: tant la plataforma com, en un sentit molt més ampli, el 15-M suposen una àmplia mobilització social per demostrar que ells poden tenir tots els diners i tota la capacitat d’influència sobre el govern però que nosaltres som majoria. Apostem per reforçar aquesta majoria social, donar-li força, donar-li cos, i el govern tard o d’hora haurà de passar per unes eleccions. Tard o d’hora hauran de rendir comptes davant de la ciutadania.
