19.09.2011 - 06:00
Amb una població que no arriba als 800.000, Xalapa té un toc de país antic, amb teulades altes i colonials, cobertes de teules vermelles, i amb carrers de llambordes. Als barris, la gent encara et diu bon dia per més que no et conegui. Als matins, el cim nevat dels 5.600 metres del Citlatépetl presideix el paisatge mentre els nanos uniformats van a escola. I a la nit, a la plaça del centre, els passejants compren xurros o blat de moro bullit amb formatge i pebre picant, sovint entre una boira espessa que hi dóna un aire encara més bucòlic. En Sisa diria, sense ironia, que Xalapa és domèstica i és una postal. I en pocs mesos, jo calculo que quatre, la postal s’ha anat cremant.
Escric això un dimarts* al vespre, amb les vies principals de trànsit desertes i la postal totalment calcinada. A l’avinguda de Ruiz Cortines, una de les més transitades de la ciutat, no hi circula ni una ànima. Ho sé perquè la tinc aquí a la vora i ho acabo de veure des del balcó de l’habitació de dormir. És un dia feiner, però sembla un diumenge a les quatre de la matinada.
Fa tres hores hi ha hagut “balacera”, és a dir tiroteig. Un altre cop. En aquests moments, els principals carrers estan tallats per camions de l’exèrcit. Hi ha bloquejos militars. Uns vianants s’han refugiat en una església, a uns estudiants les autoritats no els han deixat sortir de la seva universitat i s’han sentit trets a diversos llocs de la ciutat, incloent-hi al voltant del mateix edifici on la meva dona, en estat de cinc mesos, té una ecografia demà a les vuit del vespre.
Ningú no avisa que la guerra ha començat. La televisió i la ràdio no informen, i només les xarxes socials i algun diari electrònic s’escapen de la censura. I cada cop menys, pequè fa dues setmanes, dos repòrters ciutadans van ser detinguts a Veracruz (a 100 quilòmetres d’aquí) acusats de terrorisme per piular rumors no confirmats per twitter que van causar alarma social. Tots dos han denunciat tortures.
En poques setmanes ens hem acostumat a veure combois de Hummers militars farcits de gent amb passamuntanyes, cascs i armilles antibales. A sobre de cada cabina del conductor, hi han instal·lat una metralladora enorme, que un soldat, dempeus, engrapa amb les dues mans, a punt per disparar. La resta de soldats, set o vuit per camió, duen unes metralletes de la mida d’un nen de sis anys. Aquest migdia n’he vist dos, de combois així, un de quatre vehicles i un altre de dos, quan anava caminant a un restaurant per veure el partit entre el Barça i el Milan.
La darrera balacera ens havia tocat diumenge. Tornàvem a casa després de dinar a fora per commemorar la Diada Nacional del meu altre país i des del despatx, la meva dona i jo vam sentir ràfegues. Ens vam pensar que eren piules, ara que s’acosta el 16 de setembre, dia de la independència de Mèxic. Al cap d’uns minuts, una amiga em va enviar un SMS: “Hola! q hay balacera x tus rumbos segun twitter? [Hola! Que hi ha tiroteig per on vius segons twitter?]. Jo encara li vaig contestar que no, que hi havia soroll però segurament no eren trets. I sí que ho eren. Sonaven tan a prop que el primer ens vam pensar que era alguna cosa que havia caigut a la cuina i vam baixar a veure si tot estava bé.
Al gener, havíem tingut el primer avís, un enfrontament entre “narcos” i policies que es va acabar amb 16 morts. No en vam fer gaire cas perquè ens van dir que era un fet aïllat i ens ho vam voler creure. Després al maig, jo estava a casa tot sol a punt per anar a un concert, i vaig sentir focs artificials, com una traca. I què cony una traca, era una balacera amb kalàixnikovs a una cantonada de casa. I cotxes i camionetes a tota pastilla amunt i avall i sirenes i més sirenes de policia. Quan vaig sortir al carrer, la gent estava dreta a fora de les cases, parlant del que estava passant, del poc acostumats com n’estàvem tots plegats. Alguns fins i tot ho van observar tot des del terrat, com qui té un piset amb vistes a un camp de futbol de tercera divisió i mira un partit des del balcó. La premsa al dia següent només hi va dedicar un breu sense detalls. Es parlava de si hi va haver cinc morts, de si no hi va haver detinguts. Ningú no ho sap, ni els periodistes locals que conec.
A l’estiu, n’hi va haver més, de balaceres. Una va acabar amb 11 morts, alguns dels quals les autoritats volien fer passar per delinqüents i eren gent normal de Xalapa. En una altra hi va morir una família que conduia pel lloc equivocat un diumenge a la tarda. N’hi ha hagut més però ja hem perdut el compte.
I ara, una nit de mitjans de setembre, els carrers de Xalapa estan buits i no se sent cap soroll. No hi ha ningú a les finestres, ni encara menys als terrats. Se sent alguna sirena aïllada molt de tant en tant. I la gent d’aquí deu estar com jo, trista i plena de ràbia per una guerra que ens ha arribat sense que fos nostra. La por ha guanyat. Mèxic té por.
* Dimarts 13 de setembre de 2011
