23.03.2012 - 06:00
Convergència comença avui a Reus un congrés en què Oriol Pujol agafarà el relleu de la secretaria general a Artur Mas i en què els dos mil delegats que hi prenen part votaran una estratègia política que cerca la plena sobirania de Catalunya. Pujol no ha amagat mai el seu independentisme, però el partit no és, definitòriament, independentista, i els seus ideòlegs, amb Francesc Homs al davant, proposen un full de ruta en què la primera estació és la proposta d’un pacte fiscal. Ara, si fracassa, no hi ha de moment res definit. En parlem amb persones rellevants de CDC i del seu entorn: Josep Rull, futur secretari d’organització; l’eurodiputat Ramon Tremosa; el president de la JNC, Gerard Figueras, i el director de la Fundació Catdem, Agustí Colomines. Tots quatre coincideixen a situar a l’horitzó l’estat propi.
Rull, Tremosa, Colomines i Figueras responen aquestes dues qüestions:
1- Què ha de fer Convergència per avançar cap a la plena sobirania?
2- Quin paper ha de fer el partit per preservar l’estat del benestar?
Rull: ‘Si no accepten el pacte fiscal, la proposta és tenir un estat’
1. CDC a través de la seva acció institucional, no tan sols a la Generalitat sinó també als ajuntaments i els consells comarcals i sobre la militància, ha de tenir capacitat de fer taca d’oli, de portar el pacte fiscal i el dret de decidir al centre del debat polític. Ha d’incorporar el màxim de ciutadans en aquest objectiu. I si el pacte fiscal, no l’accepten, la proposta és un estat que ens permeti de garantir el nostre progrés i el nostre benestar.
La idea clau és bastir una estructura de Convergència molt pensada per a aquest activisme cívic: hem de sumar una bona majoria, hem de parlar amb molta gent, amb molts sectors. Hem de guanyar voluntats, hem de guanyar la batalla democràtica perquè hi hagi el màxim de catalans que facin seva aquesta reivindicació. Les ponències del congrés i la feina que vol fer la nova direcció, si surt elegida, és d’activar tot el partit cap a aquest objectiu. És a dir, preparar el partit per a l’horitzó imminent d’exercir el dret de decidir: de primer amb el pacte fiscal, tenint en compte que hi haurà algun moment en què el poble de Catalunya s’haurà d’expressar directament. I si no hi ha pacte fiscal, el dret de decidir s’hauria de proposar en uns altres termes; des del meu punt de vista, en la línia de treballar per l’estat propi.
2. Sobirania és progrés. I no volem desvincular el debat de l’estat del benestar del debat de la sobirania. O tenim més poder polític o no podrem preservar aquest estat del benestar, i aquesta és la batalla que haurem de lliurar. La batalla del pacte fiscal és la de l’estat del benestar. No demanem més poder únicament per a consolidar la identitat pròpia, sinó que reivindiquem més poder i l’estat propi com a instruments bàsics per a defensar l’estat del benestar. Amb els recursos que tindríem sense la sagnia a què ens sotmet l’estat, no hauríem de fer les retallades tan dures i tan vastes que fem. En un moment de crisi econòmica, l’estat del benestar, l’haurem de repensar, com fan tots les països d’Europa, però mantenint-ne les bases sòlidament. I en aquests moments aquestes bases perillen.
Tremosa: ‘Quan el parlament faci alguna cosa, tothom obrirà la carpeta catalana’
1. Europa ens exigirà, si hem de fer un pas endavant, que hi hagi una majoria molt àmplia. I veig que la societat catalana es troba en transició. No sé dir quanta gent seguiria, però sí que veig molta gent que va canviant posicions. I em sorprèn molt, perquè fa dos anys vaig fer una campanya electoral en què jo apareixia als diaris com el radical, el qui va votar que no a l’estatut i a la constitució europea… Em deien que anés per l’autopista a vuitanta i pel carril de la dreta, i ara tots m’avancen per l’esquerra a dos-cents per hora. Ara hi ha 250 alcaldes convergents apuntats a la independència. En Recoder, que ve del sector roquista, moderat, ja renuncia a modernitzar aquesta Espanya. Estic molt sorprès de l’evolució que en dos anys ha fet Convergència, de veure el canvi que ha fet. No m’ho esperava. Ara hi haurà una nova direcció molt més explícitament sobiranista i, el canvi que hi ha hagut a la societat, Convergència l’encarnarà molt bé com a partit central.
Ara, tot el que s’hagi de fer s’haurà de fer a la seu parlamentària. Això m’ho diu tothom aquí, a Brussel·les. Perquè durant les consultes sobiranistes em venia la gent, molts diputats, i em demanaven qui ho organitzava. Jo els deia que la societat civil. I em responien que el dia que a la seu parlamentària hi hagués una majoria clara absoluta i sòlida, els avisés. Quan el parlament faci alguna cosa, llavors tothom obrirà la carpeta catalana.
2. Un país, on no creix la productivitat i que és tan ineficient des d’un punt de vista de la morositat i del mercat de treball com l’estat espanyol, no pot mantenir la quota d’estat del benestar actual, que és de les més generoses del món. Llavors Espanya haurà d’adaptar la quota d’estat del benestar al seu nou nivell de potència productiva, i això afecta Catalunya, perquè es troba en un context que l’empobreix. En el mercat espanyol d’espoliació fiscal i de drenatge de recursos, ser espanyol voldrà dir baixar un graó en l’estat del benestar. I, de fet, ja ho vivim ara.
Colomines: La independència és l’única manera de preservar l’estat del benestar
1. Hi ha dues maneres d’encarar la qüestió de la sobirania. L’una, des de la propaganda, que és això tan tòpic dels partits independentistes, que la proclamen tot el dia. I l’altra, la dels partits que es proclamen moderats, com és el cas de Convergència: quan prenen el camí cap a la sobirania només ho poden fer des de la perspectiva d’anar arrossegant la majoria cap al seu objectiu. És impossible d’anar cap a la plena sobirania sense que les classes dirigents d’aquest país n’estiguin convençudes. No dic que les classes populars no n’estiguin convençudes. Però qui ha de moure peça són les classes dirigents, que cada vegada n’estan més convençudes, perquè cada vegada veuen més que el maltractament fiscal els és un gran perjudici.
2. La independència és l’única manera de preservar l’estat del benestar. En aquests moments, aquesta és la realitat, perquè això és l’únic que ens donaria la possibilitat de disposar de tots els recursos. Mentrestant, què? Doncs s’ha de gestionar la realitat, i tampoc no podem dramatitzar, si en un moment determinat s’aconsegueixen una sèrie de recursos, i això s’entén com si fos una gran traïdoria. S’han de combinar totes dues coses. No hem de renunciar a la idea de cap on s’ha d’anar, perquè és evident que la situació en què ens trobem és impossible de mantenir, però si entretant resolem algun problema de tresoreria tampoc no estarà malament. Ara, ni els uns ho han de vendre, com sempre han fet, com si això fos la gran panacea, com si ja tinguéssim resolt el problema, perquè no serà veritat;, ni els altres, quan ho vegin, no haurien de cridar ‘traïdors’. El pacte fiscal és el mínim actual. I si diuen que no, fins i tot serà una victòria del catalanisme, perquè estarem en camí d’anar una mica més enllà.
Figueras: ‘Volem que l’estat propi es vegei amb normalitat’
1. Proposem que CDC digui quin és l’horitzó de la plena sobirania. I entenem que és l’estat propi. Per tant, intentem que la ponència ideològica ho exposi amb normalitat. A la JNC hem dibuixat el projecte d’itinerari, en què preveiem dues possibilitats: la primera fa del pacte fiscal el primer estadi de la transició nacional, i la JNC prova de definir què és i què no és el pacte fiscal; és a dir, no anem a buscar una bossa més grossa de diners, sinó que volem la clau de la caixa. Parlem, doncs, d’un canvi de model, de sortir de la LOFCA i de recaptar i gestionar tots els impostos. Si ho aconseguim, ho haurem d’aprofitar per consolidar, per tenir més majoria social a Catalunya i més complicitat diplomàtica a fora, i després avançar cap a l’estat propi; si no ho aconseguim, el projecte s’accelera, i a les pròximes eleccions, que es podrien avançar segons que Espanya ens digui el no definitiu, Convergència hauria de posar l’estat propi al programa electoral. I per això caldrà aportar mesures de desconnexió de Catalunya amb Espanya. Per exemple, un tancament de caixes el 2012 o el 2013.
A CDC hi ha un cert relleu generacional, i de la gent que acompanyarem l’Oriol Pujol en aquesta nova etapa molta ja ve, o venim, de la JNC, i tot el pensament sobiranista és més que assumit. I la generació de dirigents de Jordi Pujol ja va reconeixent que hem fracassat en la construcció de ponts entre Catalunya i Espanya.
2. Això, ho vinculem amb el pacte fiscal. CDC és un partit que porta a l’ADN la construcció de l’estat del benestar al país. Sense llibertat política no tenim les eines per a consolidar aquest estat del benestar, i això ho demostra l’asfíxia econòmica i financera que tenim en aquests moments. Parlem de dues cares d’una mateixa moneda: el pacte fiscal, per tant, sobirania política i econòmica; i alhora la fortalesa per a construir un estat del benestar potent.
