20.03.2012 - 06:00
Els detalls prefiguren la tragèdia d’uns relats europeus que adopten la narració oral per acostar-se al lector. El narrador, que dubta, parla directament a cada lector, de ben a prop, de tu a tu, i situa cada història en l’espai menys real de la realitat. Intenses, inquietants i sorprenents se’ns mostren les històries que l’escriptor Ramon Erra (bloc) ha aplegat a ‘La vida per rail‘ (Proa), premi Mercè Rodoreda. Erra en llegeix un fragment per a Escriptors.TV (vídeo). L’entrevistem.
—El títol del llibre unifica els relats a través del tren, però quan es llegeixen el tren sembla secundari, que allò que els marca sigui més aviat el viatge.
—La idea del viatge o la idea de la història. Són les històries que et trobes durant el viatge les que apareixen. Viatjant coneixes gent que t’explica la seva vida i també veus passar molta gent i t’imagines les seves històries. I això el tren ho facilita. Igual que els contes a la vora del foc, al tren la gent t’explica coses.
—Ara que parleu dels contes a la vora del foc, les històries de ‘La vida per rail’ tenen aquest to de rondalla oral, una manera de narrar plena de complicitat amb el lector.
—Utilitzo el recurs de captar el lector amb el joc de la narració oral. La manera de tibar el lector és amb l’estil i el punt de vista del narrador, més que amb la història en sí, que no és tan important. Sí que ho és l’atmosfera i la manera d’explicar del narrador. Per això també deixo els finals oberts, per deixar espai al lector.
—I el narrador i el lector són molt a prop l’un de l’altre.
—El respecte pel lector és una cosa bàsica. A vegades si ets experimental també ets hermètic. A mi m’agrada ser experimental però no m’agrada ser hermètic. Perquè el més important és comunicar.
—Parlant de comunicar, molts dels personatges de les vostres narracions tenen dificultat per a comunicar-se amb els seus íntims.
—Molta gent s’avé a explicar les seves tragèdies a un desconegut, però no té capacitat d’explicar-les als seus íntims. És clar, sap que, el desconegut, no el tornarà a veure mai més. Aquesta és la gràcia.
—Aquesta incomunicació és un signe del temps actual o això és un tòpic?
—Al segle XIX el tren va obrir una nova època, una època en moviment. Autors com Tolstoi per exemple van situar les seves accions dins un tren i hi van fer suïcidar personatges… Jo de jove vaig viatjar molt amb InterRail, i a vegades no me n’anava a dormir per conèixer com era una estació que el tren passava de matinada. Recordo que la primera vegada que vaig veure l’estació de Zagreb era negra nit. Vaig abaixar la finestra per veure com era l’estació. Ara ja no es poden abaixar les finestres dels trens. Potser som a l’època post-tren.
—Abans, una estació de tren donava pistes d’una ciutat?
—A través d’una estació, de la gent que s’hi passejava, de com anava vestida, de les olors, de l’arquitectura… et feies una idea bastant aproximada de la ciutat. Això em va passar a Ljubliana. La primera vegada que vaig veure l’estació d’aquesta ciutat encara era part de Iugoslàvia. Era una nit que plovia i hi havia gent amb gavardina i paraigua, i aquella estació se’m va convertir en la imatge de la ciutat centreeuropea.
—S’ha de saber mirar.
—Josep Pla m’ha ensenyat la manera de mirar. És un autor que em crea addicció. Quan Pla arriba a París parla dels llits que troba i si hi dorm bé o malament, de com vesteixen les dones, de com se serveix el cafè, de si fa vent i les faldilles s’arremanguen… És un mestre.
—Jugueu sovint a anar mes enllà de la realitat, a situar l’espectador en un espai de frontera oníric.
—M’agrada agafar la realitat i que l’espectador es pregunti si és real. M’agrada veure l’aspecte menys real de la realitat. Així deixo molts espais al lector, perquè els ompli ell, perquè quan llegeixo a mi també m’agrada que em deixin espais. I aquest fet també el potencio amb un narrador que no ho sap tot, el narrador que dubta, que no té perquè saber-ho tot. En aquest sentit, reivindico la figura del Perucho, que barrejava l’erudició amb la fantasia, un combinat que semblava impossible. És un altre mestre. A mi m’encanta això, però hi ha gent que no ho tolera, que necessita que li interpretin tot.
—’La vida per rail’ és un conte molt europeu, a l’estil de ‘El silenci abans de Bach’, el film de Pere Portabella que es passeja per Europa amb camió.
—El tren, com el camió, pot vertebrar Europa, perquè és un espai sense oceans. El tren és la dimensió europea.
—Aquesta dimensió europea, la teníeu al cap quan us vau posar a escriure?
—Jo ja tenia l’experiència de jove d’haver fet molts InterRails, però fa dos anys vaig fer un viatge en tren de quinze dies amb la família. Va ser una experiència fantàstica. Vam visitar Milà, Viena, Bratislava, Budapest, Venècia. I durant aquest viatge portava una llibreta on anava anotant les històries que ens anaven passant. Aquest material m’ha servit molt per escriure els relats.
—En els vostres relats hi juga la ironia.
—Hi ha molta nostàlgia en aquestes històries, però per evitar que siguin embafadores les matiso amb ironia. De fet, és com veig la vida, d’una manera tragicòmica.
