29.04.2012 - 06:00
Aquesta setmana s’ha celebrat el trentè aniversari de l’Aplec commemoratiu de les ‘Normes del 32‘ a la Plaça de Bous de Castelló, un 25 d’abril de 1982. La trobada va ser una reivindicació de la normativa ortogràfica aprovada cinquanta anys abans a la ciutat, que confirmava explícitament la unitat de la llengua i l’adopció de les normes de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Amb tot, l’acte prengué també el caràcter d’homenatge a l’escriptor Joan Fuster, que pocs mesos abans havia sofer un intent d’assassinat fracassat amb bomba a la porta de casa seva a Sueca.
Fuster pronuncià un discurs a la Plaça de Bous, que ha esdevingut una marca històrica i de referència per a les generacions d’activistes i defensors de la llengua i la cultura d’aleshores i les posteriors. Immersa en la batalla per definir les estructures que l’adveniment autonòmic prometia, la societat valenciana maldava per ratificar el compromís contret a Castelló cinquanta anys abans. La pressió dels grups espanyolistes i anti-catalans començava a manifestar-se amb força i impunitat. I Fuster fa descriure amb precisió el terreny de joc i els arguments que calia defensar.
‘País Valencià, Països Catalans’, cridaven repetidament els assistents a l’aplec amb Fuster alçat i pacient a l’escenari de la plaça. ‘Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià més conscient alçarà la resistència més festiva i més clara’, afirmà Fuster.
‘Ací, el què ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folclòric. I no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.’
Fuster, en unes paraules que han esdevingut un lema popular i ben actual, acabà el seu discurs afirmant que ‘o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!’
