15.04.2012 - 12:50
Maria Campillo, professora de literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i codirectora del Grup d’estudis sobre l’Exili, va presentar dijous la compilació que ha fet de textos de Francesc Trabal a l’exili.
El llibre és un recull d’articles que van sortir publicats a les revistes Germanor, Catalunya i La nostra revista entre els anys 1941 i 1947. Els articles van precedits per un pròleg en el qual, segons va explicar Maria Campillo, hi ha dades que fins fa molt poc es desconeixien sobre la vida que Trabal va dur a Santiago de Xile i sobre anècdotes que va protagonitzar.
Trabal, segons Campillo, malgrat ser a l’exili, no va minvar la seva activitat i participava de tantes coses com podia. A Santiago va obrir un PEN club i va anar agafant importància. Trabal va morir a Santiago perquè no va voler tornar abans que es morís el dictador.
Política, pàtria perduda i Santiago de Xile
El llibre s’estructura en tres blocs temàtics: política, pàtria perduda i Santiago. En el primer bloc, ‘política’, Trabal proposa idees i solucions econòmiques per a la gent exiliada. Algunes després van ser adoptades per l’Institut Ramon Llull, segons va explicar Campillo.
Pel que fa al bloc de ‘pàtria perduda’, Maria Campillo va explicar tot un escrit que, segons ella, resumeix el que és ser exiliat: no ser d’un lloc ni de l’altre, no tenir res ni en un cantó ni en l’altre. L’escrit parla d’unes claus de Barcelona que Trabal es troba en una de les maletes ja a Santiago de Xile. La seva dona vol llençar-les, però ell no pot. A partir de les claus evoca tot allò que ha perdut, fins i tot la seva biblioteca. Són unes claus que no serveixen per obrir res a Santiago ni a Barcelona, ja que el que hi havia a Barcelona ha quedat destruït.
En el tercer bloc, ‘Santiago’, Trabal retrata totes aquelles novetats que el canvi de ciutat li ha presentat. En aquest tercer bloc hi ha l’article el títol del qual dóna nom al llibre. En aquest article Trabal fa referència a aspectes de Sabadell, Catalunya tot adonant-se que ‘l’aquí’, el seu present no és ‘l’allà’, el seu passat, no és a casa, però ha d’acostumar-se a viure-hi. Així, evoca una Catalunya que ja no existeix.
