17.02.2012 - 06:00
El periodista Miquel Calçada és, com en Pep Guardiola, el referent d’una generació –de més d’una. Administra amb moderació les seves aparicions als mitjans. L’estada d’un any i mig als Estats Units li ha permès de reflexionar sobre el seu futur i el de Catalunya. Calçada en va parlar ahir al vespre al cicle ‘Implicats‘, que reuneix cada mes els membres de +VilaWeb amb personalitats de l’actualitat política i cultural.
Per Calçada, les formes són importants i arriba a la redacció de VilaWeb puntual, amb americana i corbata. S’interessa molt pel barri on tenim la redacció, el Raval de Barcelona, i per la gent que hi viu. L’incomoden els grafits que veu a tantes parets. Però li sembla veure-ho tot més net i més endreçat que no fa un parell d’anys.
Vol saber les inquietuds dels lectors, s’interessa per les mobilitzacions d’estudiants de València, pels atacs de la policia, i comenta les paraules impreses de Jordi Pujol al tercer volum de les memòries: ‘No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada’. Observa que el país i els polítics fan una evolució positiva i, segons ell, imparable. Va bé. Ell n’està convençut i té el cap a l’endemà. Sap que encara cal fer un tros important de camí, però diu que la independència arribarà encara que ho féssim tot malament.
‘Hem avançat malgrat nosaltres mateixos’
I així comença la seva primera resposta: ‘Em penso que hi arribarem’. Li demanen com, per quin camí… ‘Ha de ser el parlament. Som un país que ha pensat i teoritzat molt sobre el seu futur. I hem avançat molt. Hem avançat malgrat nosaltres mateixos, que no sempre hem fet el camí correcte. Però ja hi som molt més a prop.’ Comença ferm. No dubta.
Els empresaris hi ajudaran? Semblen molt refractaris… ‘No els tocarà més remei. No em preocupen, perquè en el moment oportú seran els més realistes i no s’ho pensaran gaire.’ Parla amb calma, i continua: ‘No sóc optimista. Sóc realista. La majoria ja hi és i el nostre procés és positiu, engrescador i inclusiu.’
‘Catalunya és una màquina de fer catalans’, afirma, sobre la capacitat d’assimilar immigrants. A més, ‘les crisis fan aflorar actituds que eren amagades… Una crisi ferotge és també un moment d’oportunitats. No hem de tenir por, hem de passar a l’ofensiva.’ Són les seves lliçons nord-americanes.
‘Descarto qualsevol partit que no sigui d’estricta obediència catalana’
Tothom qui l’ha sentit piular darrerament es demana a quin partit s’apuntarà a fer política. Ha anat a aprendre’n a Syracuse, a l’estat de Nova York, i torna amb un pla que encara no detalla. ‘És absurd pensar ara en un partit d’esquerres o de dretes. La prioritat és una altra i la resta ja vindrà després’, respon quan un participant li demana directament quina serà la plataforma d’aterratge. ‘Ara cal treballar per convocar el referèndum. I jo descarto qualsevol partit que no sigui d’estricta obediència catalana.’
Entre els assistents hi ha activistes de la societat civil i volen saber si Calçada s’estima més treballar en un partit o fora del parlament i les institucions. ‘No és possible fer política al marge dels partits. Es pot fer activisme, que és molt positiu. Però, fer política de veritat és cosa dels partits’. I afegeix: ‘Al nostre país tenim la sort de poder triar entre unes quantes opcions. Això ho hem de valorar’.
‘Vaig amb aquest passaport perquè no tinc el meu’
No tot ha estat política en la conversa. També hi ha hagut interès per la seva experiència d’anar pel món caçant catalans a ‘Afers Exteriors’. Però sembla que Calçada s’ha tornat un animal polític. ‘La perspectiva que tenen els catalans que viuen a qualsevol lloc del món és més desacomplexada. Si vas pel món i et presentes com a català, ningú no et mira amb sospites ni et qüestiona la identitat. En tot cas, hi ha qüestions formals, administratives.’ I comenta una conversa a l’aeroport: ‘Vaig amb aquest passaport perquè no tinc el meu. Però sóc català i, si no ho tens codificat, no és el meu problema.’
També parla de la llei òmnibus de l’audiovisual aprovada aquesta setmana al parlament. No ho veu bé, fer perdre la publicitat als mitjans públics. Ara, ‘aquesta llei i res és el mateix’. Un brindis al sol, diu. ‘Mentre no tinguem estat, TV3 i Catalunya Ràdio han de fer tres o quatre papers que demanen un bon finançament.’ Calçada creu que cal refer i repensar l’estructura i el funcionament dels mitjans públics i, en aquest aspecte, creu que la llei és bona.
‘Si fem el referèndum ara mateix, el guanyem’
Però hi ha interès pel periodista que ha anat a l’estranger a preparar-se per fer política. ‘Nosaltres ja la tenim, la majoria’, repeteix. ‘El referèndum, el podem fer ara mateix i el guanyem. A diferència d’Escòcia, que han d’esperar per tenir la majoria’. Calçada no es mossega la llengua i, responent a la insistència a oferir el pas a la societat civil, diu: ‘Cada nou moviment que sorgeix és una peça més en aquest escaquer tan complex. La independència és una decisió política que han d’afavorir els partits, amb la pressió dels militants i de la societat civil. Però tot plegat ha de convergir al parlament.’
Cap al final de la conversa, admet que ‘és cansat passar el dia remant a contravent’. I comenta: ‘El semàfor és vermell o verd. El carabassa, només dura un breu instant. A Catalunya ens instal·lem massa sovint al carabassa’. Sí, però no. No, però potser més endavant. Ara sí i ara no…
