29.12.2011 - 13:03
De la seva recerca periodística, n’han sortit els principals detalls del ‘cas Palma Arena‘. També va revelar, fa mesos, la implicació del gendre del rei, Iñaki Urdangarin, en la trama corruptiva. El corresponsal del País a Mallorca, Andreu Manresa (@AndreuManresa), segueix el cas de fa anys i actualment és el periodista que més bé coneix el cas i que més informació n’ha acumulat. En parlem en aquesta entrevista, en la qual diu que la investigació en cap cas no s’ha tancat, que l’encausament d’Urdangarin és lògic i que la trama empresarial que havia organitzat era una ‘màquina de fer diners’.
Finalment, Urdangarin encausat…
L’encausament d’Urdangarin era inevitable, en tant que ja hi ha encausats el seu soci, Diego Torres, i persones que formaven part de l’entramat de l’Institut Nóos. A més, els negocis sota sospita tant a les Balears com al País Valencià, tots dos per desviament de grans quantitats de diner públic, van ser gestionats directament per Urdangarin. És un encausament lògic. No s’entendria que no s’hagués fet, encara que impliqui posar en qüestió l’activitat d’un gendre del rei.
La infanta Cristina era propietària d’una de les empreses que rebia aquests diners desviats…
Sí, era la sòcia d’Urdangarin a la promotora immobiliària Aizoon. Però tant el jutge com el fiscal consideren que era una sòcia decorativa i que no participava en les activitats mercantils de l’empresa. No la citen com a encausada en cap document. Era una sòcia de companyia.
Sortiran noves informacions importants del cas?
La instrucció ha anat prou enllà, perquè ningú no s’esperava que el ‘cas Palma Arena’ arribés tan lluny ni que hi hagués tràfic de diners a l’estranger com sembla que hi ha hagut. Però no es pot descartar res. Perquè fixa’t en un detall: de 2003 a 2007 les empreses de l’entramat van reunir quinze milions d’euros amb activitat vinculada al patrocini, mecenatge i serveis per a congressos esportius i turístics. D’aquests quinze milions, sis provenen de presumptes desviaments d’administracions públiques. Els altres vuit vénen de contractes per a empreses privades.
I també de manera presumptament fraudulenta?
Cap d’aquestes empreses privades que van contractar els serveis de Nóos no ha presentat cap denúncia per suposat frau o estafa. Per tant, de moment, d’aquests quinze milions, només se n’investiguen sis. Dels altres, d’origen privat, no se n’ha posat en dubte la legalitat. És curiós, però de moment cap d’aquestes empreses no ha emprès cap acció legal contra Urdangarin. Si algú ho fes, la investigació podria fer un altre tomb. Pensa que les empreses de l’entramat de Nóos que rebien tots aquests diners eren molt diverses i disperses: n’hi havia algunes amb seu a l’estat espanyol i algunes amb seu a l’estranger. Juntes, les empreses d’Urgandarin eren una màquina de fer diners.
Les administracions implicades eren coneixedores de l’operació?
Els governs balear i valencià coneixien les quantitats que es movien, perquè ho van executar ells, però no podem saber si eren coneixedors de la destinació final dels diners. De tota manera, és una hipòtesi que no és tancada. La investigació en aquesta línia no és tancada. A més, la prudència s’ha imposat en aquesta història des del principi. Per exemple, el PSIB va fer una pregunta al govern en seu parlamentària respecte al cas i no va esmentar Urdangarin, sinó que es va limitar a preguntar per les quantitats de diners i pel biax que hi havia entre el que es va pagar i el que costaven determinades obres i serveis.
La casa reial en pot sortir més esquitxada encara?
La infanta no ha estat encausada, però ara ja s’ha aixecat el vel. És difícil de dir si pot acabar havent-hi vincles més forts. Però no oblidem que aquí, hi coincideixen un cas de presumpta corrupció, la implicació directa d’un membre de la família reial i l’interès de la premsa rosa. És un cúmul d’ingredients que genera molt interès i també que es presta a fer tota mena d’especulacions. En tot cas, tot és obert.
Lluny de les especulacions, la teva investigació periodística en aquest cas ha estat decisiva…
Bé, és un periodisme de risc, perquè demana molta dedicació, insistència, fonts… Hi he dedicat una bona part del meu temps. Cal fer una recerca pròpia que demana moltes hores i no sempre amb garantia d’èxit. I sí, és un periodisme necessari, que no es pot perdre, ara més que mai, perquè la professió no pot esdevenir servil.
