16.03.2012 - 06:00
La presentació de la segona novel·la d’Antoni Vives, ‘Les banderes de l’1 d’abril‘ (la Magrana), féu que ahir al vespre omplissin l’auditori d’RBA uns dos-cents assistents, entre els quals el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i la plana major dels regidors, del seu partit i dels altres. Vives és el tercer tinent-batlle d’urbanisme, infrastructures, medi, informació i telecomunicacions de l’Ajuntament de Barcelona. Poques hores abans de l’acte va parlar amb VilaWeb i va enregistrar un Escriptors.TV (vídeo).
—No és gaire freqüent que un polític es dediqui a la literatura. Com us ho feu per compaginar literatura i política en primera línia?
—Em sembla que la pregunta s’hauria de fer al revés. Jo no entenc la política des de la gestió i prou. Necessito fer-me preguntes que em permetin de reflexionar sobre la realitat present i futura de la nostra societat. No puc fer política sense reflexionar, i aquesta reflexió me la possibilita la literatura.
—Voleu dir reflexionar sobre els grans relats del nostre temps? Quins relats?
—Les preguntes que es fa Barcelona són les que es fa la societat occidental, que és filla de la Il·lustració, i que és una de les societats més lliures de tota la història de la humanitat. Ara, la cosa important és que aconseguim i projectem aquesta societat i aquests valors al futur. I els fets del segle XX ens han de servir per entendre la societat actual i mirar de no equivocar-nos el segle XXI, d’aplicar les grans lliçons que ens ha donat el segle XX. Això no és nou, pensadors de tota mena i de totes les èpoques ho han fet. I també ho han fet els escriptors des del relat. Ho feien Joyce i Tolstoi, i també Dickens, per tres motius: perquè en quedés constància, per a entretenir i per a mirar de canviar les coses.
— ‘Les banderes de l’1 d’abril toca la postguerra espanyola i la dictadura franquista. Podríem dir que us situeu en aquell període per entendre millor el present que vivim?
—Allò que m’interessa som nosaltres. Per això és important comprendre què va passar aleshores. Tot allò afecta la nostra vida quotidiana, fa que siguem com som.
—Quan vau recollir el premi Crexells per la primera novel·la, ‘El somni de Farringdon Road’ (la Magrana), situada a la guerra del 1936-39, ja vau avançar que escrivíeu aquesta altra. I que parlaria especialment de la mentida i de l’oblit.
—En la mentida i l’oblit hi ha la llavor del triomf del cinisme institucionalitzat. Quan la mentida i l’oblit són els elements de cohesió social és quan guanyen els qui no tenen escrúpols, els qui fan dels ideals moneda de canvi. I això ho amara tot.
—És una afirmació molt pessimista…
—No, és la constatació d’un fet. Això no vol dir que no hi hagi espai per a l’esperança i per a la dignitat. Hi ha espai per a l’amor, per a la fe real… Un altre element que vaig constatant és que no hi ha bons del tot ni dolents del tot. Tots som capaços de ser molt bons i molt dolents alhora.
—Els personatges de la novel·la són arquetips: el falangista idealista i desencantat del règim (a l’estil Dionisio Ridruejo), la republicana represaliada que empresonen i deixen sense fill, el franquista oportunista i sense escrúpols. Els arquetips no tendeixen al maniqueisme?
—La gràcia és que a partir dels arquetips, necessaris al principi, la novel·la evolucioni matisant-los amb les coses que els van passant durant la vida. En general, no m’agraden les novel·les en què l’arquetip del principi, ho és encara més al final. Les persones passen sempre per una gamma de grisos, i això una novel·la ho ha de reflectir.
—En poques setmanes de diferència han aparegut quatre novel·les ambientades en la guerra del 1936-39 (a més de la vostra, la de Sebastià Alzamora, la de Valentí Puig i la del Lluís Llach). És casualitat?
—No és casualitat, és una bona notícia. Contra allò que es deia fa un parell d’anys, quan va sortir ‘El somni de Farringdon Road’, en català no hi havia gaires novel·les sobre la guerra. Avui hem deixat l’adolescència i som un poble adult, capaç d’oferir un punt de vista sobre aquest fet i sobre algunes històries secretes, d’assumir el passat amb tranquil·litat, com un fenomen cultural.
—Aquesta nova novel·la no toca l’exili. Que potser mereix un llibre a banda?
—Sí. És un fet que ha marcat moltes coses de la nostra col·lectivitat i d’àmbit individual. Hi ha una mítica de l’exili que serveix per justificar els qui es van quedar. I quan t’acostes als exiliats descobreixes una realitat duríssima, feta de supervivència. Caldrà reflexionar-hi des de la novel·la.
—Dediqueu ‘Les banderes de l’1 d’abril’ a dos personatges ben diferents: a Paul Preston i a Albert Manent. Fa estrany de veure’ls de costat.
—Són dos homes que fan de la lluita per la veritat un motiu de viure i de treballar. I potser són diferents, però es coneixen i s’aprecien i veig com s’arriben a complementar.
—La idea de les banderes del títol pren una inesperada actualitat, ara que la delegació del govern espanyol vol imposar la bandera espanyola a totes les cases de la vila. Com la veieu, aquesta ‘guerra de banderes’?
—A vegades sembla que la intel·ligència se n’hagi anat a fer vacances. Imposar certes coses són ganes de causar un problema on no cal que n’hi hagi. Ara, si ens busquen, ens trobaran.
