27.01.2012 - 06:00
A Joan Francesc Mira, el molesta que Camps es passegi somrient i amb cara triomfal després de l’absolució, però creu que és ‘un moniato’ i que la seva trajectòria i allò que representa ja s’acaben. En aquesta entrevista considera que hi ha coses de fons que van canviant al País Valencià, que la dreta integrista ha deixat de bramar com abans i que el canvi al País Valencià està a tombar el PP. I no ho veu impossible. ‘A vegades, amb el 5% de canvi de vot n’hi ha prou.’
—Com us ha fet sentir el veredicte?
—Em molesta, a part la infladíssima repercussió que ha tingut als mitjans de comunicació, que un personatge funest i desagradable com Camps es passege amb aquell somriure i aquella cara triomfal, d’èxit i de gust i de satisfacció. Ell i la seua colla nefasta. És això que realment em molesta. Perquè no és un ‘capo’ de la màfia ni un lladre, és un moniato, un home que s’ha deixat afalagar, s’ha deixat estirar la jaqueta i s’ha deixat fer un regal… És més una qüestió de personalitat ètica i estètica que no la del típic polític lladre.
—Com pot ser que l’hagin absolt?
—Perquè les nou persones que formaven el jurat tenen les seues visions i opinions, i molt probablement la majoria que ha votat en favor de la no-culpabilitat de Camps ha votat també per adscripció ideològica. Són persones que segurament també el votaren en les últimes eleccions. I l’advocat de la defensa ha estat molt hàbil, intentant convèncer el jurat amb proves o documentació moltes vegades circumstancials per a suscitar afinitat o simpatia. I ja sabíem des del començament que, a Camps, l’havien d’absoldre.
—Per què?
—Perquè un tribunal professional mira l’objectivitat i la qualitat o el pes processal de les proves. I prendria decisions professionals. Però els membres d’un jurat finalment voten per simpatia, per afinitat, per sensacions. No són professionals de la valoració de les proves.
—Sembla que una part de la societat valenciana encara vegi bé Camps i les coses que fa.
—No exactament. És ben vista la mena d’idees, eslògans i imatges que ell i el seu antecessor Zaplana, i la batllessa de València, van llançar durant molt de temps. Aquell llenguatge d’autoexaltació dient contínuament que som els millors, que som un exemple mundial d’enveja, que tothom volia ser com nosaltres, que érem els més fantàstics, que teníem el que no tenia ningú, que tothom mirava cap a València… I tot això sense tenir absolutament res, perquè la realitat dels números diu que al País Valencià som en el furgó de la cua de la renda per capita.
—Això agrada a la gent fins que no li esclata la realitat a la cara.
—A molta gent, li ha esclatat a la cara. Ara comencen a canviar algunes coses en sectors importants de la població i fins i tot en ambients sociològics i ideològics de dretes, dels empresaris, i d’una part de la classe política conservadora i de la premsa conservadora.
—Quins exemples en tenim?
—He llegit últimament dos editorials del diari Las Provincias, el clàssic defensor del senyor Camps, dient que ens hem equivocat, que hem fet les coses malament, que els governs d’aquests últims anys, és a dir els del PP, han comès excessos, ens han portat a la ruïna, hem perdut les institucions financeres, hem perdut massa trens, hem gastat massa diners inútilment i ara estem fotuts, i la culpa la tenim nosaltres, i no els catalans. Ja comencen a fer editorials en aquest sentit, que fa un any i mig o dos eren inimaginables.
—Hi ha una certa fractura social?
—És habitual que n’hi haja en qualsevol espai polític. Els qui són afins o que tenen simpatia al govern que han votat durant tants anys tenen tendència a culpar els altres. Aquesta divisió és normal. Però també hi ha hagut una gran incomunicació entre uns i altres, en els mitjans de comunicació i també en allò que en diuen la societat civil, les entitats, les associacions, on realment hi pot haver convivència i diàleg. No n’hi ha hagut, però això comença a canviar. Ara aquest sector de dreta, tan pagat i content d’aquests dispendis, comença a veure que això que han fet els seus ens porta a la ruïna.
—També hi ha un sector que es declara molt pròxim a Camps, malgrat les converses vergonyants que tots hem sentit.
—Els qui tenen pes realment, les associacions empresarials, o els qui tenen més seny en el PP, no busquen gens el retorn a la presidència de Camps; no ho tolerarien. Ara té el suport dels qui han estat sempre al seu voltant, començant per la batllessa de València i els sectors més de l’Opus i de la dreta religiosa. Però aquesta gent ara són minoritaris. A la llarga, Camps i tot allò que significava d’aquesta vàcua exaltació, el dispendi i la imatge del triomfalisme amagant una realitat desastrosa, s’acabarà.
—Cap on pot portar tot plegat?
—Cap on pot portar, no ho sé. Però hi ha un sector, si vols reduït numèricament, però molt significatiu, de la població que sempre s’ha manifestat d’una manera activa. Hi ha hagut manifestacions molt grans al carrer, però mai no hi ha hagut una força política sòlida, solvent i potent, que els socialistes haurien tingut l’obligació de ser, capaç de recollir això.
—Però no ho han estat.
—No, el PSPV és una petita empresa de col·locació d’amics, afins i coneguts i de baralles internes i no fan, ni pensen res més, ni els preocupa res més. Ara mateix, en aquest moment de canvi, els socialistes estan ocupats, al cent per cent, en les seues coses internes. És una força política que viu per una pura inèrcia històrica dels temps gloriosos del Felipe González.
—Qui recull la resistència i la protesta és Compromís.
—Sí, el Bloc ha lluitat molts anys, i la gent que ha passat d’Esquerra Unida a Iniciativa, la gent més digna i amb les idees més clares i més activa, és també dins de Compromís. Ells recullen una part de tot això. Una part que ve de molt antic, perquè aquesta minoria de què parlava és una composició de la gent més modernitzadora i moderna i més europea i amb més cultura i més nacionalista i més fidel al país, que ha existit sempre. Li ha tocat d’aguantar totes les pressions imaginables i les no imaginables. Això comença a traure el cap, i és significatiu.
—I té més recorregut políticament? Com es pot articular tota aquesta força que hi ha al carrer?
—No ho sap ningú. Les manifestacions grosses a València que varen començar fa dos anys es deien ‘en moviment’. És a dir, una part d’aquesta gent que ix al carrer no vol ser representada per ningú. I en paral·lel, encara que no tinga res a veure, hi ha els indignats, que diuen que no es volen organitzar ni que els represente ningú. Però què passa? Que això s’acaba, s’exhaureix per si mateix, el moviment espontani es dissol i ja està. No volen donar suport a res del que existeix però no són capaços de crear res nou.
—S’ha de jugar el partit en el terreny polític?
—Si al País Valencià vols canviar les coses, has de tombar el PP; i si vols tombar el PP, necessites diputats, és a dir, vots; és a dir, una organització política. I no sé què passarà d’ací a tres anys, cinc o deu. Només sé una cosa com a constatació: hi ha coses de fons que van canviant. L’afrontament entre dos sectors ideològics no és tan salvatge ni tan virulent com quan aquesta dreta integrista, fins fa pocs anys, bramava i dominava. Aquesta dreta integrista són quatre desgraciats folclòrics.
—Què passarà quan hi hagi eleccions? Veieu un panorama radicalment diferent del del maig passat?
—No radicalment diferent, sinó parcialment diferent. I no sé si la diferència serà prou grossa per a impedir que el PP torne a traure majoria absoluta. En les últimes eleccions a les Corts i a les espanyoles el PP no ha guanyat més vots. La fase expansiva ha tocat sostre, i si se’ls compliquen més les coses pot anar reculant. L’etapa triomfal i expansiva del PP en què podia arrasar comença a tenir dificultats. Què pot passar d’ací a tres anys? No crec que ningú ho puga saber. Canvis molt profunds en una societat es manifesten a vegades en un percentatge molt petit de l’electorat. No cal que canvie de vot el 40% de la població; a vegades amb el 5% de canvi de vot n’hi ha prou.
—Què creieu que passaria, si demà hi hagués eleccions?
—No m’ho puc imaginar. Ni jo ni ningú. És imprevisible si ara tots aquests moviments han arribat a tenir una transferència electoral. És possible que el PP tornara a traure majoria absoluta per la situació dels socialistes, però ni se sap què podria votar la gent. És tot molt mòbil i molt fluid, però les coses ja no van fatal, com semblava que havien d’anar eternament.
—Mentrestant, en l’actualitat, no queden caixes, no queden mitjans, l’ensenyament i la sanitat es troben amenaçats…
—L’ensenyament i la salut pública no es troben més amenaçats que a Andalusia, a Castella-la Manxa o a Catalunya. En això no hi ha una peculiaritat valenciana. Les retallades de pressupost passen a tot arreu i segurament que no es poden evitar de cap manera.
—Algú ha comparat la situació del País Valencià amb Grècia fins i tot.
—No, són situacions completament diferents. És una fallida puntual, relativa i en uns termes que no són els mateixos que els d’un estat. La situació de precarietat financera dels comptes públics no es tan diferent de Catalunya, en termes de deute públic. La situació financera és pràcticament la mateixa. I l’espoliació financera, també, amb la diferència que ja no som dels rics, sinó dels pobres i ens continuen espoliant. Cada any tenim un dèficit fiscal brutal que s’acumula, i això en un territori que encara té la fama de pròsper i de ric, però que esdevé un territori pobre. Però continuem pagant.
—El PP ho sap. I què fa?
—No saben què fer. També és cert que Alberto Fabra no té els mateixos judicis de fons, criteris, actituds i formes d’actuar que tenia Camps. Però ara què podrà fer?
—D’entrada renunciar a la política de grans esdeveniments.
—Això si aconsegueix de desempallegar-se dels grans contractes draconians que els seus predecessors van signar. Però ho anirà fent, perquè no té cap més solució. Fabra és un personatge menor, però és l’única cosa presentable que tenia el PP. La desgràcia és que l’oposició majoritària, el PSOE, és com és. És difícil caure més baix, ser més ineptes i inútils, però ho intenten, intenten ser encara més rucs.
