23.02.2012 - 06:00
Una narradora de mal fiar que s’adreça a una segona persona que d’entrada no sabem qui és, un començament que és el final: heus ací com Empar Moliner basteix ‘La col·laboradora’. És una novel·la, diu l’autora, gens trepidant, però n’està satisfeta i anima tothom a llegir-la. ‘De fet, allò que hi explico té alguna cosa en comú amb la política, en el sentit que moltes decisions que afecten la majoria són fruit d’un cúmul de casualitats, o potser d’un sopar amb moltes copes.’ Empar Moliner llegeix el començament del llibre (vídeo) per a la sèrie Escriptors.TV.
El títol de ‘La col·laboradora‘ fa referència a la narradora, una dona d’uns quaranta-cinc anys, sola, abandonada, amb una filla, que es guanya la vida escrivint llibres biogràfics de famosos indesitjables de la tele. Sobre aquest personatge Moliner en remarca dos aspectes: primer, que es tracta d’una narradora que és poc de fiar. I després, que no deixa d’opinar. I argumenta: ‘En altres llibres que he escrit els narradors sempre han estat molt freds. Però un dia em vaig adonar que els escriptors que jo adorava, Bukovski, Cheever, McEwan…, no paraven de proposar narradors que no deixaven d’opiniar.’
La maternitat hi juga un paper en la novel·la. ‘No en l’estil de dir «ara us explicaré què és això de la maternitat», fet que seria lamentable, sinó per projectar les pors immenses que t’agafen quan tens un cadell. Jo que sóc tan patidora m’ho imagino tot. En el món d’ara, la gent té fills amb plena consciència del que suposa, però per contra també hi ha més separats que mai. És el cas de la protagonista, que té una nena de tres anys i ha arribat a un acord amb el pare per a la custòdia. I la dona es troba que per primera vegada s’ha de separar de la seva filla, i aquest moment és brutal. Per documentar-me he entrat a fòrums d’internet com ara «MujeresAbandonadas.com» on llegint i parlant amb algunes d’aquestes dones em trencaven el cor. I tenen uns patrons que es repeteixen sovint.’
‘Surten molts temes en la novel·la, per exemple, volia parlar de les misèries i de les alegries de la cocaïna o de l’excés d’alcohol, que són temes que conec bé, però que ningú es pensi ara que he fet una novel·la autobiogràfica.
Tècnicament Moliner adverteix que ha posat en rodona tots els castellanismes i anglicismes, ‘perquè m’agrada la cursiva d’intenció, com fan els anglosaxons, i que aquí no es fa.’
La novel·la retrata la societat actual i en especial el món editorial. I més d’un lector es podria preguntar si tal personatge o tal altre són personatges reals encoberts, com ara una tertuliana televisiva, que es podria pensar que és la Pilar Rahola. Moliner diu que no ha volgut fer aquest joc, que hi ha trets de diversos personatges però cap en concret, i sobre la similitud amb la Pilar Rahola, respon que els tertulians de la televisió són exageradament tòpics, que es repeteixen molt.
Aquesta novel·la vol ser una cosa seriosa. M’han preguntat si es podria parlar de comèdia tràgica, jo diria que no, perquè no acaba bé. Aquesta vegada la motivació de fer una novel·la venia més pel com la vull explicar que pel què vull explicar.’ I acaba: ‘Per a mi la forma ho és tot. Les històries que van al gra no m’agraden. M’agrada que es perdi el temps, els autors que m’agraden m’agrada com descriuen.’
Sobre el canvi d’editorial s’ha limitat a dir que no era per diners, perquè continuarà cobrant el mateix 10% de drets d’autor que ja tenia, i ha remarcat la il·lusió de ser traduïda a altres llengües. Fins ara els seus llibres s’han traduït a l’espanyol, l’alemany i l’anglès.
