21.10.2011 - 06:00
L’anunci de la fi d’ETA no ha pas sorprès un dels periodistes més ben informats de la realitat basca. El director del diari Berria, Martxelo Otamendi, ha viscut de ben a prop, i en algunes ocasions personalment, un conflicte polític que fa segles que dura, però que aquests últims cinquanta havia marcat la lluita armada d’ETA. Poques hores després de l’anunci de la fi definitiva de la lluita armada, en parlem amb Otamendi, que deixa traspuar l’esperança que aquesta vegada sigui la bona.
—No trobeu que ha costat molt d’arribar a la fi d’ETA?
—El comunicat d’ahir és la culminació d’una feina de dos anys de l’esquerra abertzale. Una feina molt intensa i molt difícil al principi perquè gent de l’entorn abertzale i de fora es resistia al canvi d’estratègia. Ha calgut vèncer molts obstacles parats per a boicotar aquest canvi. No era gens fàcil arribar fins aquí, però ja hi som.
—Qui l’ha pilotat, aquest canvi?
—El canvi de passar d’una estratègia político-militar a una d’exclusivament política, més complicat que no sembla, ha tingut uns promotors molt destacats: Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usabiaga i Miren Zabaleta, ara empresonats i que passen aquests dies històrics a la presó, ben injustament, per complir una condemna de deu anys. Els tribunals han posat a la presó unes persones que en un país normal haurien premiat per haver fet això que han fet.
—El mèrit és d’Otegi, Usabiaga i Zabaleta, doncs?
—Tota l’esquerra abertzale ha fet aquests dos anys una feina impressionant: amb ajut extern, com el de l’advocat Brian Currin i companyia, i amb l’ajut intern de molta gent del País Basc que s’ha dedicat desinteressadament a fer possible el canvi d’estratègia. Aquest canvi té, doncs, molts petits protagonistes que l’han fet possible.
—L’anunci hauria estat possible sense la conferència de Sant Sebastià?
—L’anunci d’ETA que posa fi al procés és molt important, però cal tenir en compte que ha estat precedit de la conferència internacional de Sant Sebastià de dilluns, amb la participació i sota l’auspici de dirigents internacionals molt importants i d’un nivell diplomàtic excepcional. N’hi ha prou de pensar en Kofi Anan o en l’ex-ministre d’Interior francès… No hi havia el ministre d’esports, no, sinó el de la matèria més sensible en un conflicte d’aquesta índole.
—ETA ha complert allò que li demanaven?
—La conferència va tancar-se amb un comunicat molt poderós que exigeix, al primer punt, el final de la lluita armada i que insta els governs espanyol i francès a posar-se en contacte amb ETA per mirar d’esvair les conseqüències del conflicte, tan bon punt l’organització hauria fet el comunicat. I en un termini molt breu i amb tota la contundència necessària, ETA ha complert el compromís contret amb els mitjancers internacionals. Amb el comunicat ETA ha tancat cinquanta anys de lluita armada.
—Quin valor històric conferiu a l’anunci d’ahir?
—Ahir va ser un dia per a recordar totes les víctimes, totes. Per a recordar tots els qui s’han acostat al procés per ajudar a resoldre el conflicte. Va ser també un dia d’esperança per a molta gent. Molta gent podrà anar-se’n a dormir tranquil·la perquè demà, a l’hora de llevar-se, no haurà de mirar sota el cotxe. I molta més gent dormirà tranquil·la perquè no temerà ser víctima d’una ràtzia policíaca pel fet de ser jove i moure’s en l’activisme polític i social. No hauràs de patir per si et tanquen el diari, ni per si et poden torturar qualsevol dia. És un dia important per a molta gent. Probablement, el dia més important de la política basca d’aquests últims trenta anys.
—Sense la lluita armada d’ETA s’acaba el conflicte basc?
—L’anunci de la fi d’ETA no resol, per se, el conflicte. Perquè ja hi havia conflicte abans d’ETA, com demostra l’existència del PNB, i n’hi continuarà havent ara. Encara que no hi hagi lluita armada, el conflicte continuarà ben viu i caldrà trobar les vies polítiques de resolució. Per això és molt important el punt quart de la declaració de Sant Sebastià, que recomana la formació d’una mesa de partits per a arribar a un acord final de resolució del conflicte. I en el punt cinquè els mitjancers internacionals s’ofereixen a col·laborar-hi per arribar-hi.
Kofi Anan, Jonathan Powell, Bertie Ahern i companyia no van venir al País Basc a fer una visita turística, sinó a contribuir amb la seva immensa experiència a segellar un projecte final de pau i a definir el marc que permetrà de portar-lo a la realitat; de portar-l’hi des d’un punt de vista polític, sempre amb mitjans democràtics i pacífics.
—Què us ha semblat la reacció de la part espanyola?
—El president José Luis Rodríguez Zapatero sabia perfectament que tot això anava en dansa. Entre més raons, perquè, si el president espanyol no ho hagués volgut o no ho hagués permès, hauria estat impossible de reunir dignataris internacionals de tant de relleu a la conferència de Sant Sebastià. Zapatero ho sabia perfectament, fins i tot, probablement, tenia esment dels termes de la declaració que es va llegir dilluns. A més, em fa l’efecte que tampoc Mariano Rajoy no va boicotar la conferència, per molt que alguns dels seus s’expressessin amb una bel·ligerància desmesurada. Però Rajoy no la va boicotar, perquè hauria estat molt difícil que Zapatero facilités la conferència sense, si més no, la passivitat de Rajoy. Amb el temps, ja veurem i ja ens explicaran alguns periodistes bascos quina ha estat la història soterrada dels fets d’aquesta setmana. Però res no s’hauria fet sense el permís diplomàtic de Zapatero i Rajoy.
—Quin pas toca fer ara?
—Encara que tan solament tingui un mes de vida, el govern actual ha de fer ràpidament un gest d’humanització de la situació dels presoners. Ha d’acostar els presoners ràpidament, encara que s’escudaran en el poc temps que els resta. Però han d’humanitzar aquest moment del procés. Si ho fan, Zapatero s’endurà la glòria d’haver estat el president que ha posat les bases de la fi del conflicte. Però ha de demostrar el coratge necessari i prendre la determinació de fer allò que cal fer.
