25.02.2012 - 06:00
Edicions 62 acaba de publicar la darrera novel·la de Jordi Coca, ‘En caure la tarda‘. La presentació es va fer ahir i va ser a càrrec del catedràtic i crític literari Jordi Llovet, que és la primera vegada que accedeix a presentar una novetat. Llovet va tractar la novel·la d’obra mestra i en va dir el perquè, desgranant aspectes de tradició, estil, personatges, atmosfera… Coca després va parlar de les seves intencions a l’hora d’escriure el llibre, que durant un temps se li va resistir. Hem creuat ambdues intervencions, gairebé com si fos un diàleg.
Jordi Llovet: ‘No he presentat mai un llibre. Aquest és el primer. En Coca m’ho va demanar i li vaig dir que sí, sense haver llegit el llibre, sense que me l’expliqués. Hi confiava i la novel·la és boníssima. I us diré el perquè. En primer lloc, per tradició: El país necessita novel·les d’aquest calibre. Elliot en un article parlava de la necessitat de tradició i de talent individual. A Catalunya tal tradició no existeix. Després dels últims humanistes del segle XVI no tenim res fins a Verdaguer. I aquest buit passava mentre es desplegava la gran novel·lística a França, Anglaterra… A Catalunya no teníem res. Els autors d’aquí no poden beure de la tradició. Els autors d’aquí fan coses que no duren gaire i massa sovint els correctors d’estil construeixen l’estil dels escriptors. Fins a Thomas Mann, que va morir el 1955, ningú no s’atrevia a anar a una editorial si no portava un text perfecte estilísticament. Jordi Coca ha llegir la gran tradicció literària internacional, i això es nota, perquè sap com ha de fer una novel·la.’
Jordi Coca: ‘Sobre la tradició, afegiria que amb ‘En caure la tarda’ intento crear un cert paral·lelisme amb el ‘Robinson Crusoe’ la novel·la de Defoe: l’aïllament del protagonista, l’enfrontament amb el pare… I sobre l’afirmació que feies en relació als autors d’aquí, permete’m que discrepi: penso que mai com ara hi havia hagut tants escriptors i tan diversos. Això és nou. Ara, potser és el país que no està a l’alçada dels seus novel·listes. El que falla és el país i els editors, no pas els escriptors. Falla el país que intento retratar: gallinaci i pobre d’esperit. Per això calia plantejar una novel·la inconvenient.’
Jordi Llovet: ‘La novel·la té uns personatges molt ben construïts. Especialment el protagonista, Miquel Gironès, un home de seixanta-quatre anys, que se sent vell, un home mediocre, intermediari de comerç. Però també estan ben construïts la dona d’en Gironès que és morta, la germana d’ella i amant d’en Gironès, la primera amant, les veïnes lesbianes del pis del costat… En certa manera és un llibre políticament incorrecte.’
Jordi Coca: ‘He intentat fer una cosa senzilla. És divendres al vespre i no para de ploure. Aquest intermediari comercial s’ha de quedar a casa perquè plou molt. És una mena de Robinson aïllat per l’aigua. I durant unes hores reconstrueixde manera imprecisa el que ha estatla seva vida.’
Jordi Llovet: ‘És una novel·la molt ben lligada pel què fa a l’actació temporal. La novel·la transcorre de les set del vespre fins cap a les cinc de la matinada. Són poques hores i tot el que passa està molt ben dosificat i ben lligat. És a través dels monòlegs interiors que fa reflexions contínues sobre els avatars de la seva vida, que són els que compten.’
Jordi Coca: ‘Aquesta novel·la la vaig començar al 2006 però a quedar encallada durant un temps, i els dos darrers llibres que he publicat (‘La noia del ball’ i ‘La nit de la papallona’) li van passar al davant. Va ser una novel·la difícil de fer. I no la vaig desencallar fins que no em vaig adonar que la història no havia de durar tot el cap de setmana sinó només unes hores.’
Jordi Llovet: ‘Aquesta és una novel·la moderna, no pas postmoderna (plena de tòpics i de bla, bla, bla). S’hi concentra l’essència de la vida d’un personatge. I ho fa amb un estil correctíssim, no com un músic de l’Empordà que ha escrit una novel·la que no s’aguanta. En Coca barreja l’estil directe i l’indirecte, la tercera persona en pretèrit amb la primera persona, recurs inevitable en el corrent de consciència. I desplega un excel·lent català, molt genuï.
Jordi Coca: ‘En Miquel Gironès va recordant aspectes de la seva vida, i descobrim que la idealització que mostra de la seva dona morta es basa en la mentida, i que la seva petita vida l’ha construït des de l’amoralitat. A través d’ell, un intermediari comercial, faig un retrat del país, d’Andorra a Alacant. I el personatge va creixent sense deixar de ser mediocre.’
Jordi Llovet: ‘És una novel·la que s’inscriu en la tradició de l’antiheroi: Miquel Gironès és un personatge senzill, vulgar, elemental, que es posa a llegir «L’Odissea» i s’avorreix. Diu que li costa molt tenir opinions. Però és un personatge carregat d’humanitat i de dignitat, la dignitat d’un home qualsevol. I agafa una categoria moral que el fa enormement seductor. Quan vaig acabar la novel·la, vaig pensar que era una obra mestra.’
Jordi Coca: ‘En la novel·la subsisteix el tema de la necessitat: no es tracta d’una necessitat personal de l’autor sinó d’allò que es fa necessari. Faig un discurs políticament incorrecte de les darreres dècades de la nostra societat. Pretén ser profundament desagradable, fins que el lector pensi que el protagonista també és ell, també som tots nosaltres.’
Jordi Llovet: ‘La novel·la fa una crítica de l’home benpensant que tenim a Catalunya i hi ha una crítica també a Barcelona. Només ens faltaria portar Las Vegas ara, ja ens en podríem anar a viure a Perpinyar. Certament, Barcelona ha perdut aquesta cosa que tenia, aquest caràcter menestral amb homes de petites passions.
