19.03.2012 - 06:00
Des de la vaga de fam de Jaume Bonet fins a la manifestació de diumenge vinent a Palma, la societat civil ha intensificat la mobilització en defensa de la llengua a les Illes coincidint amb la modificació per part del govern de la llei de la funció pública per desfer la normalització lingüística del català. Entrevistem la lingüista Rosa Calafat, autora del llibre ‘Torcebraç entre dues cultures‘ (Institut d’Estudis Catalans), que ens explica que el govern de Bauzá ‘és un desgovern perquè és governat des de fora’.
–L’ofensiva del govern Bauzá contra la llengua sembla no tenir límits.
–Del govern Bauzá, el que m’ocupa més, perquè no és només qüestió de preocupar-se, és que no és un govern. És un desgovern. En el sentit que respon a unes polítiques sense el criteri del territori, sinó a les directrius de Madrid. Això ocupa, perquè quan les coses són pensades des de fora mai no s’ajusten a les necessitats del territori on s’apliquen i no troben mai els límits. Això ens ha d’ocupar siguem de dretes, d’esquerres, de centre, siguem de la comunitat catalana o tan sols hi visquem. Ens ha d’ocupar a tots perquè ens treu el sentit de la realitat. Des de fora, gent que no coneix Santanyí o Muro no pot respondre a unes polítiques encertades respecte Santanyí o Muro. Per tant, aquest govern no és un govern. És un desgovern perquè és governat. No és ni una delegació, perquè això encara tendria alguna autonomia.
– A dins del PP a les Illes hi ha molta gent que no està d’acord amb aquestes mesures.
–Per ventura, és per aquest mateix enfocament que fèiem ara que aquesta gent diu que això no pot anar per aquí. No s’hi oposen tant perquè estiguin en desacord amb unes polítiques de dretes, d’esquerres o de centre, sinó per aquest allunyament d’unes polítiques que no són pensades des del territori. La gent que té dos dits de front no pot estar d’acord en plantar una palmera enmig Suècia. I això és el que fa el govern Bauzá a instàncies de Madrid.
–La pressió del carrer i dels propis militants del PP descontents, pot fer corregir aquest rumb?
–Tota pressió serà bona i farà evident la manca de sentit d’aquest govern. Però, sobretot, seran les pròpies decisions les que fracassaran perquè no tenen cap possibilitat de reeixir. No tindran el fruit que cerquen els seus creadors. Estan destinades al fracàs i hauran de rectificar o seran desplaçats.
–Quina recepció té aquesta ofensiva en els sectors més afectats?
–Provoca rebuig absolut. És clar. Però, més important que la posició contrària dels treballadors de l’administració, dels mestres i d’altres sectors afectats, és que és molt difícil d’aplicar allò que diuen. S’estan carregant una feinada de construcció amb molt d’esforços de molts anys, i de cop i volta diuen: ‘Això ens ho carregam’. Home, no! Això no és possible i encara menys d’un dia per l’altre.
–Què en penseu de la vaga de fam d’en Jaume Bonet?
–És una mostra clara de la indefensió que sent el nostre poble. No hi ha lleis que ens protegeixin al cent per cent; ens ataquen dins del nostre territori; ho estan fent des d’una legalitat vigent… Quins mecanismes de resposta tinc més que la protesta? Una resposta individual que respon a un esperit col·lectiu. És la fortalesa del caràcter d’un poble que ha resistit contra la feblesa de les seves lleis. Aquella feblesa construïda al principi de la democràcia i que no ha respost a una consolidació de comunitat lingüística plena que ens calia per poder sortir de quaranta anys de dictadura.
–Creieu que la Llei de Normalització no era un bon fonament?
Tot es va fer a mitges en això que anomenen transició. Com deia en Ramon Barnils, dues llengües no en fan una. I dues lleis no en fan una de bona. Una llei espanyola i una de catalana, no en fan una de diferent i de bona. Fan que sempre guanyi la mateixa: l’espanyola.
–Com veieu la reacció dels polítics?
–Per respondre, torno a les paraules de Ramon Barnils. En el pròleg del llibre ‘Sabotatge a la llengua’, deia que no és el poble qui ha fallat en la història catalana. Són els nostres polítics que tenen unes respostes molt febles, molt. I davant d’una resposta feble, l’estat fa una contra-resposta contundent. I la cosa queda com queda. No tenim respostes fermes per part dels nostres polítics. No n’hem tengut de fa molts i molts anys.
– Els atacs a la llengua es multipliquen a tota la nació, no és un fet diferencial del govern Bauzá.
–És evident que els autors intel·lectuals, per dir-ho com es fa ara, no són en Bauzá, en Camps o en Fabra, ni na Sánchez Camacho. Això al segle XVIII ja passava. N’hi havia dos o tres que pensaven en el ‘consejo’ i hi havia unes aplicacions més o menys reeixides als diversos territoris sota el domini del ‘consejo de Castilla’. Això que ens passa ara no és nou. Fa tres-cents anys que estam així. I ho hem d’interpretar, per entendre-ho bé, en un context que comença al 1715 i que l’han anat modernitzant, però mai no ha canviat. A voltes li canviam el vestit, de tant en tant fem bugada, però l’esquelet continua sent sempre el mateix.
–Aquest és un torcebraç històric que d’alguna manera s’haurà de decantar…
–Si no ens trobem en una confluència d’elements polítics, econòmics, socials i culturals que impliquin tot Europa, és difícil que ens en sortim. És molt difícil. Cal aquesta confluència i cal que tinguin un àmbit també europeu. De moment, l’actitud de la gent és de molta fermesa en la defensa de la normalitat pels catalans. Fa quatre dies es va omplir el Palau Sant Jordi, fa unes setmanes es va sentir la veu dels xiquets de les escoles a València, els pobles de Mallorca diuen prou… I aquest diumenge hi haurà una gran manifestació a Palma per la llengua que s’omplirà també de votants del PP, que també hi han de ser.
–Si el poble ja respon, què ens manca?
–El poble, siguin vint-i-cinc o cent cinquanta mil, sempre ha respost i ha alçat la veu quan ha calgut. El problema no és el poble. És com els polítics reinterpreten allò que el poble demana i vol. Aquest és el problema, que necessitam polítiques que siguin ecològiques per l’estat català pensades des de dalt i no sempre des de baix. Els de més amunt han de deixar de ser dirigits des de fora. Necessitam urgentment això. I mentrestant, el poble ja aniram manifestant-nos, comprometent-nos fent diccionaris terminològics, les classes, programes de televisió, xerrades, discursos… I vagues de fam, si convé. Ja anirem resistint, però necessitam polítiques fermes per fer possible la normalitat catalana.
