28.02.2012 - 06:00
«Els meus escrits m’han permès d’enfrontar-me amb les coses que m’agraden: descriure un paisatge, l’enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i les dones, trobar l’adjectiu al vol d’un ocell, a les corbes d’una noia jove, què dir davant de la petulància d’una flor».
Josep Pla, “Per passar l’estona”
L’any 1947, Josep Pla es va retirar al mas que posseïa la família a Llofriu. El Pla viatger, cronista, poliglot i internacional que s’havia format en els seus periples com a corresponsal a París, Berlín i Roma, a poc a poc va donar pas a un altre Pla –que és cert que ja existia, però que no s’havia manifestat plenament–, més arrelat al seu paisatge, a la seua terra de l’Empordà. Sense la contesa de la guerra civil, i tots els avatars que va passar la família Pla, ben possiblement la trajectòria de l’autor d’El quadern gris’ hauria estat una altra de ben diferent («La guerra civil fou per a mi un xoc tan enorme, que encara no puc entendre el que ha passat» va escriure en “Per passar l’estona”). La guerra va posar fi a moltes de les expectatives planianes i el Josep Pla que coneixem és el resultat d’aquestes dues grans pulsions vitals: de la seua activa època de viatger i de lector exigent (amb l’adoctrinament d’Eugeni d’Ors, es va convertir en un dels millors lectors i propagadors dels moralistes francesos) i del seu període de tancament a l’Empordà. La seua obra és, en aquest punt, el fruit d’aquesta combinació d’elements, d’unes lectures variades i obertes a la modernitat, i de l’assimilació d’un paisatge i d’una cultura d’una mediterraneïtat difícilment superables. D’alguna manera, en Pla es donen la mà el classicisme (aquell classicisme que buscaren Winckelmann i Goethe per Itàlia) i un profund interès per la naturalesa humana, que abraça de Montaigne, Pascal, La Bruyère, Joubert, Chamfort, al seu estimat Jules Renard. Fins a lextrem que en ‘El quadern gris’ va escriure referint-se als moralistes francesos: «Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seua lectura fou com un impacte en el punt precís» (Pla, “El quadern gris”).
És això el que fa la seua obra tan suggerent: aquell «impacte» en el punt precís. Quan descriu el seu país, ho fa des d’aquesta perspectiva civilitzadora, tot és un cant a l’èxit de l’home sobre la natura, sobre el Gran Animal de la Naturalesa, per emprar la seua curiosa nomenclatura. I quan descriu els elements que moblen aquest paisatge tan bell de l’Empordà, ho passa pel sedàs de les lectures, i d’aquesta manera el pagès, el pescador, el barber, l’amic de cafè amb el que fa petar la conversa, prenen de sobte una substància que l’allunya d’allò intranscendent. Hi ha en la mirada de Josep Pla una acuïtat, una educació, una capacitat d’escandallatge, que dota de seguida la més mínima descripció humana d’uns matisos, d’uns relleus, que resulten admirables i profundament entretinguts.
Queda clar que la percepció de Josep Pla de la natura és molt personal. Potser no és tan fals allò que escrivia: «En el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies» (Pla, “Els pagesos”). Un rústic sofisticat per la cultura, una mena de cosmopolita de l’Empordanet. En qualsevol cas, sense aquella mena d’exili voluntari al qual es va veure abocat després de la guerra civil, potser la seua obra no hauria estat tan impregnada de la terra, i hauríem conegut un Pla de més volada internacional, i més en contacte amb els ambients intel·lectuals catalans. El seu sojorn en les seues terres i la seua grafomania impenitent el varen impel·lir a escriure de tot. Sempre amb una cerca estilística, amb una ironia pròpia, amb un lèxic i una adjectivació úniques: «Davant dels bolets, jo dic als literats: Tornem a les coses eternes! Tornem a l’exactitud i a la precisió. Tractem de descriure, amb la menor quantitat de paraules possible, un bolet…» (Pla, “Les hores”). Un bolet, o les coses que li agraden, l’enigma del mar, les corbes d’una noia jove, la insensatesa de la vida dels homes i les dones, el vol d’un ocell…
En Pla hi ha una profunda estima, un amor inqüestionable, profund, quasi únic en un escriptor de la seua època, per la seua terra. Al capdavall, la seua obra és la d’un solitari, la d’un desplaçat, la d’un refugiat d’aquell «xoc enorme» de la guerra civil. És un producte d’aquella època convulsa, que va desfer i esbiaixar tantes biografies humanes. Josep Pla es va refugiar a l’Empordà, entre els seus, entre pagesos i pescadors, i es posà a fer l’única cosa que sabia: descriure-ho tot. Com un pagès més. O com ell diria, com un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies.
Martí Domínguez és professor titular de Periodisme de la Universitat de València i director de Mètode.
Llig l’article complet de Martí Domínguez a la revista Mètode.
Enllaços
Array
