Agustí Vehí: ‘Els “cocodrils” en sabem molt de la vida’

  • Sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres, és un dels exponents de l’actual novel·la negra catalana

VilaWeb
VilaWeb

Montserrat Serra

09.02.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Agustí Vehí (Figueres, 1958) és sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres des del 1982, i des de fa quatre anys també escriu de novel·la negra. De fet, avui és un dels escriptors catalans més interessant d’aquest gènere. En quatre anys ha publicat quatre llibres i el reconeixement i els lectors no se li han fet esperar. Sobretot gràcies al IV Premi Crims de Tinta 2011 per ‘Quan la nit mata el dia‘, que atorga el Departament d’Interior de la Generalitat i que publica la Magrana.

Ara, aquest no és pas el seu primer premi, puix que Vehí va debutar amb ‘Abans del silenci‘, Premi Ferran Canyameres, publicat per Pagès Editor el 2009. L’any sobre l’editorial Mare Nostrum de Perpinyà li va publicar ‘Ginesta pels morts‘. I aquest gener ha aparegut ‘Torn de nit‘ de l’editorial Alrevés, dins la col·lecció Crims.cat., dirigida per Àlex Martín Escribà. Amb Crims.cat s’ha compromès a publicar els pròxims dos títols i segurament que l’any vinent l’editora li reeditarà ‘Ginesta pels morts’.

Cap d’aquests llibres no té un mateix policia de protagonista. Vehí no té interès a construir una sèrie lligada a un policia estel·lar, sinó a trobar un tema atractiu, molt sovint lligat a aspectes de la policia. Diu que escriure no li costa gens, que, d’arguments, no li’n falten, segurament mercès a la seva passió per la història (és doctor en història per la UAB) i a la seva feina de sots-inspector, que li proporciona materials a desdir.

Vehí ha passat un parell de dies a Barcelona en ocasió de la BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona. Confessa que no li agrada gaire estar a la ciutat, que ell és molt de l’Empordà, de Figueres i de casa seva. Un home simpàtic, ple de bonhomia i de sentit comú.

Hi parlem de la seva trajectòria, de la seva professió, dels seus interessos literaris… i de Simenon, perquè al principi de ‘Quan la nit mata el dia’ s’esbossa una història d’amor prohibit per la fractura de la guerra, i perquè la capacitat d’ambientar, que és el seu gran atot, recorda les aventures del comissari Maigret.

 

—El fet que us presentéssiu al Premi Ferran Canyameres  és casual o volgut?[Camanyeres era amic de Simenon i li va publicar els primers títols al català.]
—Quan era petit m’havia llegit totes les aventures del comissari Maigret, perquè les venien cada setmana al quiosc. Aquella calma, aquella humanitat, aquell saber esperar…, admeto que m’agrada molt. Però d’aquí a comparar-m’hi, no. Les persones hem de conèixer els nostres límits.

—No es tracta pas de comparar-vos-hi, sinó dd’adonar-se que hi ha algunes similituds: el gust per a construir una escena, un ambient, fet més important que no pas el crim… [A ‘Torn de nit’, no n’hi ha cap , de crim.]
—Sí que és cert que el decorat és important, i que la novel·la negra és un vehicle fantàstic per a explicar el decorat. I és cert que, a mi, m’agrada de reflexionar no tant sobre els crims com sobre els policies, que són els qui tenen la responsabilitat de la pau pública, i que les sèries americanes han deformat fins a la caricatura. Però darrere l’uniforme hi ha una persona, que té dies bons i dies dolents. En aquest sentit, practico el cinisme, en positiu, que és la manera de contemplar la societat sense filtres. Em serveixo d’una reflexió molt irònica, però molt tendra també.

—Quan hi vau entrar, a la guàrdia urbana?
—He viscut tres moments importants des que vaig entrar a la guàrdia urbana, l’any 1982. El primer, quan vaig entrar-hi, amb els ajuntaments democràtics, a l’època de la transició. El segon, llavors del canvi de model policíac, amb la institució del cos dels mossos d’esquadra. I el tercer, amb el canvi tecnològic que hem viscut: quan vaig començar anàvem amb una Olivetti, amb tres papers de calc, i martellejant les tecles perquè la tercera còpia quedés marcada. Ara, en canvi, amb el telèfon mòbil vaig informat cada segon. A mi, aquest canvi encara em desconcerta. I ens trobem que els joves estan preparadíssims tecnològicament, però no saben res de la vida; en canvi, els ‘cocodrils’ no sabem fer anar el correu electrònic, però en sabem molt, de la vida.

—Com és que, estudiant d’història, home d’esquerres, vau entrar a la guàrdia urbana?
—Doncs, mira, una tarda a la Rambla de Figueres, fent un cafè amb uns amics comentàvem ‘i de què treballarem?’ I la dona d’un regidor del PSUC em va dir: ‘Fes-te de la guàrdia urbana. També hi ha d’haver guàrdies d’esquerres.’ I m’hi vaig presentar i vaig treure el número u. De primer descobreixes que és una feina en què pots ajudar la gent, que parles amb tothom, que treballes a fora, que la teva oficina és la ciutat… I després et surt la vocació.

—Deu ser fals que no passin coses a ciutats com Figueres…
—Oi tant! A Figueres, hi passa de tot, com pertot arreu. I hi ha dies molt durs (crims, suïcidis, maltractaments…), d’arribar a casa a la nit pensant: ‘Mare de Déu, en quin món vivim.’ Però això s’arregla amb sentit de l’humor. Ara, no et negaré pas que hi ha moments duríssims. Per exemple, hi va haver una temporada que cada dos per tres hi havia un desnonament. I quina cara fas a aquesta gent, si la fan fora de casa perquè no poden pagar el lloguer, potser perquè han perdut la feina, potser perquè no en saben més? Això suposo que només ho pots passar amb sentit de la disciplina i del deure, però porta càrrecs de consciència. A mi, m’hi ajuda pensar que sóc un treballador de la llei, i a la llarga un referent de la pau i de la concòrdia.

—I a escriure, quan us hi vau posar?
—A casa, tant la meva dona com jo som uns lectors afamats. I suposo que l’una cosa porta a l’altra. La dona em deia: ‘Has de començar a escriure, has d’escriure…’ I l’escriure va anar sorgint d’una manera natural. El fet d’escriure, de trobar l’argument, no m’ha estat mai cap maldecap. En canvi, que allò que escrivia pogués interessar els altres, això sí que m’ha costat de creure.

—A la novel·la ‘Ginesta pels morts’ tracteu dels primers contingents de mossos d’esquadra que es van desplegar pel país.
—Aquesta gent va pagar un preu personal molt alt i això em va commoure, i per això en vaig fer una novel·la.

—Com ha canviat el cos dels mossos? Amb la mala imatge recent d’aquella lamentable vaga lingüística…
—El sindicat que va fer aquesta acció té la direcció a Madrid i una representació ínfima entre els mossos. Hi ha veus dins els mossos que s’han declarat contràries a aquella acció. Certament, va ser una acció desafortunada. Hi ha coses amb què no es pot jugar.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem