22.10.2011 - 09:00
L’estudi és ple de curiositats, però la principal és que l’himne nacional de Catalunya, ‘Els segadors’, prové d’una cançó eròtica que cantaven els joves segadors per animar-se mentre feien feina a ple sol. Aquesta és una de les “sorpreses” que aporta l’estudi ‘Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional’ (L’Avenç) de l’etnomusicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960). El volum es presenta amb un disc que recopila quinze de les versions que s’han fet de la cançó. Ayats és també el coordinador de la nova versió fascímil del ‘Cançoner popular’ (Editorial Base) amb les 100 cançons aplegades per Aureli Capmany entre el 1901 i el 1913, com ‘El desembre congelat’ o ‘El cant dels ocells’.
A partir d’aquest inici eròtic, repassa tota la història de l’himne nacional de Catalunya…
A partir d’una anècdota molt interessant i divertida, com és que la cançó dels segadors parteix d’una cançó eròtica que cantaven els joves segadors per animar-se mentre feien feina a ple sol, puc repassar la història de l’himne i, a la vegada, la història social i emotivament cantada del país durant 150 anys.
A més, un dels atractius del volum és que inclou un disc amb diferents versions de la cançó…
Hi hem posat quinze versions molt variades d”Els segadors’, des de versions actuals de ‘heavy-metal’, disco, tecno o les oficials, fins a versions antigues, per exemple la versió de Rafael Subirachs de 1975, però també algunes dels anys 30 i una en concret que prové d’un cilindre de cera de l’Orfeó Català, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, del 1900. A més, hi hem posat la versió eròtica i també una reproducció de la versió de Francesc Alió, que va ser el primer que va editar amb voluntat de difusió la cançó dels Segadors.
Existia algun estudi de característiques similars a aquest que presenta?
Hi ha un estudi editat per la Generalitat sobre els segadors fet per Oriol Martorell, Salvador Pueyo i Josep Massot, però no era de l’extensió i dels detalls històrics que en aquest cas he intentat fer. A més, les dades han aportat una sèrie de sorpreses i novetats, i per tant espero haver aconseguit donar molta més informació i una varietat molt més gran de versions. Al final, aprofito per fer un inventari de totes les versions enregistrades i editades, algunes manuscrites, que he pogut trobar.
A què es refereix quan diu que ha trobat moltes “sorpreses i novetats”?
La primera, evidentment, és l’origen eròtic de la cançó. La segona és que quan Francesc Alió va ajuntar la lletra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb una melodia, li va fer cantar la cançó al canonge de Vic Jaume Collell, li va cantar una de les versions eròtiques que ell cantava a casa quan era jove, per tant es va tornar a ajuntar la versió de la crida de guerra amb la versió eròtica dels segadors. Emili Guanyavents va fer una nova proposta de lletra, que és la que cantem actualment i pot sorprendre que ell procedeixi d’ambients anarquistes, del socialisme utòpic, maçons i espiritistes, per tant, l’himne nacional ve d’un personatge relativament singular del segle XIX. És curiós que la cançó es difongués amb el tren. Les prohibicions del governador civil, la difusió del catalanisme i les xiulades als ministres quan passaven per les estacions amb el tren, és el que més va difondre els segadors.
Ha coordinat, també, la nova edició del ‘Cançoner popular’ d’Aureli Capmany…
El volum és l’edició de les cançons que Aureli Capmany va publicar entre 1901 i 1913. Cada una, dues o tres setmanes publicava una cançó sempre de la mateixa manera: amb un gravat d’un artista modernista que li feia per amistat, l’anotació de la música en la primera pàgina, a les dues següents el text de la cançó i a l’última alguns comentaris sobre la cançó. Feia com si divulgués fulls solts a la manera antiga de fil i cordill i anava publicant cançons tradicionals d’aquesta manera. El volum publica els 100 fulls d’aquestes cançons i això significa que és un recull molt interessant també des del punt de vista dels artistes modernistes.
L’edició inclou també les presentacions de Maria Aurèlia Capmany i de Jaume Vidal Alcover i, com a novetat, el seu estudi. Què aporta de nou?
D’una banda explico com Capmany entenia que publicar i difondre aquestes cançons era una manera de construir el país, tenia clar que el país també es construïa cantant, això era el que li donava una vivència, una emoció, un repertori compartit, una manera d’entendre les coses. Per l’altra, faig una anàlisi de les parts musicals per veure d’on surten aquestes melodies i quin interès tenen per una persona que les vulgui cantar, estudiar o fer-ne versions.
Amb quina finalitat es fa aquesta nova edició?
El cançoner té un interès general per qui vulgui tenir una joia artística, pels gravats, i també de continguts, exactament amb l’edició fascímil de l’època, cosa que pot abastar un públic interessat però d’àmbit general. També té un interès pel seu contingut musical i de cançons i també per aquella gent interessada en els gravats modernistes, perquè conté una selecció dels artistes en actiu en aquells anys.
