‘La voluntat inicial, a l’hora d’escriure les rondalles, era de salvar l’idioma’

Aquest estiu VilaWeb dedica un especial a la rondallística d’Enric Valor, en ocasió del centenari del seu naixement. Valor va recollir i treballar trenta-sis rondalles valencianes. Rosa Serrano, artífex de l’editorial Tàndem, en va editar una versió abreujada per a les escoles, que és la que us oferim. Serrano va conèixer en profunditat l’escriptor, com a responsable del volum ‘Converses amb un senyor escriptor‘, en què l’escriptor esgrana tot de records. Per això comencem amb una entrevista amb Rosa Serrano, amb la idea de situar la persona i la rondallística d’Enric Valor, que el 22 d’agost farà cent anys que va néixer.

—Quin paper ha jugat Enric Valor en la literatura catalana?

Hauríem de dividir la trajectòria d’Enric Valor en dues etapes, perquè va publicar la seva obra de manera esparsa, tardana, en diferents editorials… i això va fer que  no tinguera la presència ni el reconeixement que havia de tenir. Fins el 1990 va ser conegut sobretot pel seu treball de rondallista i gramàtic. Després, a partir del 1991, quan ens va oferir (a Tàndem) la publicació de la tercera obra inèdita que tancava el Cicle de Cassana, va començar un punt d’inflexió en el reconeixement i popularització de la seva obra. Perquè es van fer moltes presentacions arreu i va donar moltes entrevistes. Després Tàndem va començar a publicar-li la seva Obra Literària Completa i ja se’l va reconèixer com un escriptor de referència. Alhora, i molt important també, la seva novel·la ‘L’ambició d’Aleix’ es va incloure al currículum de batxillerat, al costat de l’obra de Mercè Rodoreda.

—’L’ambició d’Aleix’ va ser la primera novel·la que va publicar?

Sí, però va tenir molts problemes amb la censura, perquè Enric Valor en un fragment de la novel·la justificava l’adulteri. Els problemes amb la censura el van desmotivar molt i aleshores, el seu amic Manuel Sanchis Guarner el va animar a recollir l memòria oral i popular que encara es mantenia en els pobles del País Valencià. I així va ser com va escriure les trenta-sis rondalles, que li van fixar un model de llengua d’una vigoria extraordinària. Enric Valor va donar a aquelles rondalles una força narrativa de la qual han begut molts escriptors posteriors.

—Què representen les rondalles en el conjunt de l’obra d’Enric Valor?

Representen la part més popular i popularitzada de la seva obra, la més coneguda. Les va començar a publicar a l’editorial Torre i després a Gorg. A finals dels anys setanta li vaig proposar d’escurçar les rondalles, perquè eren molt llagues per treballar-les a les escoles. Però m’havia dit que no. Era tossut. El fet és que, com en la rondalística europea, el senyor Valor va anar a cercar els informants que encara eren vius, els que quedaven que recordaven les rondalles. Però després les allargava i se les feia seves. Perquè ell volia escriure per trencar la mà, que sempre deia, i les feia extensíssimes. Això dificultava l’entrada a les aules. Temps després va constatar la necessitat que arribessin a les escoles i el treball d’adaptació el vaig fer jo.

—En què va consistir?

Vaig fer un treball de podadora: vaig treure alguns fragments per mantenir la tensió narrativa, i no vaig tocar res més. Jo treballava amb una rondalla i un divendres al mes anava a veure’l a casa seva, li llegia la rondalla escurçada, i ell que era un home de rituals, un home decimonònic, trenta-sis vegades em va repetir: ‘Ha quedat molt guapeta aquesta rondalla, Rosa’. A les llibreries es pot trobar l’edició íntegre de les rondalles, editades per Edicions del Bullent, i l’edició escurçada que hem publicat a Tàndem.

—Com definira el seu caràcter?

Era molt entranyable, d’una gran potència comunicativa, un conversador incansable. Ell tenia una teoria: sempre deia que quan pujava a un cotxe, les revolucions del cotxe li revolucionaven les neurones.

—Hi va experimentar?

I tant! Arran de l’edició de la trilogia el ‘Cicle de Cassana’, que consta de ‘Sense la terra promesa’ (1980), ‘Temps de batuda’ (1983) i ‘Enllà de l’horitzó’ (1991), vam viatjar moltes vegades plegats, perquè vam presentar els llibres arreu del país, i vam conversa molt. Sempre repetia el mateix: ‘La nació la salven els pobles. València està molt perduda i això em fa patir. Però quan veig com n’està de fer-ma la gent als pobles, aleshores torne encoratjat.’

—Quina importància té el paisatge i la natura en la seva obra?

Una importància capital. S’estimava el paisatge i la natura, i també era una persona que donava molta importància al lèxic, al llenguatge: buscava el nom exacte de cada ocell, de cada herba remeiera… Això em fa pensar que hi ha una característica molt important en l’obra rondallistica, que són les localitzacions. Ell posava nom a tots els barrancs, serres i contrades. Tenia la voluntat d’utilitzar els topònims del País Valencià. És una diferència substancial amb d’altres rondallistes europeus com els Andersen.

—La seva obra conté doncs tot un patrimoni lingüístic.

La seva voluntat incial era salvar l’idioma. Les trenta-sis rondalles que va escriure contenen una riquesa de vocabulari extraordinària, d’adjectius, expressions populars… Per això molta gent diu que és millor llegir-les que explicar-les.

—Contenen un ordre objectiu les trenta-sis rondalles?

Sí, n’hi ha de tema meravellós, de tema costumista i les que tracten d’animals personificats. A partir d’un esquema argumental, l’ubicava en un context geogràfic i es posava a descriure i a narrar, seguint una estructura tradicional, de presentació, nus i desenllaç, un desenllaç que sempre procurava que fos feliç. I cal dir que Enric Valor sempre va tenir una cura extrema amb les dones. A diferència d’altres rondalles i tradicions, les rondalles de Valor presenten sempre dones que tenen una actitud activa, que són astutes i coratjoses i molt belles també.

—La celebració del centenari del naixement d’Enric Valor ha ajudat a estudiar i difondre la seva obra?

Sí, ha propiciat molta recerca d’aspecte concret

—Quin paper va tenir Enric Valor en la literatura catalana?
Hauríem de dividir la trajectòria d’Enric Valor en dues etapes, perquè publicà la seua obra d’una manera esparsa, tardana, en editorials diferents…, i això féu que no tinguera la presència ni el reconeixement que mereixia. Fins el 1990 fou conegut sobretot com a rondallista i gramàtic. Però a partir del 1991, quan ens oferí (a Tàndem) la publicació de la tercera obra inèdita que tancava el Cicle de Cassana, hi ha el punt d’inflexió en el reconeixement i en la popularització de la seua obra: es feren moltes presentacions pertot arreu i oferí moltes entrevistes. Més tard Tàndem començà a publicar-li l’Obra Literària Completa i ja fou reconegut com un escriptor de referència. Alhora, fet molt important també, la seua novel·la ‘L’ambició d’Aleix’ s’inclogué en el currículum del batxillerat, al costat de l’obra de Mercè Rodoreda.

—’L’ambició d’Aleix’ va ser la primera novel·la que va publicar?
Sí, però topà molt amb la censura, perquè en un fragment de la novel·la justificava l’adulteri. Els entrebancs amb la censura el desmotivaren molt, i aleshores el seu amic Manuel Sanchis Guarner l’animà a recollir la memòria oral i popular que encara es mantenia als pobles del País Valencià. I és així que escrigué les trenta-sis rondalles, que fixaren un model de llengua d’una vigoria extraordinària. Enric Valor donà a aquelles rondalles un doll narratiu del qual han begut molts escriptors posteriors.

—Què representen les rondalles en el conjunt de l’obra d’Enric Valor?
La part més popular i popularitzada de la seua obra, la més coneguda. Les començà a publicar a l’editorial Torre i després a Gorg. A final dels anys setanta li proposí d’escurçar-les, perquè eren molt llagues, per tal que es pogueren treballar a l’escola. Però em digué que no. Era tossut. El fet és que, com en la rondallística europea, Valor anà a cercar els informants encara vius, els que encara recordaven les rondalles. Però després les allargava i les feia seues. Perquè ell volia escriure per trencar la mà, com sempre deia, i les feia extensíssimes. Això dificultava que entraren en les aules. Al cap d’un quant temps s’adonà de la necessitat que arribaren a l’escola i, l’adaptació, la fiu jo.

—En què va consistir?
A podar, a suprimir-ne alguns fragments per tal de mantenir la tensió narrativa; res més. Retocava una rondalla i un divendres el mes anava a veure’l a sa casa, li llegia la rondalla escurçada i ell, que era un home de rituals, un home vuit-centesc, em repetí trenta-sis vegades: ‘Ha quedat molt guapeta aquesta rondalla, Rosa.’ En les llibreries es pot trobar l’edició íntegra de les rondalles, editades per Edicions del Bullent, i l’edició escurçada publicada per Tàndem.

—Com descriuríeu el caràcter de Valor?
Era molt entranyable, d’una gran potència comunicativa, un conversador incansable. Tenia una teoria: deia que quan es ficava en un cotxe, les revolucions del cotxe li revolucionaven les neurones.

—Ho vau poder experimentar?
I tant! Arran de l’edició de la trilogia el ‘Cicle de Cassana’ (‘Sense la terra promesa’, 1980; ‘Temps de batuda’, 1983; ‘Enllà de l’horitzó’, 1991), viatjàrem moltes vegades plegats, perquè presentàrem els llibres per tot el país, i conversàrem molt. Sempre repetia la mateixa: ‘La nació, la salven els pobles. València està molt perduda, i això em fa patir, però quan veig que ferma que es manté la gent dels pobles, en torne encoratjat.’

—Quina importància tenen el paisatge i la natura en la seva obra?
Una importància capital. Estimava el paisatge i la natura, i donava molta importància al lèxic, al llenguatge: buscava el nom exacte de cada ocell, de cada herba remeiera… Això em fa pensar que hi ha una característica molt important en l’obra rondallística, que són les localitzacions: posava nom a tots els barrancs, serres i contrades. Tenia la voluntat d’utilitzar els topònims del País Valencià. És una diferència substancial amb rondallistes europeus com Andersen, per exemple.

—La seva obra conté, doncs, tot un patrimoni lingüístic.
La seua voluntat inicial, a l’hora d’escriure les rondalles, era de salvar l’idioma. Les trenta-sis rondalles que escrigué contenen una riquesa de vocabulari extraordinària, d’adjectius, expressions populars… Per això hi ha molta gent que diu que és millor llegir-les que no explicar-les.

—Hi ha cap ordre objectiu en les trenta-sis rondalles?
Sí, n’hi ha de tema meravellós, de tema costumista i de protagonitzades per animals personificats. A partir d’un esquema argumental, que situava en un context geogràfic, es posava a descriure i a narrar, seguint una estructura tradicional, de presentació, nus i desenllaç, un desenllaç que sempre procurava que fóra feliç. Cal dir, també, que Enric Valor sempre tingué una cura extrema envers les dones. A diferència d’allò que veiem en algunes rondalles i tradicions, les de Valor presenten sempre dones que tenen una actitud activa, que són astutes i coratjoses, i molt belles també.

—La celebració del centenari del naixement d’Enric Valor ha ajudat a estudiar-ne i a difondre’n l’obra?
Sí, ha afavorit molta recerca d’aspectes concrets de la seua obra. Per exemple, Vicent Salvador, de la Universitat Jaume I, ha escrit un estudi sobre  la guerra del 1936-39 en l’obra narrativa d’Enric Valor; i Vicent Brotons, professor de la Universitat d’Alacant, un estudi sobre el paisatge. També cal destacar el catàleg de l’exposició ‘Enric Valor, el valor de les paraules’ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.s sobre la seva obra. Alguns exemples: Vicent Salvador de la Universitat Jaume I ha escrit un estudi sobre  la guerra del 1936-39 a l’obra narrativa d’Enric Valor o un estudi sobre el paisatge escrit per Vicent Brotons, professor de la Universitat d’Alacant. I cal destacar el catàleg de l’exposició ‘Enric Valor, el valor de les paraules’ de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.