13.12.2011 - 06:00
Avui, dimarts i tretze, Antoni Tàpies fa 88 anys, el doble infinit, que diu Vicenç Altaió. Tàpies va pintar ‘infinit’ el 1988. Tàpies creu en l’infinit. Li deia a Altaió l’any 2005: ‘L’home no ha arribat a travessar la porta de l’infinit. Hem de donar importància a les intuïcions.’
De fet, la respota completa de Tàpies diu: ‘La filosofia em va animar a llegir sobre ciència. I també els científics, sobretot els físics i els biòlegs, ens han avisat que els budistes d’abans de Crist arriben a conclusions semblants. Això m’estimula enormement. El que m’interessa és la teoria del coneixement, per damunt de l’asèpsia objectiva. Sempre, en analitzar la realitat, hi posem alguna cosa de nosaltres. Això ens fa provisionals. Inclús la teoria quàntica, que és un model de l’univers, admet que pot haver-n’hi d’altres de teories. L’home no ha arribat a travessar la porta de l’infinit. Hem de donar importànica a les intuïcions.’
I la celebració del vuitanta-vuitè aniversari arriba en forma de llibre: ‘Un sereno en el cementiri de l’art‘ (Edicions Poncianes) obra precisament de Vicenç Altaió. Tàpies hi ha participat: ha regalat a Altaió una obra per a la coberta: una serigrafia en relleu. I a l’interior n’és un dels protagonistes. El llibre es concep com un homenatge a l’artista. A ell i a tots els qui, com mostra el Sereno, s’allisten a la primera línia de front: Gaudí, d’Ors, Calder, Miró, Dalí, Foix, Tàpies, Brossa, Ponç, Zush, Jaar, Galdón, Puig, Ràfols, Collins, Colomer, Josa i d’altres. Perquè l’assaig resseguexi les tres avantguardes que s’han esdevingut a Catalunya, amb textos que Altaió ha elaborat en els darrers quinze anys.
Precisament, ‘Un sereno en el cementiri de l’art’ recull aquestes paraules d’Altaió parlant d’Antoni Tàpies, que són de l’any 2001: ‘Ningú no coneix Tàpies per molt que hagi vist Tàpies. No és un llenguatge mesurable. També els físics han de parlar, com els filòsofs, de partícules no visibles. Però no només saben i no comprenen l’energi de l’espai buit manifest i l’ordre implicat de paràfrasis il·legibles, també saben de la creació il·limitada del finit. Signes anònims i signes d’afirmació conviuen entre lleis i enigmes en una creació permanent, miníscula, atzarosa, revoltada, inabastable. Això ens passa amb T`pies. Com més sabem, menys sabem, però com menys sabem, encara sabem menys.’
