13.01.2012 - 06:00
Fa gairebé deu anys va començar a denunciar des de la tribuna del congrés espanyol l’opacitat dels comptes de la família reial. I en fa tres va ser el primer a parlar públicament dels negocis sospitosos d’Urdangarín. Fins i tot va escriure un llibre, ‘Una monarquía protegida por la censura‘ (2009), en el qual donava detalls de la vida privada del rei i dels negocis de tota la família, inclosos els del gendre. Iñaki Anasagasti, dirigent històric del PNB, ara senador, ha esdevingut aquests darrers deu anys un dels polítics amb més coneixements de la casa reial espanyola i del funcionament de la monarquia. I també un dels més crítics. En aquesta entrevista parla sense pèls a la llengua de la responsabilitat d’un rei ‘poc exemplar’ en l’afer Urdangarín, del pacte del PP i del PSOE amb la casa reial ‘per a mantenir la ficció de la monarquia’ i del fet que la infanta no hagi estat encausada ‘bàsicament perquè és la filla del rei’.
–Dels negocis d’Urdangarín, ja en vau parlar fa uns quants anys i ningú no us va fer gaire cas…
–Sí, jo tenia asseguts darrere meu al senat companys socialistes de Mallorca. I totes les sospites sobre Urdangarín van començar del que m’explicaven ells, farà uns tres anys, que és quan vaig escriure el llibre sobre la monarquia.
–Què us explicaven?
–Em parlaven dels abusos de la família reial quan passava l’estiu a Mallorca. L’ús dels iots, dels guardaespatlles, del palauet de Marivent, les despeses, etc. De què representava per als mallorquins i per a la ciutat rebre aquesta família cada estiu. I ells ja em van dir que Urdangarín havia creat un institut que feia autèntics fraus a l’administració, i em van demanar si els podia facilitar la informació que jo tingués. Només van ser converses i sospites, però ja les vaig recollir al llibre.
–Urdangarín va reunir-se amb Matas a Marivent. És creïble que el rei no en sabés res?
–M’imagino que el rei estava al cas d’aquestes reunions. I m’imagino que Urdangarín no se n’amagava pas, ben a l’inrevés. Ho devia fer a la llum del dia, pensant-se que feia grans negocis.
–L’any 2006, quan va saltar el cas Palma Arena, diuen que el rei va enviar Urdangarín i la Infanta a Washington…
–Sí. I d’això, en tota democràcia normal, se’n diu encobriment, amb tots els ets i uts. Qui sap que es comet un delicte i no ho denuncia, també comet un delicte. I si a sobre hi és implicat d’alguna manera… Però esclar, quan el rei diu al discurs de Nadal que la justícia era igual per a tothom, resulta que ell és l’únic, tal com diu la constitució, que és inviolable i que no està subjecte a cap responsabilitat. I jo crec que això és el que ha passat: arriba Urdangarín i veu la impunitat i la immunitat amb què actuava el rei i diu: ‘si ho fa el meu sogre, per què no ho puc fer jo?’ I cau a la trampa.
–Aquest article de la constitució només afecta el rei…
–Sí. Però és el que deia Matas: ‘Qui diu que no a un membre de la casa reial?’ Hi havia una aura que envoltava no només el rei sinó tots els membres de la casa reial i els feia impunes i immunes.
–I la infanta Cristina, hauria de ser encausada?
–La dona de Matas ha hagut de declarar al jutge perquè era sòcia del seu marit. Quina raó hi ha per a no encausar també la infanta, que anava a mitges amb Urdangarín? A més, ser encausat no vol pas dir culpabilitat. Em sembla que aquí passa una cosa prou clara: ni la casa reial ni el PP ni el PSOE no són prou madurs per a veure una infanta al banc dels acusats.
–El PP i el PSOE?
–Sí, aquests dos partits són els pilars del sistema. Hi ha un gran pacte que ve de la Transició. Recordeu el discurs de Nadal del rei? A part l’arbre de Nadal i del pessebre, quina única foto hi tenia al costat?
–Ostres…
–Una foto de Zapatero i Rajoy junts. No hi havia cap foto amb cap membre de la família reial i, és clar, no hi havia cap foto amb Ibarretxe o amb Carod-Rovira. Per què? Perquè el PSOE i el PP són els que sostenen el sistema.
–Però els jutges són jutges i prou. Independents…
–Sí, però la infanta no és encausada bàsicament perquè és la filla del rei i perquè encara vivim sota una monarquia protegida per la censura i per molts elements. Tornant al discurs del rei, del dia 24, cal tenir en compte que el dia abans es va decretar el secret de sumari perquè no coincidís que el rei pronunciava el discurs el mateix dia en què s’encausava Urdangarín. Aquí hi ha una laxitud. M’imagino que sí això hagués caigut en mans d’un jutge nord-americà o anglès i tot seria diferent. I si la infanta seu al banc dels acusats la notícia farà la volta al món. Per tant, doni per fet que faran mans i mànigues perquè això no passi.
–Però han passat molts anys d’aquest pacte que dèieu…
–Aquest pacte es va negociar durant la Transició com qui juga a cartes amb una única conclusió clara: ‘Jo no et toco a tu i tu no em toques a mi’. I tot això amb la gran complicitat, des d’aleshores, de la majoria de mitjans de comunicació, començant pel grup PRISA. Si tots aquests anys el PSOE hagués tingut una ànima ètica, la monarquia hauria durat quatre minuts.
–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s’explica per la paga de l’estat. Com l’ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d’Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d’euros. Fas números i t’adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d’anar al funeral de Delibes, el rei se’n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.
–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple…
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l’exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d’óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.
–Parlàveu de comissions. Sabeu si el rei podria haver intercedit en el contracte de Talgo amb els trens de gran velocitat de l’Aràbia Saudita?
–Sí que hi ha intervingut, em consta. Que hagi cobrat, no ho puc demostrar. Mireu, jo vaig participar fa tres mesos en la delegació política espanyola que va anar a l’Aràbia per mirar de convèncer els àrabs que la proposta espanyola de gran velocitat era millor que no pas la francesa, que era un 30% més cara. I sap què ens deien els ministres i els prínceps àrabs abans de començar cap reunió?
–Què?
–Deien: ‘Sí sí, ja ens ha telefonat el seu rei, ja estem al cas…’ Què hi pinta un rei fent gestions d’aquesta mena per un tren de gran velocitat?
–És un rei corrupte?
–Si ho digués no ho podria demostrar, perquè el tribunal de comptes no el controla i la justícia no pot actuar contra ell. Però a parer meu, diria que sí. Ara, no hi ha manera de demostrar-ho, perquè segons la constitució se li dóna una quantitat de diners i ell l’administra a la seva manera.
–Heu dit també que encara que Urdangarín fos declarat culpable, el delicte pot haver prescrit…
–Sí, no sóc expert en la matèria, però diuen que hi ha delictes econòmics que prescriuen al cap de cinc anys, i al cap de deu. És absurd, però és així. Pots passar més anys a la presó per haver robat una gallina que no per haver robat cinc mil milions… Però imagineu que es demostrés que hi ha delicte i després resulta que ha prescrit. L’escàndol seria tan sonat que faria molt de mal a la monarquia. Si això passés, i pot passar, el rei ja no tindria el valor de dir que la justícia és igual per a tothom…
–Tot plegat pot fer caure la monarquia?
–Aquest cas, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l’èxit que tindran les maniobres d’uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible.
–Per tant, pot passar que en un futur no gaire llunyà es vegi forçada a plegar…
–No ho crec. En tot cas, la casa del rei mirarà de passar pàgina amb la successió i de potenciar màximament la figura de Felip de Borbó amb una imatge renovada. Aquesta serà la seva estratègia i sospito que se’n sortirà.
–Si el rei es desentén d’Urdangarín, es pot donar el cas que aquest airegi algunes de les activitats del seu sogre?
–Ho veig difícil. Jo crec que li deuen dir: ‘Escolta, noi, aguanta, passa aquest tràngol i després ja t’arreglarem la vida.’ Crec que deuen jugar amb ell d’aquesta manera. I no perdem de vista que per molt que xerri, ara Urdangarín ja no té gens de credibilitat.
–Per a acabar, què us diu el nas? Com acabarà el cas Urdangarín?
–D’una manera o altra hi haurà culpabilitat, però se cercarà algun subterfugi perquè no vagi a la presó, aprofitant que no té antecedents… Tindrà una gran sanció social, però no anirà a la presó.
–Havíeu arribat a imaginar, tot amb tot, que la cosa arribaria fins en aquest punt?
–Urdangarín era un noi basc que jugava a handbol a Barcelona, on festejava una noieta. En condicions normals hauria muntat un restaurant. Però entra en una nova família i veu el que veu. I, què coi!, decideix de participar-hi. Ara, no és gens comprensible que fa uns anys es comprés una casa de sis milions d’euros a Pedralbes i que ningú no demanés d’on treia els diners. El rei pot estar molt enfadat, com diuen, però hi està molt implicat.
