06.09.2011 - 06:00
Després de ‘Els taxistes del tsar‘ (Empúries, 2007), ‘Una educació francesa‘ (L’Avenç, 2009) i ‘Un país de butxaca‘ (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l’escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb ‘La melancolia dels oficials‘ (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)
Diu Bezsonoff que ‘La melancolia dels oficials’ marca el seu retorn a la novel·la, però que no abandona la línia memorialista que l’ha ocupat aquests darrers anys: té al calaix una altra novel·la i el volum ‘Les meves universitats’.
—Bo i essent ficció pura, aquesta nova novel·la també va lligada a la vostra biografia?
—És la meva prehistòria, perquè els meus pares em van concebre a Bône (Bona en dèiem en català, i ara es diu Annaba), ciutat del nord-est d’Algèria. El meu pare era militar destinat a Algèria i una setmana abans del meu naixement la mare se’n va anar a Perpinyà. Això bé deu comptar.
—La influència francesa és forta encara a l’Algèria actual?
—Sí i no. Sorprenentment, Algèria s’ha mantingut francesa en molts aspectes: els diaris, una bona part dels programes televisius són en francès. La relació entre Algèria i França és molt intensa encara. Com va dir De Gaulle a Malraux: Algèria es mantindrà francesa com la Gàl·lia va mantenir-se romana.
—La novel·la comença i s’acaba amb el general De Gaulle, que hi resta molt malparat.
No em cau bé De Gaulle, certament, però és un personatge molt interessant, un bon escriptor. Va escriure unes memòries excel·lents.
—Com vau concebre ‘La melancolia dels oficials’?
—Uf, és complicat. Aquest llibre vaig començar d’escriure’l fa quinze anys. Al principi vaig concebre la novel·la com una continuació de ‘La presonera d’Alger‘ (Empúries, 2002), però després, per raons d’argument i de concordança, em vaig encallar i vaig abandonar el fil. Més tard el vaig reprendre incorporant-hi una història de tràfic d’armes i d’espionatge i encara hi vaig sumar dos llibres més, fallits al primer estadi. Així, doncs, és a partir de quatre novel·les avortades que neix ‘La melancolia dels oficials’. M’ha costat molt d’unificar-les. Podria fer un altre llibre explicant la gestació d’aquest.
—Quin mètode feu servir per escriure?
—El material que escric i descarti momentàniament, el vaig guardant a ‘la pedrera’, que en dic jo, que és un espai ple d’escrits i d’ideees que recuperi de mica en mica. Pensa que no escric mai una història de cap a cap, i després la vaig afinant. Jo escric unes planes i les rescric i no les deixi fins que em semblen ben depurades. D’aquesta manera, quan acabi d’escriure un llibre ja el tinc enllestit del tot al 90%. A banda el mètode, les històries i els diàlegs vénen de llocs insospitats, Per exemple, a ‘La melancolia dels oficials’, hi incloc un diàleg literal d’una film que em va inspirar: ‘Avec la peau des autres‘ (1966) del director Jacques Deray, amb Lino Ventura i Jean Bouise.
—I quina mirada oferiu d’Algèria?
Una mirada contrastada: he procurat de ser honest, d’explicar les coses com van passar.
—D’ironia, no n’hi falta pas…
—Més que no pas ironia hi he posat humor. Però sigui ironia o humor, al final allò que compta és que la novel·la faci riure, que la gent ho passi bé. He volgut fer un homenatge als films d’espionatge que es feien els anys cinquanta, films de qualitat, de diversió intel·ligent, com les que protagonitzava l’actor Eddi Constantine fent de Lemmy Caution. Un homenatge al cinema popular (no populatxer) d’aquell temps.
—La ironia ja comença amb aquesta ‘melancolia’ del títol…
—És un llibre molt trist. El protagonista perd la seva amant, va envoltat de torturadors, perd el millor amic, organitza un assassinat… I al final descobreix que tot això no ha servit de res. N’hi ha per a tornar-se melangiós.
—Feu-me una descripció del protagonista.
—El comandant Daniel Valls neix, com jo, a Nils, al costat de Perpinyà, el 1920. Passa la infantesa a Pointe Noire (Congo), i un cop acabada l’acadèmia militar, el 1939, participa en la campanya del 1940, però no pas contra els nazis, sinó contra els italians, als Alps. Després va a l’Indo-xina… Tot això, ho conti en un altre llibre, ‘Les rambles de Saigon‘ (Llibres del Trabucaire, 1996).
—Ho feu gaire, això de passar els personatges d’una novel·la a una altra?
—Déu n’hi do, però la gent no se n’adona. A ‘La melancolia dels oficials’ hi ha un personatge, Maurice Leccia, el millor amic de Valls, que apareix a ‘La presonera d’Alger’, a ‘Les rambles de Saigon’ i és el personatge central de ‘Les amnèsies de déu‘ (Empúries, 2005). I ja tinc al cap una novel·la que passarà a Saigon l’any 75, quan va caure la ciutat sota els comunistes, i hi sortirà en Valls.
—I què us va empènyer a tractar d’Algèria?
—Fa trenta anys que llegeixi sobre Algèria; en tinc una biblioteca sencera. Fins i tot tinc la guia telefònica de l’any 1961 d’Alger i d’Orà. Les vaig comprar per internet. Hi ha molta informació en una guia telefònica. A sobre, tinc molts amics d’allà, en especial un que ho recorda tot, que va anar-se’n d’Algèria a divuit anys, que m’ha explicat un munt de detalls que jo he adaptat a la novel·la.
—Què hi trobarà, doncs, el públic en aquesta novel·la?
—És una bona iniciació a la guerra d’Algèria, però sempre cercant que el lector ho passi bé, que conegui d’una manera lúdica una part de la història del país veí. Vull que el lector, tot entretenint-se, esdevingui una mica més culte.
