05.02.2012 - 06:00
Fa cinc anys el filòleg Pau Vidal publicà la seva primera novel·la, ‘Aigua Bruta‘ (Empúries, 2007). Una història de lladres i serenos protagonitzada per un filòleg, fervent seguidor de Coromines i detectiu accidental, Miquel Camiller, dit Camil. Aleshores Vidal ja anunciava que la vida d’en Camil no s’acabava amb aquella novel·la, que en vindrien més. I després de cinc anys ha arribat ‘Fronts oberts‘. L’autor en llegeix uns fragments per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo) i en parla.
‘Sí, entenc aquests dos llibres com una sèrie. A ‘Fronts oberts’ hi apareixen gairebé els mateixos personatges que a ‘Aigua bruta’. En Camil ha deixat l’Acadèmia d’Estudis Catalans per la placidesa de l’Escola de Policia de Catalunya, on fa classes de llengua. Potser en Camil té alguna explicació a la lamentable actuació d’un sector dels Mossos, que per fer pressió al Departament d’Interior, es negava a parlar en català? ‘A mi allò que em va sorprendre és que diguessin que solament farien servir el castellà. Però si ja ho fan! També em va sorprendre que la gent es pensés que parlaven català. Se us ha adreçat mai cap mosso en català? A mi, no m’ha passat mai.’
En l’àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia de situar en Camil en un context policíac, perquè sense aquest context és difícil de resoldre un crim. Alhora, ‘permet de contrastar encara més l’anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policíac és tot a l’inrevés, la rapidesa és bàsica a l’hora de resoldre un cas. Qui resol els casos és l’inspector Jeroni Domingo. En aquesta novel·la, en Domingo té entre mans un cas de pederàstia començat per xat, i és en les converses que Camil intentarà de descobrir l’origen de tots els qui en formen part.’
‘El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Borriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir-ne les parles diverses: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les vinents se situaran a Alcoi, a l’Alguer, a Mallorca, a Perpinyà… Literàriament és un experiment. I no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d’Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu, no el parla ningú. Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc útil.’
‘La croada d’en Camil és de desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com ‘llur’, sinó que la saba d’una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les s’hi renega molt, hi ha moltes frases populars…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.’
‘De fet, la víctima d’aquestes novel·les és la llengua, i l’assassí és l’estat de les coses, diríem.’ Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que, per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè ‘és com la cançó de l’enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento de fer entendre que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i facinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex en el Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).’