Rafael Beneyto: ‘El concert econòmic és l’única sortida de les finances valencianes’

La situació de les finances valencianes és crítica, com confirmen tots els indicadors econòmics i les notícies publicades aquests últims mesos. La Generalitat Valenciana ha arribat a deixar sense calefacció les escoles perquè no podia pagar els proveïdors. Aquest és el resultat de molts anys d’asfíxia, deguda a un sistema de finançament autonòmic que penalitza de manera cruenta el País Valencià.

Entrevistem l’analista financer Rafael Beneyto, que avui presentarà al Col·legi Major Lluís Vives de la Universitat de València un estudi (pdf) publicat per la Fundació Nexe. Segons aquest estudi, l’única sortida d’aquest atzucac històric és el concert econòmic. Cal recordar que Beneyto era un dels cinc experts als quals les corts van demanar un informe sobre l’última reforma del sistema de finançament.

—Les finances valencianes són actualment precàries. És culpa del balafiament o d’un mal sistema de finançament públic?
—La primera causa de l’estat de l’economia valenciana és el mal finançament. Imputar l’endeutament al balafiament podria explicar-se, si fóra d’unes xifres espectaculars. Però puc afirmar que tot l’endeutament de les empreses constituïdes per la Generalitat Valenciana per projectes com la Ciutat del Motor d’Alzira, el deute de la RTVV, el projecte cultural de Castelló, els parcs temàtics o la Ciutat de les Arts, no supera els 4.500 milions d’euros. Són projectes pensats, en principi, per a millorar la imatge del país, però que han originat moltes operacions que han donat peu a la corrupció, al finançament irregular…

—Però també han perjudicat l’economia i la capacitat financera de la Generalitat.
—Cert. Però, tan sols en set anys, un finançament per habitant inferior a la mitjana estatal ha portat a un deute de 8.200 milions d’euros. Per tant, les xifres indiquen que el sistema de finançament ha perjudicat els valencians, més que no el balafiament, que també hi ha contribuït. De balafiament, a l’època d’expansió econòmica, n’hi ha hagut en moltes comunitats autònomes. Açò vol dir que estiga d’acord amb la prioritat de les despeses que ha fet la Generalitat, però el balafiament no pot ser fonamental a l’hora de criticar la situació financera del País Valencià.

—La fallida financera pot portar a una intervenció de l’autonomia?
—La Generalitat Valenciana ja ha perdut tota l’autonomia financera que tenia. És a dir, com que no pot emetre més deute i els inversors no li renoven el deute actual, el Consell depèn de les decisions de l’administració espanyola. Per tant, no té autonomia financera, perquè totes les operacions d’endeutament han de ser autoritzades i facilitades pel govern espanyol. El País Valencià, en termes financers, té les mans lligades, no té autonomia i és intervingut.

—A més, hem perdut el teixit financer del territori…
—Sí. En la mesura que eren entitats financeres amb seu al País Valencià i amb un coneixement més gran de la realitat econòmica valenciana, era més fàcil a la Generalitat i a tot el teixit productiu d’obtenir el finançament i el crèdit necessaris. Explicar la situació financera de la Generalitat i les característiques de la petita i mitjana empresa i de la indústria valenciana a entitats que tenen el centre de decisió a Madrid costa molt. Ara ens és molt difícil des d’aquest punt de vista.

—Aquesta situació porta el govern a demanar un nou finançament. A l’estudi, dieu que no n’hi ha prou.
—Mirat en perspectiva, el sistema de finançament del 2001 ja ens perjudicava. Analitzant les xifres, veiem que, de totes les comunitats autònomes que ja tenien transferida la sanitat, amb un mateix nivell competencial, el País Valencià era l’última comunitat en finançament per habitant. Quan es fa la reforma del finançament autonòmic, obra de l’ex-president Zaplana com a ministre, s’aprova un sistema que ens condemna a mantenir l’última posició en finançament per habitant.

Ara, quan ens prometen que el nou sistema que entra en vigor el 2009 tindrà en compte el creixement de població, es torna a demostrar, amb la primera liquidació, el 2011, que ens mantenim en la cua en finançament per habitant. Per tant, si amb dues reformes del sistema actual no hem aconseguit de millorar, res no fa preveure que això canvie en una situació d’involució econòmica. Hem de ser sensats a l’hora d’analitzar l’entorn i, si la discussió de la xifra va tenir molts inconvenients en aquelles negociacions, hem d’entendre que tornar a negociar pel sistema de descentralització probablement no ens durà enlloc.

—Quines altres opcions hi ha?
—En la negociació amb totes les autonomies en el Consell de Política Financera i Fiscal és impossible que es puga obtenir res. Algú ha dit que en el tema autonòmic s’haurà de fer una segona transició, perquè no pot continuar la situació de cafè per tothom. Si es fa aquesta segona transició, caldrà estudiar un canvi de model per a determinades comunitats. És aquí on el País Valencià no pot perdre el tren perquè no pot passar més temps en una situació d’empobriment i de dèficit fiscal sostinguts. Així no podem continuar.

—Quin és el resultat, en xifres, del sistema de finançament actual?
—Si totes les comunitats de règim comú hagueren rebut el mateix finançament per habitant entre el 2002 i el 2008, tenint en compte que han de prestar els mateixos serveis bàsics, el País Valencià hi hauria guanyat 7.581 milions d’euros. Ara, entre els anys 2002 i 2009, l’endeutament del País Valencià era 8.836 milions d’euros. Per tant, sols amb un sistema de finançament que ens haguera garantit la mateixa despesa per habitant a tot l’estat, l’endeutament solament hauria estat de 1.055 milions d’euros, i ja no seríem els primers en cap dels indicadors econòmics negatius.

La despesa pública per habitant de la Generalitat Valenciana, és, d’acord amb el seu pressupost, la més baixa de totes les comunitats autònomes: de 2.749 euros per habitant de mitjana, entre el 2002 i el 2009; en canvi, la mitjana de totes les comunitats autònomes, durant el mateix període, és de 3.522 euros per habitant. A Extremadura fou de 4.290 euros. Som al 78% de la despesa mitjana. Per això no es pot afirmar que el País Valencià haja gastat més que els altres, sinó que ha recorregut a l’endeutament per culpa d’un finançament del tot insuficient.

—A banda el mal finançament, què se’n sap de les inversions de l’estat al País Valencià?
—Les negociacions dels nostres governants amb l’estat són sempre des d’una posició molt dèbil. Si comparem els pressupostos de l’estat territorialitzats entre els anys 2002 i 2009, el País Valencià rep 567 euros per habitant. La mitjana estatal és de 666 i la Rioja en rep 1.052. Això és molt lluny. Les tres últimes de la llista d’aquest període estudiat són Catalunya, el País Valencià i Andalusia.

—Costa de creure que Espanya acceptarà un canvi de model que li faria perdre recursos en favor del País Valencià.
—El canvi de model, si més no en teoria, és més factible que no un augment gradual de la inversió per habitant. A quina comunitat autònoma de les més ben finançades dirà l’estat que li reduirà els recursos? A cap. La situació és sorprenent. Si el País Valencià tenia el 2002 el mateix PIB per càpita que Cantàbria, com és que rebia 388 euros menys per habitant? Si s’han de prestar els mateixos serveis i el nivell de riquesa és semblant, perquè els ciutadans de l’estat no es tracten de la mateixa manera?

—Doncs, com es resol això?
—La meva proposta és que les comunitats amb més tradició autonòmica recaptin tots els recursos del seu territori i paguin tots els serveis bàsics i els de les seves competències. Si després d’això, sobren diners, es defineix la solidaritat segons el nivell de PIB per habitant, que és la manera de calcular amb més precisió el nivell de riquesa. I aquesta aportació a la solidaritat s’ha de fer sempre de manera que no els faça perdre posicions. En el nostre cas, no haurem d’aportar res perquè som dels cuers de la llista. El concert econòmic és l’única sortida de les finances valencianes.

—Dieu que cal que la societat valenciana s’ho proposi i tenir força política per a aconseguir el concert. Creieu que aquests factors evolucionen favorablement?
—Crec que el primer més que no el segon. De fet, en la presentació d’aquest estudi m’acompanyen el degà de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, Vicent Soler, el secretari general de CC OO al País Valencià, Francesc Molina, i el president de la Confederació Empresarial Valenciana, Salvador Navarro. És una prova que la societat comença a caminar en la direcció de reclamar un canvi de model com a única solució possible per a les finances valencianes. Amb aquesta presentació de l’estudi no pretenc sinó cedir el protagonisme a qui l’ha d’agafar. Cal un consens entre la universitat, els sindicats, les empreses i moltes associacions i fundacions, perquè així no podem continuar. La situació financera actual és la desfeta econòmica del País Valencià.

—El País Valencià, les Illes i Catalunya, encapçalen les llistes de dèficit fiscal i les de deute públic. A part la llengua, la història i la cultura, ens uneix també l’espoliació fiscal?
—N’estic convençut. De fet, així ho indiquen les úniques balances fiscals publicades pel Ministeri d’Economia espanyol el 2008 referides al 2005. Tots tres territoris tenim un dèficit fiscal important, tant si el calculem en termes de flux monetari com de càrrega-benefici. Evidentment, aquesta situació d’asfíxia en un moment de recessió econòmica fa que tots tres territoris presenten els dèficits acumulats més grans de l’estat. Si mirem la inversió territorialitzada de l’estat, també som tots tres a la cua.

—Quina culpa hi tenim nosaltres?
—Ací, al País Valencià, les autoritats ens havien venut una situació financera que no era confirmada per cap indicador econòmic. En termes de població, la nostra producció és la d’una comunitat pobra. No se’ns pot aplicar un criteri d’anivellament d’un país ric. Fa molt que vam deixar de ser-ho. La crítica a la Generalitat Valenciana és que ningú no ha d’estirar més el braç que la màniga. I si no hi havia recursos per a fer res, no havia d’haver fet res o havia d’haver aconseguit els recursos. Perquè ara som en una situació financera de manca de liquiditat absoluta i de prohibició de pressupostar amb dèficit, cosa que ens duu a l’asfíxia total.