10.08.2011 - 06:00
La crisi del deute, tal com s’ha anat gestant tota la crisi, és de solució difícil. La política d’ajustament aplicada solament ha fet caure més l’economia. Hem arribat a un punt en què o bé ataquem els mals estructurals o entrarem en una fase de crisi contínua.
Els mals són estructurals
Per exemple, ningú no se’n recorda, però el deute de l’estat espanyol de primer va ser privat. Van salvar els bancs i ara el deute és públic. És a dir, ha passat d’un cantó a l’altre i el sector públic n’ha sortit perjudicat. A més, el Banc Central Europeu ha tractat d’una manera asimètrica els uns i els altres: ha donat quantitats immenses de diners a tipus d’interès molt baixos als bancs i això els ha permès de reciclar els seus deutes; en canvi, quasi no ha comprat deute públic dels estats.
Un altre element que cal tenir en compte és la rebaixa de la pressió fiscal, particularment a l’estat espanyol, perquè els pressupostos públics se n’han ressentit. Als EUA també passa, hi ha un tipus d’imposició del tot classista. La coartada que els impostos desanimen la inversió és mentida: s’ha comprovat que la rebaixa fiscal no crea ocupació, sinó, en tot cas, deute.
La crisi del deute posa en evidència que hi ha mals estructurals. Per començar, la globalització ha fet que hi hagi països deutors i països amb excedents, com ara Alemanya i la Xina. Per tant, el model de comerç internacional que es justifica sempre per regular l’economia no funciona i genera desigualtats. D’una altra banda, hi ha una distribució desigual de la renda, accelerada tant per la política impositiva com per la de fixació de salaris. Hi ha massa gent excessivament rica i massa gent excessivament pobra.
Les solucions
Per resoldre-ho, no hi ha una sola solució: caldria fer una política per a reequilibrar el comerç internacional i repensar la distribució de la renda. A més, les institucions públiques han de canviar d’enfocament: han acceptat el deute, creuen que han de redistribuir en favor dels rics i que la liberalització dels capitals no es pot aturar. Han d’adonar-se que haurien de fer exactament la contrària, perquè els mals especulatius provenen de la llibertat amb què es deixen actuar.
Hi hagut una corrupció sistemàtica dels poders polítics, que han respost més als interessos d’uns grups minoritaris que no pas als de la societat. En la meva professió, entre els economistes, el corrent dominant és el neoliberal i això ha donat arguments tècnics que han portat a aquest desastre.
En aquests moments s’ha vist clar que els qui manen al món són com un capità de vaixell que no sap on va. Cal que considerin els mals estructurals existents i que s’han de revisar moltes coses: des de les teories que expliquen els tècnics assessors fins a tocar interessos intocables.
Ara com ara hi ha un debat de molt poca altura, molt capficat en el dia a dia. Si fem una mirada enrere, totes les reformes aplicades no han anat en el sentit de rectificar els errors del passat, sinó que són pedaços que no han servit per arreglar res.
Això que es fa ara a Europa es va fer fa quinze anys a l’Amèrica Llatina i ja sabem com va acabar. Per superar la crisi del 29 van caldre quinze anys i una guerra mundial i la crisi dels setanta va ser un pas enrere comparat amb tot quant s’havia avançat amb el keynesianisme. Per tant, no és estrany que costi tant de canviar de mentalitat. Tot i amb això, els ciutadans hem de lluitar pels nostres drets.
El paper de la Xina
La Xina ha centrat tota la seva política a exportar i ha frenat el consum intern. Sincerament, no entenc com es pot presentar com un model de competitivitat un país amb una manca de llibertat flagrant, amb una de les societats amb menys drets del món. És una dictadura d’un únic partit que es converteix en creditor mundial de primer ordre. Li han permès d’arribar fins aquí i ara té un poder incalculable.
Una gran part del creixement econòmic xinès és gràcies a les grans empreses occidentals que hi han traslladat la producció per abaratir costos i que han enfonsat el mercat de treball intern. L’exemple clàssic espanyol és Inditex, que produeix els teixits allà.
Albert Recio, professor d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
