14.01.2012 - 14:06
La Terra, any 2012. Mariano Rajoy, Presidente. A casa nostra, Artur Mas, que ens prometia un pacte fiscal que havia de ser la solució màgica a la crisi i l’horitzó nacional de Catalunya per a molts anys, ara recepta un pa a les oques retallat, i hipoteca Catalunya estenent la mà a un PP que cada cop se sent més amo i senyor. Com en serà de nou el PSC-PSOE que ve? El temps ho dirà, però de moment, avui, no sembla pas que sigui gaire il·lusionant, ni tan sols entre les seves mateixes files.
La crisi ens recorda cada dia que l’optimisme és indispensable per sortir-nos-en. Nogensmenys, encara ho és més tenir consciència, empatia i compromís vers els que reben els cops més injustos d’una situació que no és a les seves mans poder-la canviar. Alhora, cada cop trobo més gent que em trasllada la seva desorientació política. Ciutadans amb noms i cognoms, que sempre havien votat, que em confessen sentir-se cada cop més orfes en aquest sistema de partits.
I quina és la conclusió que en trec d’aquestes converses? Doncs que més enllà de la crisi i la tragèdia individual, la majoria de catalans tenim un somni en comú: voldríem construir un nou País que tirés endavant, amb un model veritablement social, dels més avançats d’Europa equiparable a Dinamarca, Holanda o Finlàndia, i amb un Estat Propi, que es relacionés d’igual a igual amb l’Estat Espanyol, des del respecte democràtic, i amb la clara voluntat de cooperar-hi amistosament.
I per què? En primer lloc, perquè és un dret i una assignatura pendent. I a continuació, perquè no importés néixer al centre o als barris per tenir garantida la millor educació. Per poder decidir sobre els nostres impostos i fer-los més justos i progressius, per fer que aquells que en tenen veritablement més, també en paguin veritablement més, en comptes de bonificar les grans fortunes i ofegar les classes mitjanes (a la fi, classes populars). Perquè les infraestructures es dissenyessin d’acord amb criteris d’eficiència i sostenibilitat enlloc de fer obres faraòniques innecessàries. Perquè els polítics, empresaris i ciutadans en general fessin el buit a la corrupció i a l’amiguisme. Perquè la ciència, la Universitat i la investigació fossin alguns dels eixos estratègics del País. Perquè els ajuntaments, amb majors competències i recursos, esdevinguessin autèntics Parlaments on la veu de tots els ciutadans hi fos representada. I perquè allò que decidís la ciutadania de Catalunya de forma democràtica no pogués ésser rebocat.
Tot això és el que sovint s’ha anomenat catalanisme popular o de les classes populars, concepte i tendència que avui cal recuperar més que mai, per donar resposta a un sentiment i un desig cada cop més majoritaris. ICV se sent lligada a aquest sentiment i a aquest desig. Als nostres pobles i ciutats, però, aquest anhel traspassa sens dubte els límits de les formacions polítiques. Per això, i amb la voluntat d’encetar un debat, demano: a Sabadell, quants partits amb o sense representació institucional, associacions, moviments ciutadans, i gent en general, compartim la conclusió d’abans i la convicció que cal una aliança del catalanisme popular, que tingui com a pal de paller la construcció d’una veritable alternativa de Govern a la nostra ciutat, que deixi de banda els debats personalistes i d’interessos particulars? En resum: quants volem a Sabadell una aliança per al 2015, nítidament progressista i nítidament catalanista, amb vocació de govern?
Una aliança d’aquestes característiques seria un procés complicat, qui sap si feixuc i difícil, que comportaria, segurament, renúncies col·lectives i individuals, que tots hauríem d’estar d’acord amb assumir-les, en pro de l’objectiu comú. És el que s’espera de nosaltres. Som-hi?
