10.11.2011 - 01:00
Avui fa exactament vint anys que l’escriptora i periodista Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) es moria d’un càncer als quaranta-cinc anys. Encara era jove, però ja s’havia fet un lloc en l’àmbit de la literatura, amb títols com ‘El temps de les cireres’, ‘L’hora violeta’, ‘Digues que m’estimes, encara que sigui mentida’; en l’àmbit de l’assaig, amb ‘Els catalans als camps nazis’; i també en l’àmbit del periodisme. Fou una autora d’èxit, fins i tot popular, catalanista, feminista i esquerrana. Vint anys després de la seva mort, la icona que representa la Roig manté una gran vitalitat. N’és una mostra l’homenatge que se li fa des de la xarxa, als blocs, al twitter i al facebook.
Darrere la iniciativa blocaire hi ha Lluís Gil, amb el bloc ‘La paraula escrita‘, i la il·lustradora Carme Rosanes, que al bloc ‘Col·lecció de moments‘, ha fet la imatge de la proposta. I, com es habitual, Víctor Pàmies de ‘Raons que rimen‘ n’aplega els participants i les col·laboracions. És en una de les pàgines del seu bloc que Pàmies ha aplegat altres homenatges conjunts que ja s’han fet: a Vicent A. Estellés, Enric Valor, Joan Solà, Màrius Torres, Jesús Moncada, Salvador Espriu, Joan Amades, Carles Riba i Joan Brossa.
‘Diari d’uns anys’
També avui arriba a les llibreries el llibre ‘Diari d’uns anys (1975-1981)‘, recull d’articles dispersos que Montserrat Roig va escriure en català a Mundo Diario, Treball, Guía del Ocio, l’Avui… Quim Torra, editor d’Acontravent, en la línia de publicar i recuperar el periodisme oblidat d’abans de la guerra i d’altre de més contemporani, proposa aquest volum, a manera d’antologia d’articles periodístics que Montserrat Roig tenia guardats en una carpeta amb el títol ‘Diari d’uns anys’, material que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
El volum conté un pròleg escrit pel seu fill, Roger Sempere Roig, i un article a mode de pòrtic sense datar i sense saber si és inèdit o no, que es diu: ‘Reflexions sobre ‘el fet’ i ‘la pràctica’ d’escriure’. Hi diu: ‘Actualment em fóra molt difícil haver de dir amb quatre paraules per què escric. I és que em sembla que no ho sé. No m’ha desaparegut aquella volunat d’explicar-me al món, però ara desitjo concretar d’alguna manera aquesta explicació. Potser l’elaboració d’unes tècniques narratives, la difícil recerca d’un estil propi, la tria de les paraules més adequades, el sacrifici que comporta bandejar l’ampul·lositat i l’afectació en benefici de la senzillesa, l’esforç per a saber copsar la bellesa de les coses, el resorgiment dels detalls, etc. , són els motius que m’han portat a creure que escriure és un llarg camí que exigeix tenacitat i, per dir-ho amb paraules de Txèhov que tan agradaven a Thomas Mann, estar descontent de la pròpia obra perquè aquest és l’element bàsic del veritable talent.’
