07.10.2011 - 06:00
Recordar Anna Politkòvskaia. Llegir-la, rellegir-la. Maldar perquè tingui ressò arreu la seva veu crítica sobre la Rússia actual. Escoltar una vegada i una altra la multitud de víctimes anònimes que a la seva obra tenen un rostre. Demanar incansablement que el seu assassinat no resti impune. Tot això podem fer avui per Anna Politkòvskaia, en el cinquè aniversari del seu assassinat. I donar suport als seus companys de redacció de Nòvaia Gazeta, com vam fer dimarts amb Elena Milàixina, que ens va commoure parlant al Col·legi de Periodistes, al lloc mateix on Anna ens havia parlat el 2002.
La primera vegada que vaig entrevistar Anna Politkòvskaia, el 2001, a Londres, acabava de sortir de Rússia per por que no l’assassinessin. Em va dir: ‘Només tinc un llibre publicat, però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts.’ Em va dir també: ‘Quan les persones són executades en un territori determinat i per causa de la seva nacionalitat, és un genocidi. La destrucció inclou infants, dones, dones embarassades i tot, qualsevol persona. He estat present a l’obertura de fosses comunes secretes, hi he vist tots els cossos amb senyals de tortura. A molts, els havien arrencat el cuir cabellut. Les mans i els peus, lligats amb filferro. La gent havia estat torturada de les maneres més horribles, amb tortures medievals, eren cossos amputats. Puc entendre fins i tot que es pugui arribar a sospitar que tots els homes són guerrillers, però quan veus els cossos dels infants i de les dones a les fosses t’adones que és un genocidi.’
M’explicà també que l’havien detinguda: ‘Vaig ser arrestada a Txetxènia per l’exèrcit rus perquè aplegava informació sobre la vida i els sofriments dels civils. (…) Els de la meva revista, Nòvaia Gazeta, i alguns altres companys de Moscou es van moure. Al cap de tres dies em van deixar anar.’ En aquella primera conversa, Anna no em va dir res del seu propi sofriment durant la detenció. Quan ella ja se n’havia anat, un escriptor rus em va explicar que, el primer vespre que la tenien detinguda, els soldats la van treure a fora i van simular una execució. Dispararen, però sense tocar-la. Era un avís. A l’últim moment la deixaren en vida. Això mateix havien fet a Dostoievski, salvat de la forca a l’últim instant. Poques setmanes després d’aquella entrevista a Londres, Anna Politkòvskaia va tornar a Rússia, tornà a Txetxènia, continuà investigant, continuà escrivint, continuà sofrint persecució, l’enverinament, les incessants amenaces de mort. La vam convidar tres vegades a Barcelona, on va testimoniar de la crueltat de les campanyes de l’exèrcit rus a Txetxènia –també dels crims de les milícies txetxenes— i del sofriment dels civils. Va venir a recollir el premi Manuel Vázquez Montalban de periodisme internacional. Vam comunicar-nos regularment a través del PEN internacional fins que l’assassinaren el 7 d’octubre de 2006.
Quan es va traduir ‘Txetxènia, la deshonra russa’, Anna hi explicava en un post scriptum aquella primera detenció per l’FSB (l’hereu del KGB). Hi relatava com, després d’un interrogatori amb múltiples amenaces, el comandant Duràkov li va proposar d’anar a prendre un bany per tal de ‘disfrutar d’una estona plegats’. Anna només escriu: ‘Vaig refusar la invitació’. El comandant ordenà llavors que preparessin l’execució. Els soldats la van escenificar amb tot detall. Després del simulacre van continuar interrogant-la tota la nit. D’aquella entrevista, al ‘post scriptum’, Anna no n’explica res més. Només diu: ‘Me’n penedeixo? Gens. Encara que vaig tenir una crisi nerviosa i que encara avui tinc dificultats per a parlar d’alguns detalls de la meva detenció, no em penedeixo de res. He pogut comprovar personalment que els meus personatges, els herois dels meus reportatges, no han mentit. Ningú no podrà acusar-me d’inventar-m’ho, perquè ho he experimentat en la meva pròpia carn.(…) La majoria dels qui han estat torturats i tractats sàdicament han mort. En el seu cas l’execució no va ser cap farsa. I jo sento ara que visc per ells…’
Qui sí que explica més coses és l’editor francès de Politkòvskaia, Jean-François Bouthors, en un llibre d’homenatge a la periodista russa publicat a París després del seu assassinat. Hi conta la conversa que Anna va tenir amb el comandant Duràkov durant la detenció. El comandant l’havia convidada, literalment, a ‘una estona de plaer plegats’. Anna va refusar. Llavors Duràkov, davant d’una dona que es jugava la vida per no sotmetre’s, li digué : ‘No et puc comprendre. Què busques?’ I Anna Polikòvskaia li contestà : ‘Efectivament, no em podreu comprendre mai perquè no heu llegit Tolstoi’.
Bouthors, que vol homenatjar-la, interpreta la frase: ‘Anna li deia alguna cosa com ‘Jo sóc qui sóc, m’arrisco amb consciència, perquè la meva força s’arrela en la més gran tradició humanista i espiritual de la literatura russa. Després d’haver llegit Tolstoi, per no citar més que ell, no puc ser altrament, no puc renunciar a mi mateixa ni a la recerca de la veritat.’
Ho va dir ella mateixa al seus botxins: no em podreu comprendre mai perquè no heu llegit Tolstoi. A ella, la van assassinar perquè sí que l’havia llegit i la volien fer callar.
Amb el crim d’Anna, amb la impunitat dels assassins i la farsa dels judicis, amb la comèdia electoral que aquests dies ha posat en escena a Moscou la burla de la democràcia, amb l’assassinat de periodistes i de la veritat, amb la tortura d’adults i d’infants, s’agredeix dia a dia la gran tradició humanista i espiritual russa. Anna Politkòvskaia en forma part. Avui, com una baula més, des d’aquesta tradició ens acull als seus llibres, que no callaran mai.
Carles Torner, escriptor.
