13.01.2012 - 06:00
Hi ha persones amuntegades en unes condicions sanitàries precàries, no poden comunicar-se amb l’exterior, els emmanillen, els tanquen a les cel·les, parlen amb les poques visites que reben a través d’un vidre, no tenen garantida l’assistència mèdica i els agents que els custodien tenen carta blanca per a fer-los allò que vulguin, perquè no hi ha cap norma allà dins.
Ens ho explica l’advocat José Javier Ordóñez Echeverría, membre de la Comissió de Dret de les Persones del Col·legi d’Advocats de Barcelona i autor d’un dictamen jurídic (pdf) que avisa per enèsima vegada que, als CIE (centres d’internament d’estrangers), s’hi vulneren els drets dels immigrants sense papers que hi tenen tancats.
–En el dictamen parleu d’un buit jurídic. Com és que els CIE no són regulats?
–Els CIE es van instituir pensant en un internament temporal, per a facilitar l’expulsió, i van pensar que no calia més regulació. Però això afavoreix que es vulnerin els drets i que hi hagi maltractaments. Ara, ningú no sap de cert quina situació hi ha allà dins, perquè ningú, tret de la policia espanyola i la Creu Roja, no hi pot entrar.
–Per què?
–Perquè el Ministeri de l’Interior no ho permet. I no podem invocar res per poder-hi entrar ni per exigir que els interns siguin tractats per serveis socials o civils i no per agents de policia. Allà tots són policies. No hi ha llei; per tant, no hi ha cap autoritat i no han de passar comptes a ningú. Cada director de centre fa i desfà com vol.
–Des de quan hi ha CIE?
–Des del 1999, quan una ordre ministerial d’Álvarez Cascos va establir que els immigrants s’havien de tancar en uns centres per poder-los expulsar. Però, si aquest és l’objectiu, no es compleix, perquè més de la meitat dels internats finalment no són expulsats.
–Com és això?
–Passats seixanta dies, que és el termini màxim d’internament, molts no han estat expulsats perquè el país d’origen no se’n fa càrrec. L’estat espanyol no té conveni de devolució de persones amb gaires països, i sense aquest conveni, els països no volen rebre gent. És a dir, que el govern espanyol sap que no podrà expulsar-los i, tot i així, els tanca als CIE. Els priva de llibertat per una infracció administrativa.
–De què serveix, doncs, l’internament?
–Ja hem vist que no és pas una manera d’assegurar una futura expulsió. Per tant, aquesta privació de llibertat (que quedi molt clar que és una privació de llibertat) és una mena de càstig. Els tenen seixanta dies allà tancats. Aquesta és la sanció.
–Una sanció pel fet d’haver entrat sense papers?
–Sí, és una manera de pressionar i d’assetjar l’immigrant sense papers. L’espasa de Dàmocles damunt dels estrangers és aquesta: en qualsevol moment els poden agafar i expulsar perquè no tenen els papers en regla. Per això no fan gaire activitat, s’amaguen i viuen atemorits.
–Se sap quants n’hi ha de tancats als CIE i qui són?
–No, no hi ha dades oficials. El Ministeri de l’Interior no dóna xifres de la gent internada, ni de qui és expulsat i qui no, ni qui surt abans dels seixanta dies i qui n’hi passa més… Res. Hi ha una ONG a Madrid que va fer un dossier amb dades oficioses, i són les que hem posat al dictamen.
–Ningú no garanteix els drets d’aquesta gent?
–En teoria la llei d’estrangeria diu que aquestes persones han de tenir tots els drets, fora del de llibertat de circulació –d’anar pel carrer, vaja. Això vol dir que tenen el dret de comunicar-se, de rebre i donar informació, de mirar la televisió, de llegir diaris, d’accedir a internet…, però, quan arriben al CIE, la primera cosa que fan és prendre’ls el telèfon mòbil. És com una presó. I obliden que no és una presó.
–En quines condicions viuen?
–Els emmanillen tot just hi entren, com si fossin delinqüents. Tenen unes hores molt concretes per a les visites, i les ONG no poden entrar-hi tan sovint com els advocats. Supeditats a torns d’horaris, les poques visites, les fan a través d’una pantalla de vidre, sense contacte directe. Imagina’t que tu no has renovat el DNI i en un control de carretera la policia t’atura, veu que tens el DNI caducat, per tant, que no tens papers, i et tanca. Si això passa a un estranger que no hagi renovat el NIE, el poden expulsar. En quin cap pot cabre això? Parlem de dos mesos en un centre que formalment no és una presó, però que realment ho és. On els tenen en unes condicions mèdiques deplorables, d’amuntegament, sense comunicació ni relació amb l’exterior, i amb moltes traves que no són legals.
–No hi ha manera de saber què hi passa?
–Les coses que se saben és perquè les expliquen els qui surten d’allà. La Creu Roja hi entra, però té una mena de tracte de confidencialitat. No pren partit. No explica res, però com a mínim pot atendre els interns i fer-hi assistència social.
–Heu estat en cap centre d’aquests?
–Sí, havia estat al de la Verneda, que encara era pitjor: els tenien en un soterrani. Al de la Zona Franca també hi he anat. Com a infrastructura és millor, però les condicions de vida, no: allò és una veritable presó. I aquest és l’escàndol: que sigui una presó de gent que no ha comès cap delicte.
–La mort d’un intern fa poc va alarmar sobre la manca d’assistència sanitària. És cert que no en tenen?
–Sí, és cert. A Madrid, un jutge va investigar la mort d’una noia senegalesa i va concloure que havia trigat massa a rebre assistència. En el cas del noi de la Zona Franca, em mullo i et dic que devia passar alguna cosa semblant. Va morir de mort natural, però segur que el metge va trigar. No hi ha servei continuat, i hi ha moments que el temps és or.
–El govern espanyol no ha reaccionat ni ha dit res, malgrat totes aquestes alertes i denúncies?
–No. A més no compleix la seva paraula. En la reforma de la llei d’estrangeria de Zapatero, del 2009, es preveia que en el termini de sis mesos es faria una regulació completa del règim de vida i dels drets i deures dels estrangers dins els CIE. Això va ser el desembre del 2009. No han fet res més. Nosaltres publiquem el dictamen justament per recordar al govern espanyol que es posi a la feina d’una vegada.
–Quins mecanismes de control proposeu perquè els CIE assegurin els drets bàsics i unes condicions mínimes?
–Que hi hi puguin accedir els advocats, les ONG, els serveis d’atenció, el jutge i el síndic de greuges. Que el règim no sigui penitenciari. És una custòdia, esperen a ser expulsats. Mentrestant, haurien de poder fer i desfer. El millor mecanisme de control és permetre l’entrada i sortida de gent vinculada, com advocats i ONG, perquè faria que l’administració anés amb més cura. Per això proposem que hi hagi una oficina de defensa o d’atenció jurídica, regida per alguna persona de fora de l’administració que s’encarregués d’atendre les denúncies allà mateix.
–Amb això n’hi hauria prou?
–No, el nostre objectiu final és que no hi hagi CIE, enlloc d’Europa. Si defenso la regulació d’aquests centres és perquè ara no n’hi ha i veig que es vulneren els drets, però, a mi, m’agradaria que no n’hi hagués, que no hi hagués privació de llibertat per haver comès una infracció administrativa. La situació òptima seria, per mi, la d’una Catalunya sense CIE.
Enllaços
Array
Array
Array
Array
