30.09.2011 - 20:07
Ens vam conèixer fa uns anys a través d’una amiga, l’Elisenda. Aleshores jo feia de coordinador pedagògic d’una entitat que es deia Xino Xano, en la qual va venir a treballar com a monitor. Després també va fer de mestre. Ens vam fer molt amics.
Tenia una creativitat singular. En diverses ocasions havíem conversat sobre literatura, art i història… I sempre m’impressionava la seva visió particular de les coses. Propiciava debats rics i amicals com poca gent fa. Era una persona terriblement amable, oberta i positiva. Mentre va treballar amb nens, de mestre i monitor, era molt estimat pels nens. Dels més estimats.
I aquesta mort covarda i bruta és dolorosa… És molt dolorosa perquè en Salvador tenia 32 anys, perquè era un poeta que prometia i perquè es trobava en el punt més alt de creativitat. És una pèrdua devastadora tant per als amics com per al país i la literatura. L’últim llibre, ‘els cossos oblidats’ era la punta de llança més alta que havia creat. Una gran obra, que ens ha deixat…
Mira, ho sento però encara no m’acabo de creure com ha pogut passar. Encara estic en estat de xoc. Tinc que sensació que és una broma i que algú em donarà un copet i em dirà: ‘tot això és una broma’. Però llavors m’adono que malauradament no ho és… I tot plegat amb una mort tan absurda: una matinada, al carrer i apunyalat. I tot per una puta bicicleta.
Per mi és la pèrdua d’un amic estimat, ostres… un amic de 32 anys! I al qual li quedava molta molta corda… Mira, com m’ha dit la meva àvia avui: ‘almenys que la seva obra, els seus versos, els seus mots, la seva poesia, la puguem difondre i estendre’. Aquest és el millor homenatge que si li pot fer, que el recitem, que fem córrer els seus mots i els escampem per la terra i el cel. Ell ja no tornarà, caram, però la seva poesia roman. I són aquests versos, els seus versos, els que fan que encara el sentim viu.
Pau Vinyes, historiador, amic de Salvador Iborra
(comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb)
