19.03.2012 - 06:00
L’escriptor italià Erri de Luca és un dels autors més ben considerats de la literatura italiana actual, té un passat de lluita revolucionària i és un expert en la Bíblia, sobre la qual ha escrit uns quants assaigs. Les seves obres, que ara tradueix Bromera, són petites joies de lectura lenta i de factura poètica. De pas per Barcelona, on ha presentat el seu últim llibre, ‘Els peixos no tanquen els ulls‘, VilaWeb hi ha parlat de Pasolini, de lluita política, de capitalisme salvatge, i de la seva literatura. Parar-hi atenció és un plaer.
—Permeteu-me que de primer us situï: nascut a Nàpols el 1950, vau seu membre del moviment d’extrema esquerra Lotta Continua i el vau dirigir…
—Militar sí que hi vaig militar; però dirigir-lo, no. És que Lotta Continua no tenia una organització jeràrquica.
—Fins als quaranta anys no us vau dedicar a la literatura. Però sabem pel llibre ‘Els peixos no tanquen els ulls’ que la literatura sempre ha estat present en la vostra vida, des de la infantesa.
—Quan tenia quaranta anys vaig publicar per primera vegada, però, escriure, he escrit sempre. Us diré que les Sagrades Escriptures m’agraden no pas perquè sigui creient, sinó perquè és on la paraula hi té el el poder més gran. A la primera pàgina del Gènesi, Déu diu: ‘Que es faci la llum’. I et demanes a qui ho diu, si no hi havia ningú. Però ho ha de dir, perquè, si no, la llum no es faria. És la seva paraula la que fa la llum. És la paraula, que fa la creació.
—Però abans de llegir la Bíblia la paraula ja us fascinava.
—Sí, sí, però quan vaig llegir la Bíblia em vaig dir: ‘Ho veus com tinc raó!’
—En un moment donat vau canviar la militància política per la literatura, doncs?
—La meva militància política, revolucionària, va durar dotze anys, fins la tardor del 1980 davant la tanca de la Fiat de Torí, l’última gran lluita obrera. Durant vint anys vaig ser obrer, del 1976 al 1997, i en acabat vaig publicar el meu primer llibre i em vaig dedicar a la literatura.
—La vostra generació i, en general, la història d’Itàlia va ser marcada per Pasolini. Com us va influir?
—Pasolini és l’únic intel·lectual italià que va necessitar conèixer directament i físicament el poble. Va escriure novel·les sobre el proletariat romà perquè el coneixia, el tractava. És l’únic intel·lectual que va sentir aquesta necessitat. I l’estimo per això. Però no puc dir que hagi influït la meva vida.
—El vau tractar a l’època de Lotta Continua?
—Ell era el director del diari Lotta Continua. I venia a veure les nostres manifestacions. Sovint eren prohibides, però les fèiem igualment, perquè el dret de manifestar-se no ha de ser negociable. I Pasolini sovint es trobava a terra de ningú, entre la policia i els manifestants. Com que jo era el responsable de les manifestacions del carrer, més d’una vegada l’havia de protegir. Però parlar-hi, no vam parlar mai.
—Amb la trajectòria que teniu, com veieu el capitalisme salvatge que s’imposa a bona part d’Europa?
—Veig que a Itàlia, com a Europa, l’economia governa la política. Això transforma la gent en clients, i el país en un estat-empresa. Ja no som una comunitat, sinó una empresa. El ciutadà convertit en client es valora pel seu poder adquisitiu; alhora a la justícia, a la sanitat, a l’ensenyament, hi té dret segons la seva renda. Vivim en una societat en què la gent de pocs recursos té pocs drets. D’aquesta gran botiga, molts component socials en són exclosos. Aquesta situació és molt evident, fins i tot ridícula, a Itàlia, on el cap del govern era el més ric. Però aquest ridícul no ens havia de fer riure, perquè Itàlia era profètica, anticipava aquesta transformació dels ciutadans en clients. Aquest capitalisme salvatge, com l’heu anomenat, encara ha d’evolucionar més. I aquí Itàlia també és profètica perquè el seu cap de govern és una mena de comissari d’Europa. Això mateix passarà a les altres nacions europees, que canviaran els governants per comptables. Avui es fa servir per a tot la paraula ‘mercat’. L’origen del significat d’aquesta paraula és bonic, és un espai on es troben les persones, un lloc alegre, fresc, on la gent es troba. No són els mercats els que ens governen, sinó l’afany de benefici. Ve’t aquí que veig, però veig ben poca cosa, perquè ho veig tot des d’arran de terra.
—Aquests governs perden tota credibilitat democràtica.
—Sempre són oligarquies. La democràcia és una forma política que s’ha fet malbé. És una fe, no una pràctica, una fe en el més enllà.
—I contra aquest capitalisme salvatge, què proposeu? La vida senzilla, la revolta llibertària, l’ecologia, el decreixement…?
—Hi ha molts ous sota la gallina, vejam quin esclatarà primer.
—La vostra literatura és lenta, poètica, breu.
—La literatura és així: lenta, demana aïllament al lector; és un antídot, sí.
—El compromís hi té cap paper, en la vostra literatura?
—L’objectiu de la literatura és de fer companyia. En algun cas, quan la paraula lliure és prohibida, porta el valor afegit de resistència, de desobediència, però en aquest cas i prou.
—Dieu que en la vostra vida no hi ha nostàlgia. I desencant?
—Estic ben disposat a la sorpresa, sóc força ingenu encara, en aquest sentit.
—Sembla que la literatura italiana viu un bon moment. Me’n podeu fer cinc cèntims?
—No ho sé. No sóc un lector que vagi al dia. Les últimes novel·les d’autors italians que he llegit eren de la biblioteca del meu pare.
—Doncs què llegiu, a part la Bíblia?
—Sóc lector de poesia.
—De fet, també sou poeta.
—Sí, tinc tres llibres de poesia publicats.
—Però no ens han arribat…
—És que la poesia no és exportable.
