06.02.2012 - 20:00
Feia poques setmanes que l’artista Antoni Tàpies havia fet 88 anys (el doble infinit) i se sabia que feia temps que estava delicat de salut. La família ha comunicat el traspàs aquesta tarda a l’ajuntament de Barcelona. Tàpies ha estat referent mundial en l’art contemporani de la segona meitat del segle XX. Els seus inicis venen marcats pel Grup Dau al Set, i la seva aportació essencial a l’art contemporani es desenvolupa a partir dels anys cinquanta quan es converteix en un dels grans exponents de l’informalisme.
La seva obra, que s’exposa arreu del món, s’estudia i es mostra a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona (vídeo), que va crear el mateix artista el 1984 per promoure l’estudi i el coneixement de l’art modern i contemporani.
Els inicis amb Dau al Set
Els primers anys d’Antoni Tàpies en el món de l’art van anar de la mà d’un grup d’amics artistes entre els quals hi havia el seu cosí Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i el crític Arnau Puig. S’agruparen amb el nom de Dau al Set, cap a l’any 1948. Tàpies havia negat en diverses ocasions la consideració de Dau al Set com a grup, però el cert és que aquesta etapa fou important, i el fer del col·lectiu el va marcar artísticament. En la recent edició de l’opuscle ‘Dau al Set. La II avantguarda catalana’, la nadala de la Fundació Lluís Carulla, Arnau Puig escriu en relació a Tàpies: ‘En entroncar-se amb els nous amics, pren consciència que l’art és potser, també, un compromís social i no una estricta rebel·lia individual. En aquell temps va posar l’acció creadora al servei de la manca de moralitat de la societat, es manifestà contra l’ostentació i exaltà i escarní els símbols que fins aleshores constituïen i eren els valors de la societat: aspecte, aquest, a què era molt sensible per l’exemple de la pròpia família, benestant, culta, amant i respectuosa de l’ordre social, al qual cal contribuir perquè els fets s’ajustin a les predicacions.’
De mica en mica es va acostar a les formes de vida religiosa i mística orientals i dels pobles anomenats primitius que el van influir en l’expressivitat plàstica. Més tard, li arribà la necessitat de descobrir les matèries. També explica Arnau Puig: ‘Més que el color, potser el millor suport per a les expressions són les matèries, que ofereixen el color, però no les falses brillantors.’
Un dels artistes que ha mirat bé l’obra d’Antoni Tàpies i hi ha reflexionat abastament és el també artista Antoni Llena. Preguntat per la trascendència de la figura de Tàpies, Llena ha començat dient: ‘És un dels pintors que considero cabdals d’aquest segle. Espero que el reconeixement que es mereix sigui…’ Llavors s’ha parat i ha confessat: ‘Mira, és que no sé massa què dir-te en aquets moments, perquè em sembla que les paraules sonen ridícules. Estic afectat. Perquè malgrat que la seva mort era previsible, no me’n volia fer a la idea.’
Tàpies i el futur
Amb tot, Llena ha deixat escrits molts moments de relació amb l’artista i amb la seva obra. Hi va dialogar amb gran intensitat en l’exposició ‘Tàpies vist per Llena’ (1991), un encàrrec de la Fundació Tàpies. En el recull d’articles ‘Per l’ull de l’art’, Llena en parla molt d’Antoni Tàpies. Ens quedem amb una reflexió que era de present i de futur. Es titula ‘Què serà de la pintura d’en Tàpies’ (2005), i diu:
‘…quin demà espera a la pintura de Tàpies, una obra que rastreja subsòls, que amalgama memòries en fementació? Sobretot si pensem que en Tàpies és percebut pels nostres contemporanis com un artista d’existència llarga i de producció copiosa, que demana esforç a l’hora d’encarar-s’hi—tot i que, sense haver aprofundit gaire, es pensen que l’han digerit pel sol fet d’haver-lo identificat estilísticament. A sobre, delerosa de novetat, una gran part de la crítica actual ha circumscrit la seva pintura a una època i l’ha desada com una nosa.’
I després, Llena continua. Som al 2006: ‘He tornat a Campins per contemplar una volta més l’obra que en Tàpies ha fet durant l’estiu. A primer cop d’ull, m’ha semblat una producció sense tensió. Però ha estat una impressió momentània, superficial. Vista amb deteniment, he comprès que la manca aparent d’impuls no era sinó despullament. Tàpis ha depurat gest i plasticitat. S’ha desprès de gestualitat i ha talment reduït la gramàtica iconogràfica que, entre la cinquantena d’obres que he contemplat, sols hi he observat dues creus. (…) Aquest despullament mancat d’emotivitat fa que l’obra projecti un so imperceptible que va fent forat a l’orella de l’espectador. I aquest so imperceptible no és sinó el crit mig apagat d’un univers a la recerca de futures memòries. Memòries per a reviure-hi imperativament. Frisoses de vida. És per això que la pintura de Tàpies té futur.’
