29.09.2011 - 21:10
S’ha confirmat que la víctima mortal de l’apunyalament d’aquesta nit a Ciutat Vella, a Barcelona, és el jove poeta Salvador Iborra (bloc ‘La ruta desconeguda‘ i facebook), segons fonts d’Europa Press. Els mossos han rebut un avís a la matinada que els alertava d’una baralla al carrer. Quan han arribat els agents han trobat la víctima malferida per arma blanca. Els serveis sanitaris no han pogut fer res per salvar-li la vida.
Iborra Havia nascut a València el 1978. Es va llicenciar en Filologia Catalana per la Universitat de València (UV) i estudiava un màster en Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona. Va publicar els poemaris ‘Un llençol per embrutar’ i ‘Les entranyes del foc’, encara que el major reconeixement el va obtenir amb ‘Els cossos oblidats’, que li va valer el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt el 2009.
Precisament l’any passar l’escriptor i periodista Sebastià Benasar li va presentar ‘Els cossos oblidats‘ (Onada Edicions) i en un apunt hi va incloure uns versos:
“Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços”.
Bennasar va escriure una crítica del llibre al Diari de Balears. Deia: ‘Ala llarga llista de poetes que ha sorgit en els darrers temps hi hem d’afegir un nom, Salvador Iborra, nascut a València el 1978 i de qui ens arriba ara el tercer poemari –el de la consolidació–, Els cossos oblidats. Es tracta del treball que li valgué el premi de poesia Jaume Bru i Vidal del 2009 i la publicació del text per Onada Edicions, editora radicada a Benicarló que ha posat un embolcall ben agradós a un contingut de luxe. Iborra ha bastit un poemari on la pèrdua és el tema principal. Així les coses, cada un dels cossos oblidats és un amor que s’ha transfigurat en el record, ben sovint dolorós, que és l’únic que queda en el paisatge després de la batalla.’
‘Els poemes d’Iborra es caracteritzen per una versificació molt llarga, plena, complaent per al lector que busqui una narrativitat en el poema que dista molt dels simples jocs artificials amb el llenguatge que abunda darrerament en nombrosos poemaris. No, Iborra s’implica en el seu poema, en el missatge que vol transmetre i en la forma del text. Vol dir això que és un poemari simple? No, ans al contrari, vol dir que és un poemari on la forma i el fons es conjuguen de manera magistral per crear en el lector un estat d’ànim que sovint frega la devastació: I entreguem-nos una darrera vegada / a la luxúria que el desamor conserva / amb aquella calidesa pura dels abandonats.’
La crítica continua: ‘Els cossos oblidats aplega 39 poemes on es pot veure la llarga influència-homenatge de poetes tan fonamentals de la nostra literatura com Ferrater (boníssim el poema titulat Strong SilentMan) i Estellés, però també el jo cambla postmodernitat, entesa en l’accepció de mescla de cultura alta i cultura popular en un sol text. Així les coses, el cafè o l’esperma es mesclen amb Derrida o Wittgenstein per provocar-nos daltabaixos emocionals molt semblants als que devien sentir els soldats escoltant Lili Marleen, un altre dels punts estratègics del poemari.’
Aquest és un treball sobre la pèrdua i també un llibre que incorpora els no-llocs com a espai estratègic on dissoldre aquesta pèrdua. Trens, aeroports, ponts quecomuniquen entre un lloc i un altre són espais vitals que impregnen una poesia que té reminiscències anglòfones però que no oblida mai les arrels mediterrànies com quan el poeta canta a València. Aquests no-llocs, aquesta pèrdua, aquesta desolació, queden demostrats en el tríptic nord-americà quemereix comentari a banda: ‘Austin, Texas’, ‘Alleujament per a estranys’ i ‘Arizona’, tres grans poemes tristíssims en un poemari de gran mestria conceptual, formal i, allò que és més important, espiritual.’
El seu bloc és encapçalat amb una cita de Derrida: ‘L’affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans l’attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de cette fin qui n’arrive pas à arriver. [Jacques Derrida] Extrait de la revue Le Monde de l’éducation – septembre 2000.
