Mishima: tots els colors de l’amor

Tots els colors de l’amor es combinen dins un títol aparentment plàcid com ‘L’amor feliç’, el nou disc de Mishima. La portada, una imatge agradable, malgrat un mocador tacat de sang, deixa entrellucar el dualisme que impregna les dotze cançons del disc: poemes que parlen de desig, de foscor, de tendresa i de sanglots, amb melodies que segueixen el rastre de ‘Ordre i aventura’, el disc anterior del grup. En parlem, en aquesta entrevista a VilaWeb TV, amb el cantant, David Carabén.

La suggeridora veu de Carabén es passeja per aquest disc, en què continuen destacant-se els crescendos característics del grup. Teclats, guitarres i percussions vesteixen aquestes cançons, entre les quals hi ha un poema de Rilke adaptat al català per Joan Vinyoli i ‘No existeix l’amor feliç’, amb lletra de Louis Aragon i música de Georges Brassens, adaptada per Carabén al català, amb una estrofa final que clama: ‘Que plorin en la nit tots els nostres cors alhora, tots els laments que calen a canvi d’un calfred d’emoció, tota la tristesa que fa falta per la mínima cançó, tots els sanglots per una trista guitarra. No existeix l’amor feliç’.

L’amor, doncs, continua dominant les cançons de Mishima. Però ara d’una manera més explícita, diu Carabén: l’amor tractat des d’angles diferents, des de l’amor tranquil a l’amor passional que mena a la mort. Versos romàntics com els de ‘Els vespres verds’, cançó que podeu sentir en aquesta notícia.

Dualismes com els de ‘Ull salvatge’: ‘Llum de la meva vida/ petita joia, afiladora coïssor/ Vegeu com resplendeix amb tota la seva foscor.’ Peces divertides i alhora realistes com ‘El camí més llarg’ o ‘Ossos dins una caixa’. Cançons poètiques que toquen de peus a terra i un final udolat: ‘Ningú m’espera, però avui ja no tinc por. Fa tant temps que t’admiro, però és tan curta la cançó.’

Enllaços
Array