21.09.2011 - 06:00
Un camp immens a recórrer i explorar es van trobar Montserrat Bacardí i Pilar Godayol quan van emprendre fa deu anys el ‘Diccionari de la traducció catalana‘ (Eumo), que s’acaba de presentar. ‘Ningú no havia estudiat mai ni la traducció catalana ni l’occidental’, diu Bacardí; i que la idea del diccionari era de bastir una història de la traducció catalana.
El volum, de 700 pàgines, conté 1.030 entrades fetes per 84 col·laboradors. Bàsicament són de traductors de totes les èpoques i territoris, fins els nascuts l’any 1950.
Al diccionari, hi apareix tothom que tingui una traducció publicada, si més no, i sempre que se n’hagin trobat algunes dades biogràfiques. Per facilitar la cerca, el diccionari conté un índex de traductors, un índex de títols, un índex d’autors traduïts i un índex d’obres traduïdes.
Joaquim Sala-Sanahuja, membre del consell assessor, ha fet observar que és un diccionari exhaustiu de la traducció catalana i que, com a tal, és una mostra d’una certa escena de l’experimentació feta amb la llengua. ‘Sense la traducció, diu Sala-Sanahuja, el català segurament que ja no existiria, perquè la traducció catalana ha servit per importar models estètics i alhora per aconseguir un model literari ric i adaptable. L’evolució que ha fet el català aquests darrers cent anys, llengües com l’anglès o el francès l’han feta en quatre-cents. Per això la llengua catalana té un volum de traduccions desproporcionat en relació amb el nombre de lectors.’
Entre els propòsits del diccionari, Montserrat Bacardí assenyala el de donar relleu a l’obra dels traductors més reputats i a la labor d’alguns traductors en un moment determinat; el de rescatar de l’oblit un gran nombre de traductors; el de presentar una faceta diferent dels intel·lectuals que han excel·lit en uns altres àmbits, però que també han fet traducció; el de descobrir grans traduccions anònimes (com les de la Bíblia o del ‘Decameró’ medieval); descobrir els autors de traduccions no signades; inventariar traduccions inèdites exímies; recuperar veus femenines en el camp de la traducció (no arriben a un centenar).
En el cas de les traduccions inèdites, Bacardí esmenta un fet increïble: Joan Francesc Vidal i Jové va traduir el 1966 ‘Ulisses’ de James Joyce: una part de la traducció la féu a partir de la versió francesa (en la qual Joyce havia intervingut), si bé tenia un parent anglès que l’ajudava. Miraculosament, passà la censura (‘no devien entendre res o no se’l devien llegir’), però l’editor encarregat de publicar-lo no ho va arribar a fer mai. Hauria estat la primera traducció publicada de ‘Ulisses’ a la península.
Des de Ramon Llull i les ‘Homilies’ d’Organyà
El Diccionari de la traducció catalana es remunta a Ramon Llull i les ‘Homilies’ d’Organyà, comenta Bacardí. Reflecteix la història de la cultura i de les tècniques de traducció. La traducció que es fa a l’edat mitjana és prodigiosa, ben comparable a la gran producció literària coetània. Després hi ha una davallada, tant en traduccions com en la poca volada intel·lectual que demostren. A final del segle XIX i al primer terç del segle XX la traducció torna a viure un moment esplèndid, fins que amb la guerra i la dictadura s’estronca i durant vint anys pràcticament no es publica ni una sola traducció. A partir dels anys seixanta la situació torna a canviar i la dècada dels vuitanta el traductor ja es professionalitza.
