Carles Porta: ‘Aquest llibre m’ha deixat fos’

‘Fago‘ (La Campana) és el resultat de la feina pacient i tenaç del periodista Carles Porta, que s’ha dedicat durant cinc anys a reconstruir els esdeveniments derivats del crim del poble aragonès de Fago, prenent de protagonista la germana de l’acusat de l’assassinat. Porta, autor de ‘Tor. Tretze cases i tres morts’, s’ha tornat a endinsar en una història de poble petit, de personatges complexes, llampats. Però la diferència entre un llibre i l’altre és molt clara, l’explica en el pròleg: ‘Si a «Tor» vaig retratar l’odi que apareixia a cada cantonada, aquí a «Fago» m’ha atrapat el contrari, la tendresa que persisteix magrat tenir-ho tot en contra.’ Per això la dita ‘Estima’m quan menys m’ho mereixo perquè és quan més ho necessito’ es va convertir en el motor de la història.

—No el va impacientar en cap moment aquest projecte tan llarg en el temps?
—Sí, però pensa que vaig entrar en aquesta història per la part humana, perquè aleshores no tenia temps ni ganes de fer un llibre. Estava molt escaldat de ‘Tor’, perquè avui encara em truquen els protagonistes. Si alguna fulla que es mou a Tor jo me n’assabento primer que el vent. I això em té saturat. Però a diferència de ‘Tor’, la Marisa i la Isabel, les germanes de l’acusat del crim de Fago, Santiago Mainar, són dones molt normals, gent molt maca. I no va ser fins que portava dos anys i mig documentant-me sobre el judici, que em vaig posar a pensar en escriure un llibre. I també he tingut molts moments de neguit. Però un llibre com aquest és una mena d’alliberament: el fet de compartir tota la informació acumulada amb els lectors és una manera de buidar-te. Pensa que tots els protagonistes estan ben vius i que no saps on has d’acabar, perquè no hi ha final, tot és obert.

—Venir de ‘Tor’ era una avantatge o més aviat un inconvenient?
—L’inconvenient és el fet de caure en la mateixa implicació, en la quantitat d’hores de feina, però també he pogut créixer, i penso que ‘Fago’ està més ben escrit que ‘Tor’ i els personatges més ben dibuixats. A més, a ‘Tor’ retrato l’odi que sent la gent, en canvi a ‘Fago’ és just tot el contrari, destaco l’amor d’una germana cap al seu germà. La Marisa li fa costat quan el posen a la presó acusat d’assassinar l’alcalde del poble. I ‘Fago’ és un llibre més exigent, on tots els diàlegs són reals, absolutament reals (la Marisa va anar llegint el llibre a trossos i va anar afegint diàlegs i pensaments que li venien al cap).

—Precisament el llibre és ple de detalls, hi ha una veritable obsessió pel detall, que ajuda a construir els escenaris amb gran veracitat.
—L’obsessió pel detall és una obsessió natural meva. Després de cinc anys i de més de dues-centes converses i de conèixer tots els entorns i fixar-me en les coses… Jo dic que faig literatura televisiva, busco la precisió en els detalls de manera que el lector vegi els escenaris, però ho intento fer en la dosi precisa perquè no cansi. Però efectivament, els detalls ajuden a crear una bona ambientació i a donar veracitat a la història.

—Aquesta veracitat comporta també una gran dosi de crítica al sistema policial, al sistema penitenciari, als advocats i jutges, al tractament sensacionalista d’aquest tipus de temes per part dels mitjans de comunicació…
—L’objectiu també era aquest. Volia explicar què passa quan ets a l’altre costat i ets una persona amb una vida normal. És fort que de cop et posin el germà a la presó i l’acusin d’assassinat.

—Ha visitat Santiago Mainar a la presó després de la publicació del llibre?
—No. Ara és en una presó de Santander. M’ha costat molt fer-li arribar el llibre i no sé pas si l’ha rebut. Fa un any i mig que està completament aïllat de la realitat. Però penso que si l’arriba a llegir no li agradarà gens, perquè no és pas ell el protagonista, sinó la seva germana.

—Per què ho diu?
—Fa pocs dies em va enviar una carta-llibre de setanta-cinc pàgines titulada ‘Ser ciudadanos’ que és un al·legat brillant i una defensa dels drets humans, però es veu que prové d’algú que té una mentalitat complicada. I el Santiago penso que hagués volgut que el meu llibre anés per aquest camí de l’al·legat i el gran discurs ideològic. Però a mi el que em va atrapar i em va portar a escriure el llibre va ser l’actitud de la germana, que fa bo el proverbi: ‘Estima’m quan menys m’ho mereixo perquè és quan més ho necessito.’

—Vostè creu que Santiago Mainar no va matar l’alcalde de Fago. Si el cregués culpable, hauria escrit el llibre igualment?
—Sí, igual, igual, igual. De fet, el llibre en un moment donat marxa del crim. Santiago no pot ser el protagonista perquè s’acaba de seguida. En canvi, la Marisa hauria actuat igual fos o no fos culpable el seu germà. De fet, hi ha alguns moments que dubta, i això em permet crear un cert element de suspens, que ajuda a fer més bona la novel·la. Ara, si el Santiago fos culpable i no m’hagués pogut recolzar en l’actitud de la germana, aleshores crec que no hauria fet el llibre.

—El fet que la història pivoti sobre la germana ajuda a fer menys delirant la història i menys claustrofòbica, i que constantment s’arrapi a la realitat.
—La germana és una heroïna anònima. És una de tantes heroïnes silencioses que harmonitzen la societat, sobretot ara que només som números i que ens hem deshumanitzat tant. La Marisa et fa veure l’altre cara d’aquest tipus de drames. Ara, per escriure el llibre t’has de distanciar i has de ser honest, i així li vaig dir a ella.

—En el llibre també es narra una història d’amor entre Santiago, ja a la presó, i una antiga amiga retrobada. Hi ha una gran relació epistolar. Vostè reprodueix bona part de les cartes. Li va costar poder-les publicar?
—No, de fet me les van oferir. Les germanes i l’Amàlia, la nòvia, necessitaven que algú els hi fes cas: els amics es distanciaven cada vegada més, tenien en contra els mitjans de comunicació. Jo les escoltava i no les jutjava. I em limitava a observar de manera discreta la situació, el més propera possible. D’aquesta manera, després d’aquests anys, un dia parlant de la correspondència, l’Amàlia em va dir que llegís les cartes i que les podia fer servir pel llibre.

—Vostè ha triat reproduir tots els diàlegs del llibre en castellà i la veu narrativa mantenir-la en català. Què el va fer decidir per aquesta fòrmula?
—Ho vaig tenir clar de seguida. Forma part de la naturalitat de l’entorn, i m’hauria costat molt traduir-los, perquè jo amb ells parlo en castellà.

—Una darrera pregunta: I ara, què?
—Doncs no ho sé. De moment pair el llibre. M’ha deixat fos. Escriure’l ha estat molt difícil. La primera versió tenia set-centes pàgines. Retallar quatre-centes pàgines ha estat molt difícil. Però tinc la sort de tenir la millor editora de Catalunya i no ha cedit i ha fet una feina d’edició excepcional.