03.11.2011 - 06:00
El futur de l’economia grega i el de la zona euro és incert, i més després de la decisió del primer ministre grec, Georgos Papandreu, de convocar un referèndum per decidir si la ciutadania aprova el pla de rescat europeu acordat la setmana passada. Diversos mandataris europeus, com el president de l’eurogrup, Jean-Claude Junker, han avisat que Grècia faria fallida si s’oposava al pla europeu i sortia de la zona euro. Els economistes Muriel Casals, Raül Ramos i Ernest Sena analitzen a VilaWeb quines conseqüències podria tenir la sortida de Grècia de l’euro i una possible fallida del país.
Tots tres responen a aquestes dues qüestions:
1- Quines conseqüències pot tenir la sortida de Grècia de l’euro?
2 – Quines implicacions tindria una fallida de Grècia?
Muriel Casals: ‘Amb una fallida, els bancs pagarien la seva imprudència’
1- La fallida de Grècia ha de preocupar als seus creditors. És a dir, als bancs francesos i alemanys. I, francament, llàstima, llàstima, tampoc no en fan. Amb una fallida, els bancs pagarien la seva imprudència; la imprudència d’haver deixat diners a algú que ja sabien que no es comportava bé. Però com a que a curt termini els donava uns interessos molt alts, pensaven: ara els els deixem i del que passi demà ja ens en preocuparem demà passat. Aquesta ha estat la seva filosofia i ara s’ha demostrat més que equivocada. Però atenció, una fallida de Grècia significaria una pèrdua greu de confiança en el sistema financer. I això és perillós, perquè ho posa en dubte tot plegat i genera uns climes de gran desconfiança als mercats, amb conseqüències difícils de preveure.
2- Si Grècia surt de l’euro podrà tornar al dracma i imprimir-ne tants com faci falta. I, a la llarga, podrà devaluar la moneda i així, d’entrada, resoldre bona part del problema en què es troba. Ara, encara que recuperi el dracma, haurà de fer un pla estabilitzador de la seva economia, segurament amb sacrificis molt semblants als que ara li demana Europa. Per tant, resoldria el problema d’entrada, però faci el que faci haurà d’assumir que té un problema moral: o treballar més dur o rebaixar la qualitat dels béns. És a dir, ara hem descobert que només pots tenir serveis de qualitat si treballes diligentment i Grècia no ho ha fet. Pel que fa a la resta de països de l’euro, la sortida de Grècia no seria cap gran daltabaix des d’una òptica econòmica. Ara, des d’un punt de vista europeista, i jo me’n sento, seria gravíssim. La sortida de Grècia de l’euro seria el fracàs del projecte més gran de l’Europa contemporània. Sense Grècia tindríem una Europa amputada. Per tant, econòmicament no tindria conseqüències greus per a ningú, però políticament i socialment sí. Molt greus.
Muriel Casals és economista i professors del departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB
Raül Ramos: ‘La fallida preocupa més a la UE que no a Grècia’
1- D’entrada els tractats actuals no recullen la possibilitat que un estat sigui expulsat de la zona euro ni que en pugui sortir unilateralment. En cas que Grècia plantegés seriosament sortir de l’euro i tornar al dracma caldria veure la reacció de la UE i en quines condicionss es mantindria la relació amb Europa. Grècia haurà d’avaluar molt bé si opta per la via unilateral tenint en compte les represàlies que podria tenir de la resta d’estats. L’impacte que pugui tenir dependrà molt de l’evolució del deute públic dels països i de les condicions econòmiques d’altres països que podrien seguir la via de Grècia i que ja pràcticament han assumit els ajustaments que se’ls demanava per seguir a l’euro. Si això acaba passant d’aquí a sis mesos o un any i la situació millora una mica l’efecte contagi sobre altres economies seria reduït. Ara, si al final s’opta per una solució en què Grècia continuï tenint els beneficis de la Unió Europea, però no assumeixi els costos de formar-ne part, aleshores potser Irlanda, Espanya o Portugal també s’ho plantejarien. Faltaria veure si aleshores es podria sostenir la Unió amb França, Alemanya i pocs estats més.
2- Hi ha hagut una situació similar, que és la d’Islàndia, que un dia va decidir de manera unilateral que no tornava el deute que tenia per les entitats financeres. I això tampoc no ha tingut conseqüències greus pels bancs que tenien aquest actius. Sí que és cert que és un país més petit, està més diversificat, no forma part de la zona euro… Però la pregunta realment és: els islandesos estan millor o pitjor del que estaven abans? En terme econòmics continuen estant molt malament, i l’únic argument que esgrimeixen per haver pres aquesta decisió, que ha tingut uns costos evidents d’imatge exterior i de possibilitat d’obtenir nou finançament a fora, és que la seva política econòmica la continuen decidint ells. Ara seria estrany que, després d’haver fet una part de l’ajustament i haver assumit els altres estats membres una reducció del deute, que hi renunciessin. La sortida de l’euro hauria d’implicar un dracma molt i molt baix perquè el seu deute fos gairebé nul, és a dir, parlaríem d’una quitança de pràcticament el 100% del deute.
La possibilitat de fallida de Grècia és, doncs, certa, i els grecs s’haurien d’autofinançar durant aquest període en què sortirien de la zona euro, perquè haurien devaluat tot el seu deute. Sortirien d’una posició de partida més favorable però passarien a ser una economia molt tancada i de subsistència, gairebé com l’Espanya autàrquica del franquisme. Aquest és el risc que corren; el tema de la fallida potser ens preocupa més a nosaltres, a la UE com a avaladora del deute grec. Però potser als grecs ara no els preocupa tant perquè tampoc no són massa conscients del futur que els espera fora d’una zona euro i probablement de la Unió Europea.
Raül Ramos és economista i professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona
Ernest Sena: ‘La fallida ja s’ha produït a Grècia’
1- M’agrada més parlar de la recuperació del dracma que no de la sortida de Grècia de l’euro. Perquè l’euro continuarà sent el que era amb Grècia o sense. La recuperació del dracma, que podria ser fins i tot temporal, d’un període de cinc o deu anys, el que necessités Grècia, li permetria devaluar la moneda, recuperar competitivitat i creixement econòmic. I tot i que els crèdits que té són molt grans, sempre serà més fàcil tornar-los si hi ha creixement econòmic, malgrat la devaluació, que implicaria que tindria més deutes però alhora també tindria una quitança de com a mínim del 50%. Per a Grècia tot serien avantatges. I per a la resta de membres de l’eurozona suposaria una gran tranquil·litat, perquè permetria aïllar el malalt que hi ha a casa, i, per tant, també les possibilitats de contagi. Ja hi ha hagut un cert contagi, però es podria tractar amb més tranquil·litat que no com es fa ara. La recuperació del dracma tindria uns claríssims perjudicats: les autoritats europees, que fins ara han estat negant la possibilitat de la recuperació del dracma. Quedarien en entredit la seva autoritat moral i el seu prestigi polític. Als mercats, tot i l’impacte inicial, a mig i llarg termini la situació es tranquil·litzaria, perquè tornaríem a la realitat i a deixar-nos d’enganyar.
2- Grècia no està en condicions de complir els seus compromisos financers ni amb els seus creditors. Però la fallida ja s’ha produït. La comunitat europea ja ha assumit que està en fallida, i tant és així que recomanen al sector privat una quitança del 50%. Ara la quitança està oficialment acceptada; en realitat ja fa mesos que els mercats l’han assumida. Ara, cal veure com es desenvoluparà aquesta fallida per part de l’estat grec. Com més passa el temps més disminueix la possibilitat que es gestioni de manera adequada. Fa sis mesos era més fàcil controlar la fallida perquè tingués els mínims efectes col·laterals que no ara; uns efectes que són el contagi en tots els mercats, la dificultat per pagar deute, per als crèdits privats, per a la borsa…
El govern grec no dóna massa senyals de comportar-se ni de gestionar les coses amb rigor, això també és cert; ara es descobreix que hi ha desenes de milers de milions d’euros d’evasió fiscal a Suïssa i que també hi ha milers de defraudadors… L’espectacle que ofereixen dóna poc marge de confiança. Caldria trobar alguna fórmula institucional alternativa per gestionar la fallida de la manera més ordenada possible, per exemple l’FMI; deixar-ho en mans del Fons i que hi hagi una relació bilateral amb l’estat grec. I això seria una relació bilateral entre l’estat grec i el Fons, i no com ara, que és una relació bilateral amb tota la Unió Europea; hi estem tots implicats, i no tenim prou elements per actuar sobre el malalt.
Ernest Sena és economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances
