Lectures d’estiu: ‘L’elegància del número zero’

És la història d’en David, un noi d’un poblet fronterer, que s’està amb la mare, vídua, i un cosí orfe, en Pol, dos anys més gran i que el té fascinat. ‘No és una novel·la d’aprenentatge al peu de la lletra’, comenta l’autor, Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964), ‘però s’hi reflecteix una educació sentimental, que és més una violentació de la identitat personal, que en David projecta en el seu cosí, amb les il·lusions i frustracions que d’aquest fet es deriven.’ La novel·la ‘L’elegància del número zero‘ (Proa) acaba de guanyar el Premi el Setè Cel a obra publicada, de la biblioteca pública de Salt.

Continua en Muntada: ‘El protagonista referma la seva personalitat en un joc de sinuositats entre ell i el seu cosí. També en un contrapunt de passió i raó, encara que hi predomina la sobirania dels instints i el càlcul passa a segon terme. I l’Agnès, que apareix de bon principi, afavoreix força relacions triangulars.’

‘Ara els protagonistes vorejarien la cinquantena. Amb les il·lusions frustrades, es refugien en detalls minúsculs per a poder continuar vivint en llibertat, amb el sexe com a via d’escapament, com un últim refugi contra la saturació ideològica. Els protagonistes renuncien a canviar el món.’

I el número zero del títol, què és? ‘Una idea suggestiva, una metàfora molt poderosa del no-res i alhora de l’absolut. Perquè el zero ho inclou tot. El protagonista contempla i refusa alhora tota la realitat: cerca el buit, en la mesura que incideix tan poc com pot en la realitat; s’adona que la millor cosa d’ell està en el seu cosí, que ell es redueix al zero. També hi ha una importància dels no-llocs com a intent de calmar l’esperit: llocs de pas, però no de vida.’

I l’elegància del zero? ‘Té a veure amb dues obres literàries que tinc de referència: l’una és ‘Bartleby, l’escrivent’ de Herman Melville i l’altra, ‘L’home sense atributs’ de Robert Musil. En aquesta darrera novel·la Enrico s’obsedeix a donar sentit inte·lectual a la seva existència, fins que s’adona que és inútil. I en aquest fet hi ha un no sé què de derrota bella, de saber admetre la derrota amb elegància.’

Però triar uns personatges que coincideixen amb l’edat de l’autor, deu ser intencionat… ‘No hi ha voluntat de retrat generacional. No vull reflectir la complexitat d’una època, però, és clar, no puc negar que inserir-hi els personatges permet uns elements de retrat generacional: ranegen els cinquanta, han fet estudis universitaris, han passat d’un entorn rural a un d’urbà, han viscut la transformació del paisatge rural, han transgredit les normes morals…’

‘Jo sóc extremadament nominalista; per mi, hi ha els individus. I també unes coordenades generacionals, sí, però que s’han de controlar i relativitzar. Potser diria que la generació nascuda els anys seixanta s’ha trobat amb dos taps: el del postfranquisme i el de les grans utopies ideològiques alliberadores. Dos dogmes granítics que ens han fet que conduïm tot mirant endavant i el retrovisor. És una generació que ha hagut de trobar uns sistemes propis per a superar aquests dos taps.’

I ho ha aconseguit? ‘Vull creure que sóc una mostra d’aquesta conquesta. Avui les veus d’aquesta generació comencen a emergir, però són estalonades per una nova generació tecnològica, que no comprèn fàcilment els valors que hem conquerit.’