23.01.2012 - 06:00
‘Dos esdeveniments trasbalsen Andorra; n’és un la Setmana de l’Isard, i l’altre, la visita del copríncep francès. No han coincidit mai, fins ara… en la ficció. Em vaig demanar: què passaria si el copríncep Sarkozy vingués de visita oficial a Andorra, durant la Setmana de l’Isard, amb sis-centes persones amb fusells de precisió rondant pel territori? Oimés si hi ha una amenaça i un duaner apareix mort?’ L’escriptor andorrà Albert Villaró parla de la seva nova novel·la, ‘L’escala del dolor‘ (Columna), i en llegeix un fragment per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).
‘Saps què és la Setmana de l’Isard? És un gran esdeveniment a Andorra, molt espectacular; pràcticament s’atura el país. El govern permet la cacera de l’isard durant una setmana, tan solament els anys que n’hi ha prou. És una tradició local.’
I en aquest context de cacera desenfrenada, Albert Villaró s’empesca una visita del copríncep Sarkozy, una visita important i complexa, perquè Sarkozy, que ve acompanyat de la seva dona, Carla Bruni, ha de fer nit a Andorra. I Villaró situa el seu policia particular, Andreu Boix, enmig de tot plegat.
‘Andorra té un cos de policia format per gent normal, sense gens de rèmora repressiva. Andorra és un país amb fama de segur, encara que no és tan tranquil com sembla, hi passen coses. Villaró va fer debutar Andreu Boix amb la novel·la ‘Blau de Prússia’: és un policia sense vocació; per ell la policia és una sortida professional, una feina ben pagada, que mira de fer bé. En relació amb ‘Blau de Prússia’, el trobem més gran i menys apassionat, menys ingenu i una mica més amarg, comenta l’autor. Els seus pares es fan grans i estan malalts i hi té una relació complicada. Té la meva edat, quaranta-set, quaranta-vuit, anys.’
‘M’interessa molt explicar Andorra. És un subjecte literari molt poc explotat: Andorra és un país singular i és gairebé un miracle que s’hagi mantingut independent durant vuit segles sense cap guerra. I és un gran desconegut. A ‘Blau de Prússia’ vaig parlar de la creació de la identitat andorrana, amb el santuari de Meritxell com a símbol. En aquesta novel·la d’ara, ‘L’escala del dolor’, m’interessa parlar del paper dels coprínceps (el bisbe de la Seu d’Urgell i el cap del govern de la República francesa). Tots dos són els caps d’estat. Andorra és contradictòria: tradicional i molt moderna, rural i urbana alhora, i aquestes contradiccions impliquen friccions. I essent tan pocs, no hi ha gaire distància entre els dirigents i la resta de la societat. Tot això fa que Andorra sigui un univers complex i tancat. Un univers on hi ha de tot, tret de marina mercant i exèrcit.’
‘En aquesta segona novel·la (n’hi haurà una tercera amb Boix, ja hi treballo), provo de mantenir el to àcid de ‘Blau de Prússia’, i també l’ús de la primera persona, perquè implica un cert to obsessiu, però alhora permet de penetrar en l’ànima del personatge.’
‘El to general de la novel·la és amable, distès, a vegades irònic. Trobo que és un to imprescindible, perquè la vida ja és prou difícil i amarga perquè calgui proposar un llibre pessimista i negatiu. També és veritat que m’agrada oferir aquest punt de vista alegre, perquè és part del meu caràcter. Permet una distància amable respecte de la realitat. Penso en un lector que, com jo, té poc temps per a llegir i li ho haig de fer fàcil, que no vol dir mastegat. Però jo vull que el lector ho passi bé i acabi la novel·la.’
