08.03.2012 - 06:00
‘Volem fer del sobiranisme l’opció majoritària del país’, diu Oriol Pujol, que serà el nou secretari general de CDC després del congrés de final de mes. En aquesta entrevista de VilaWeb, parla del camí cap a la sobirania, de les opcions d’assolir un pacte fiscal i de què pot passar si la resposta del govern espanyol és una altre com de porta. ‘Si això no anés bé, ja hi ha coses a fer’, bo i precisant que ara no és el moment de concretar-les.
—Què en penseu, de la decisió de la delegada del govern espanyol de perseguir els ajuntaments que no pengin la bandera espanyola?
—Suposo que deu pensar que ha d’aplicar la norma. Fa pensar que és una persona molt capficada i molt quadriculada. Fóra bo que pensés fins a quin punt no causa un problema on realment no n’hi ha cap. I fins a quin punt pot entrar en un cert joc de provocacions.
—No us fa res de pactar amb un PP, tan bel·ligerant en assumptes com aquest?
—No hem pactat cap qüestió com aquesta amb el PP. Ja els vam deixar clar que hi havia una línia vermella que en el terreny indentitari o lingüístic no solament no hi ha acord, sinó que defensem models contraposats. El PP ha permès amb la seva abstenció que el pressupost de la Generalitat del 2011 i ara el del 2012 tirin endavant.
—Però enteneu que hi hagi votants de CiU que no se sentin còmodes amb aquests pactes?
—Sí, sempre hi ha el debat. Us asseguro que dins de CiU hi és aquest debat, però no tant per incomoditat com perquè hi ha una certa obligació d’exposar totes les alternatives que teníem per a fer aprovar el pressupost. I amb ERC les coses anaven ben encarrilades, però es va anar girant. I amb el PSC no hi va haver cap mena d’opció.
-ERC ha de ser ara el soci preferent?
—L’encarrilament que crec que farà el pacte fiscal es farà molt principalment de bracet amb ERC.
—Quina possibilitat hi ha d’incorporar-hi el PSC?
—De possibilitats, no ho sé. De ganes, totes. Ja hi ha una majoria política, que voldríem que fos més gran, de CiU, ERC i ICV. I ens hem d’arremangar molt, perquè el PSC hi sigui. El PSC certament ha fet alguns passos, no tant en el model, que continua essent el mateix, com en en el resultat que es busca. Hi ha recorregut per a trobar-nos.
—Quin pacte fiscal esteu disposats a acceptar?
—La nostra línia vermella és un model que ha de ser radicalment diferent del d’ara i que ens faci disposar de la caixa per a recaptar tots els impostos de Catalunya a mans del govern de Catalunya. A partir d’aquí ens agradaria establir una bona quota de retorn. Aquí hi ha més marge per a negociar. El PSC diu que hem de reduir significativament el dèficit fiscal; ben d’acord. S’ha d’acotar en temps i quantitat la solidaritat amb Espanya; ben d’acord.
—Per què Rajoy hauria d’acceptar un pacte fiscal com aquest?
—Perquè el PP i el PSOE bé que l’han defensat al País Basc.
—Però mai no l’han defensat fins ara a Catalunya. Per què ara haurien de canviar?
—Ja sabem que serà una tasca molt difícil, i la prova és la incomoditat amb què el PSC, que fa aproximacions, viu internament dins del PSOE. El PSC ja articula una posició en gran part diferent de la que el PSOE defensa a Madrid. La gran incoherència és la d’aquells qui defensen una cosa al País Basc i ens la neguen a nosaltres. Són ells que han de respondre. És part de l’exercici d’aquest procés de negociació. Hem d’emplaçar la política espanyola, el govern espanyol, a respondre. Perquè, si no, sempre li estalviem la resposta.
—Amb l’estatut ja ens van respondre que no.
—Potser ens diran que no, però els hem de fer dir que no, sense limitar-nos d’entrada a Catalunya.
—Aquests dies ja hem tingut una resposta amb el dèficit. Hi ha hagut una clara inflexibilitat del govern espanyol. Què us fa pensar que no serà així amb el pacte fiscal?
—Sí, pot passar exactament això. Hem de veure quina ànima del PP hi haurà: si la que ja coneixem, que ha maltractat i ha utilitzat Catalunya en el sentit més negatiu; o si aquella, que també és al PP, més hereva de la UCD i que considerem que no s’ha fet sentir fins ara? Si es reprodueix el cas de Montoro d’inflexibilitat amb el dèficit pot venir molt mal temps.
—Si tanquen la porta del pacte fiscal, el pla B és de convocar eleccions i que CiU s’hi presenti amb l’estat propi com a objectiu?
—En pot ser un. Però entrar en el ‘què passaria si…’ no és gaire astut. Hem de ser molt cauts a ensenyar les cartes abans d’hora. Avui encara provem de guanyar una majoria política més àmplia per al pacte fiscal. Em guardo molt d’ensenyar totes les cartes. El senyor Montilla ja va avisar els seus, quan era president, de la desafecció envers Espanya.
—La desafecció ja hi és.
—I encara n’hi haurà més. Som conscients que ens compliquem la vida, situant-nos potser en un carreró sense sortida. Perquè ens creiem de veritat que, si no tenim el pacte fiscal, tal com diu el president Pujol, això serà la mort de Catalunya. No sé si serà la mort, però el país se’ns escolarà. En aquest atzucac, el país ja hi és. Què farem en una hipotètica resposta negativa del PP? Simplificant, et podria dir: dues tasses. És a dir, augmentarem més la demanda i la reclamació, probablement amb un país més enfortit i convençut de la justícia i la raó de la nostra demanda.
—Ja teniu pensat un pla B per a no haver d’improvisar, si ens tanquen novament la porta?
—Ja hem pensat moltes coses. Però, si s’anuncien, és donar pistes a l’adversari.
—Però ara teniu un congrés en què aquestes qüestions ja es detallen i hi ha gent dins de Convergència que demana més concreció en aquest sentit i que fa plantejaments com el d’avançar cap a l’estat propi, si fracassa el pacte fiscal.
—Sí, i tant. I aquest debat, el tenim, però no serà l’Oriol Pujol, sinó els dos mil delegats que acabaran decidint el detall d’algunes d’aquestes coses. La meva resposta a la gent de Convergència és que és important el que hàgim de fer, però és més important com actuem nosaltres. Hem estat molt ferms i sòlids i el gran actiu del partit i del país és l’actitud amb què fem les coses i com es comporta el poble de Catalunya. Si l’actitud és la fermesa que detecto que tenim amb el pacte fiscal, els costarà molt dir que no.
—El president Pujol diu que no té arguments contra els independentistes, que tenen raó. Ho compartiu?
—El president Pujol s’ha quedat sense resposta a una gent que fa temps que li ho demanen, milers de persones que probablement li demanaven això. I m’atribueix ser un d’aquests milers. I també ha entès que aquests trenta anys Espanya ha respost a les seves pretensions dient que no. No és que Pujol s’hagi tornat independentista, és que li han fet tornar-s’hi.
—Igual que ha passat al país?
—El país s’hi ha anat tornant en gran part gràcies a l’evidència i a les respostes que ens ha vingut traslladant Espanya. I allò que és molt important i que el catalanisme no ha fet prou, és emplaçar Espanya a respondre. Que responguin. Perquè en les seves respostes és quan es produeix el gran enfortiment interior.
—Vós ja us heu definit més vegades com a independentista.
—Sempre, no he tingut cap problema, ni cap mania ni matís. Jo sóc independentista. Hi aspiro, ho desitjo. Una altra cosa és que la formació política en què estic busqui encara un més ampli espectre i entengui el bullir del país en sentit més ampli. I treballarem perquè Convergència situï la sobirania en la centralitat política del país. Fer del sobiranisme l’opció majoritària del país. I en la sobirania hi ha un plus que va més enllà de la independència, que és la profunda radicalitat democràtica i el convenciment que el país està articulat amb gent. En la sobirania s’incorpora el profund respecte i el concepte de radicalitat democràtica de la gent que ha de decidir què vol sobre ella mateixa.
—No paguem un preu massa alt per la reducció de dèficit que hem de fer?
—És un preu alt, sí. La dinàmica de sacrifici a què sotmetem la gent és important. A Catalunya, a part les retallades en sanitat, ensenyament, universitat, serveis socials, hem aturat infrastructures, hem rebaixat el sou dels funcionaris… El govern espanyol no pensa rebaixar el sou dels funcionaris? No pensen aturar els AVE que encara liciten? Els acabaran obligant a fer-ho, i de cop i volta, d’un dia per l’altre.
—Tanta austeritat no frena la capacitat de consum i de recuperació econòmica?
—Aquesta és una discussió que hi ha en el conjunt d’Europa i és una reflexió profunda de fins a quin punt la dinàmica de meres polítiques d’austeritat no ens fan sortir del sot sinó que ens hi fiquen més. Nosaltres tenim aquest debat, també en el marc del congrés que farem, i som conscients que amb polítiques d’austeritat no n’hi ha prou. Hem empès les lleis òmnibus, i hem dit que la reforma laboral pot ser un instrument d’un cert sacseig per a generar ocupació. Hi ha reformes que s’han de continuar fent.
—Eurovegas representa el model de desenvolupament que necessita Catalunya?
—Vaig a favor d’Eurovegas. Som en un mal moment i Eurovegas és un generador d’ocupació; som un país amb una gran oferta turística. Dit això, si nosaltres anéssim molt bé diríem sí a Eurovegas? Hi hauria molts més dubtes. Eurovegas arriba en un moment en què l’economia catalana es troba molt necessitada. Un Eurovegas en un moment en què tinguéssim encarrilada la situació econòmica i d’ocupació…, seríem molt més exigents en el producte que ofereixen. No per desmerèixer l’actiu turístic, sinó per demanar un punt més excel·lent i no tan basat en el joc.
